Selecciona Edició
Connecta’t

Josep Maria Sert, franquista però menys

La Universitat de Salamanca i la capitalitat cultural europea Sant Sebastià 2016 sumen esforços en una exposició-homenatge al pintor barceloní

Josep Maria Sert, franquista però menys

És altament probable que, com els passa a tants d’altres, com els passa a massa gent, la del pintor Josep Maria Sert (Barcelona, 1874-1945) fos una vida superada per les circumstàncies. Ja saben, Ortega y Gasset: “Jo sóc jo i la meva circumstància i si no la salvo a ella no em salvo jo”. O Spinoza, negant la nostra absoluta seguretat de ser tan lliures.

El cas és que Sert, un artista irreprotxable en el terreny formal i menyspreat en general per tants professionals del reduccionisme, es va dedicar amb afany i geni al que tocava: uns murals (Societat de les Nacions, Ginebra) com a tribut a la solidaritat, la llibertat i la justícia reivindicades per la II República o una catedral (Vic) a la major glòria del franquisme triomfant. Tant podien ser uns sostres a la mansió madrilenya del franquista March a cop de talonari, com les 17 teles sobre les gestes del poble basc a les voltes de San Telmo (1929, gràcies al seu amic Ignacio Zuloaga, que va ser qui va suggerir als monjos dominics de Donostia el nom d’un tal Sert): 784 metres quadrats de llegendes, pescadors, armadors, navegants, ferrers i comerciants. Una obra magna que es pot contemplar avui a l’església del més que recomanable Museu de San Telmo de Sant Sebastià. Aquesta exposició sobre Sert s’emmarca en el projecte general Tractat de Pau dins de la capitalitat cultural Sant Sebastià 2016.

Què se li’n donava de la República o del franquisme a algú que es dedicava bàsicament a prolongar en teles decoratives l’estirp rococó de Tiépolo i l’empremta de Goya? Què li importava a aquell personatge ambigu i a aquell pintor bastant més avantguardista del que creiem suplantar Diego Rivera al Rockefeller Center de Nova York perquè al comunistot mexicà li havien retirat els seus murals –això sí, després de negar-se a treure el retrat de Lenin-? No res.

Arribat el moment, Josep Maria Sert els va anar bé als uns i als altres i ell, que venia d’una família rica del tèxtil català, es deixava fer. I cal pensar que aquella sèrie de contradiccions en el pla moral –que no en l’artístic- i probablement aquella capacitat d’apostar en cada moment per allò en què un creu –un bé tan escàs- és també el que la Universitat de Salamanca i la capitalitat cultural europea Donostia-San Sebastián 2016 han volgut homenatjar. A l’acte de presentació de l’exposició hi han assistit el vicerector de la Universitat de Salamanca per a la Commemoració del VIII Centenari, Mariano Esteban de Vega; el director de la Fundació Sant Sebastià 2016, Pablo Berástegui, i la directora del Museu San Telmo de Sant Sebastià, Susana Soto.

Òptica i diplomàcia de dues ciutats

Aquest homenatge a Sert arriba a la Sala Cel dels Patis Menors de Salamanca, passada l’estàtua de Fray Luis de León, a mà esquerra. L’exposició 1936. Josep Maria Sert i la Societat de Nacions. Òptica i diplomàcia estarà oberta fins al 18 de desembre. A partir del 13 de gener i fins al 5 de març viatjarà al Museu de San Telmo de Sant Sebastià com a part integrant de la programació de la capitalitat cultural europea SSD2016… que com es veu inclou el 2017. La mostra, comissariada per Patricia Molins, és petita, també reveladora i mereix el viatge. S’hi poden veure tant fotografies de Sert al costat de Dalí o Diego Rivera com els plafons de San Telmo, els del Rockefeller Center o les imatges de la sala de Ginebra, encara avui visitable. Com als dos bàndols de les dues Espanyes, a Salamanca i a Sant Sebastià els ha anat bé Josep Maria Sert.

Sert es va inspirar en la vocació humanista de l’Escola de Salamanca i en concret en l’empremta moral i intel·lectual de Francisco de Vitoria –un dels personatges més alts que va parir aquest sant país- per als seus murals de Ginebra. Va ser Salvador de Madariaga qui va intercedir davant la II República perquè les esquerres acabessin elegint un nacionalista català de dretes –tan conservador en el pla ideològic com a complex en l’intel·lectual- com a artesà dels sostres de la Societat de Nacions.

Alerta: corria l’any del Senyor del 1936, el de l’arrencada de la Santa Cruzada. I aleshores tant Franco com la República maleïen la Societat, germen de l’ONU: els uns perquè veien a Ginebra el diable en persona, personificat a les comportes obertes a la tolerància, la solidaritat entre els pobles i l’oposició a noves guerres després de l’horror del 1914. Els altres, perquè la Societat de Nacions no s’havia dignat a condemnar l’agressió feixista contra l’Espanya republicana i legítima. L’any següent, la República exhibia al Pavelló Espanyol de l’Exposició Internacional de París el Guernica de Picasso. I davant, el pavelló del Vaticà mostrava les metralletes confiscades als rojos a la Guerra Civil… al costat del mural/homenatge a Santa Teresa i els màrtirs nacionals, obra d’un tal… Josep Maria Sert, que acabaria projectant un magne tribut als màrtirs de l’Alcázar de Toledo amb profusió de verges i beats.

A la guerra, a Sert li van matar un amic –Jaume Serra- i li van cremar una catedral amb les seves pintures dins –Vic-. Es va fer franquista. Però abans havia buscat i trobat inspiració en els juristes i els teòlegs que des de Salamanca inventaven per al món un nou ordre moral vertebrat per l’anomenat Dret de Gents, pura llavor del dret internacional, germen de llibertat i igualtat entre els homes. Francisco de Vitoria. Diego de Covarrubias. Melchor Cano. Martín de Azpilcueta. Gent que al segle XVI era molt més moderna i temerària que els brontosauris de l’actual debat d’investidura: 2016, segle XXI.