Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS

El traductor atent

Julià de Jòdar ha tornat a mostrar la seva perícia verbal traduint un text inèdit de Gracq, "Las tierras del ocaso"

Quan el 26 d’octubre de 2015 Julià de Jòdar va haver de presidir la Mesa d’Edat del Parlament, segurament no va disposar de prou temps —massa ocupat a comptar els resultats de les votacions— per preveure que els pròxims mesos el rumb polític quedaria en suspens, a l’aguait tothom de l’aparició d’un signe o un senyal amagat enmig de l’acció aparentment tènue que guiava les negociacions establertes entre Junts pel Sí i la CUP. Però també pot ser, que mentre tothom contemplava la drôle de guerre —la guerra de mentida— que es produïa en els despatxos i en els mitjans de comunicació entre els uns, els altres i els de més enllà, Julià de Jòdar recordés que ja havia traduït al castellà dos llibres de Julien Gracq —El rey Copethua i La península— i que l’obra sencera d’aquest autor francès girava amb obstinació al voltant del recomanable que era assaborir l’angúnia de l’atzar i, sobretot, de la profunditat física i mental de l’espera, que no de l’esperança. També és veritat que una de les virtuts de la narrativa de Julien Gracq és indicar a través d’uns silencis molt densos el que circula sota les paraules per crear un laberint de preguntes que van més enllà del conjunt de respostes òbvies i edulcorades que se solen donar a l’hora de descriure la realitat.

Va ser Vicente Molina Foix qui va celebrar que un text de Gracq arribés a les llibreries “traducido de modo deslumbrante por un novelista —y eso produce asombro— de lengua catalana que maneja el castellano con un rigor y una inspiración inmejorable”. I ara ho haurà de dir de nou perquè Julià de Jòdar ha tornat a mostrar la seva perícia verbal —i el seu instint literari— traduint un text inèdit de Gracq, Las tierras del ocaso (Nocturna Ediciones), un prodigi de minuciosa sumptuositat narrativa.

Que Gracq era un artista de la construcció narrativa i un orfebre de la frase es podria demostrar citant qualsevol passatge d’aquesta novel·la, però potser és preferible que sigui el mateix Julià de Jòdar qui s’encarregui de descriure —i de fer-nos imaginar la duresa de traduir-lo— la respiració lenta d’un estil endimoniadament rítmic, plàstic i precís. És un fragment del pròleg que va escriure per a la versió castellana d’Al castell d’Argol: “El estilo de Gracq es como el cauce de un río amplio y profundo, del que emerge el rumor de fondo como un bajo continuo, cuyas aguas intermedias conducen y sostienen delicadas y melancólicas salmodias, y en cuya superficie reverberan todas las tonalidades de una orquestación suprema en su consciente refinamiento. Y el lector atento comprobará que esa escritura compuesta de distintos y contrapuestos planos sonoros —que, como es natural, en la versión original son otros— es de un ascetismo lujuriante”.