Selecciona Edició
Connecta’t

Un exercici de ‘real linguistik’

La nova ‘Ortografia catalana’ busca facilitar l’aprenentatge de la llengua en un context multicultural

L’eliminació de l’accent diacrític de moltes paraules és el més cridaner de la nova ortografia de l’IEC.
L’eliminació de l’accent diacrític de moltes paraules és el més cridaner de la nova ortografia de l’IEC.

Dilluns passat el plenari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va aprovar la que és, de fet, la primera Ortografia catalana com a tal, després d’una història marcada per unes Normes ortogràfiques fundacionals que, amb el temps, han estat esmenades i ampliades. La filtració a l’opinió pública d’una de les novetats —la retallada de la llista de diacrítics— ha encès un debat atiat pels nous canals de comunicació que ha permès constatar dos fets: el primer, que l’interès per la llengua és ben viu i té l’àncora en els afectes; i el segon, que el català s’equipara d’aquesta manera a d’altres llengües de cultura que han viscut processos semblants. La indiferència hauria estat pitjor.

L’enrenou de l’ortografia ha eclipsat la notícia de fa anys esperada, que és l’aparició de la nova gramàtica de l’IEC, prevista pel 23 de novembre. Probablement serà el primer material publicat amb la nova norma —sembla que ja incorpora els canvis ortogràfics— i permetrà comprovar si les novetats suposen un impacte important en la recepció del discurs escrit. La intenció inicial de l’IEC era publicar-les en un sol volum, però l’avenç dels treballs en la gramàtica va permetre separar les dues obres i donar-los un tractament editorial diferenciat.

A l’espera, doncs, que es publiqui l’ortografia i la resta de materials de l’IEC s’adaptin a la normativa, podem sintetitzar en deu punts els elements clau que han marcat l’aparició de la flamant Ortografia catalana.

El camí fins a les Normes. Les propostes per codificar la llengua arrenquen al segle XIX, especialment a partir de 1860, amb el Projecte d’ortografia catalana de Milà i Fontanals, o l’Ortografia de la llengua catalana de Josep Balari i Jovany, de 1884. L’impuls definitiu, però, arribarà amb la campanya lingüística de L’Avenç. El tret inicial s’ha de buscar en l’article que Eudald Canibell publica en aquesta revista el 31 de juliol de 1890, titulat La rutina del català escrit, i en dues propostes que van venir a continuació: la bateria d’articles de Joaquim Casas-Carbó Estudis de llengua catalana i l’edició de l’Ensayo de gramática del catalán moderno, la primera obra codificadora de Pompeu Fabra. L’interès per les propostes de L’Avenç es va allargar fins al 1906, l’any del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i el 1911, amb la fundació de la Secció Filològica a l’IEC.

La primera ortografia. Amb les Normes ortogràfiques de 1913 s’ordena per primer cop el català escrit amb l’objectiu de construir un mecanisme de precisió que a la vegada reflectís la parla, respectés la tradició, s’inspirés en els diferents dialectes i servís per a clarificar i simplificar l’escriptura. L’aplicació de les Normes... no va ser immediata ni unànime, i aviat van ser retocades per Fabra al Diccionari ortogràfic (1917), l’obra que va fixar definitivament l’ortografia de la llengua tal com la coneixem. Però amb discrepàncies importants, començant per un dels grans promotors de la recuperació de la llengua, Antoni Maria Alcover (primer president de la Secció Filològica), i seguint per entitats com l’Acadèmia de Bones Lletres. El cisma es tanca el 1934, quan Fabra, president dels Jocs Florals d’aquell any, afirma: “No se’ns ocorregués parlar de vençuts i vencedors. Per arribar a una ortografia única, ha calgut, ara, que els antinormistes renunciessin a algunes de llurs solucions ortogràfiques”.

Ortografia i prestigi. La consecució d’una ortografia unificada té uns efectes immediats sobre el prestigi de la llengua, tot i no ser, en ella mateixa, llengua, sinó una convenció sobre la manera com es representa. Els efectes de disposar d’una normativa unificada van ser immediats en l’administració naixent del moment, la Mancomunitat, que tan bon punt es va posar en marxa el 1914 va convertir el català en llengua vehicular i va exigir-ne el coneixement per proveir les seves vacants (per exemple ja el 1915 per a una plaça de mecanografia a la Secció Tècnica de Carreteres i Camins). I inversament, l’ortografia també pot induir al desprestigi, com l’altra cara de la moneda: l’any 1943, l’editorial Selecta, amb l’impuls de Josep Maria Cruzet, s’atrevirà a publicar l’obra completa de Jacint Verdaguer, amb permís de l’autoritat però amb ortografia prefabriana. L’ortografia entesa com a símbol de modernitat i sobirania, i per tant reprimible.

Reformes i retocs. L’ortografia del català resultat del Diccionari ortogràfic de 1917 no ha tingut mai una reforma a fons, però els canvis han estat freqüents —exceptuant els parèntesis de les dictadures—, a través de documents que modificaven o completaven la normativa existent, com per exemple les reedicions de gramàtiques i diccionaris. Una ortografia no és, doncs, un tractat inamovible, sinó un sistema de normes que s’adapta a la realitat del moment, i que en el cas del català, en els últims anys, ha tingut un tractament discret, sobretot a través de documentació produïda per l’IEC a partir dels anys vuitanta i de l’edició del Diccionari de la llengua catalana. En aquest sentit, destaca als anys noranta la normativa sobre l’ús del guionet en els mots compostos, la qual, com ara, va generar un interessant debat però que va ser aplicada majoritàriament.

Una nova normativa? La dispersió de les successives modificacions ha portat l’IEC, aprofitant l’avinentesa de l’elaboració de la nova gramàtica, a presentar una ortografia catalana que incorpora alguns canvis, però que ha de conviure amb una contradicció: presentar-se com una ortografia continuista que només realitza alguns “retocs” —en paraules de la presidenta de la Secció Filològica, Maria Teresa Cabré—, i a la vegada ser, realment, la primera Ortografia catalana com a tal, i per tant una obra totalment nova i única. És en aquest sentit que, més que una reforma estrictament necessària, pot dir-se que l’IEC ha aprofitat la finestra d’oportunitat que li brindava l’aparició de la nova gramàtica. Com apunta Vicent Pitarch, coordinador de l’equip de la nova ortografia, “tenim acumulades respostes, adaptacions a nous problemes que van sorgint des de finals dels vuitanta, i ara calia homogeneïtzar tot això en un mateix text”.

La crisi dels diacrítics. Per bé que no es pot dir que els canvis incorporats a la nova ortografia constitueixin una autèntica reforma, la intervenció en la llista dels diacrítics ha sorprès molts usuaris de la llengua. Els dubtes sobre una llista que havia arribat a ser desmesurada ja havien estat plantejats amb anterioritat, per exemple per Joan Solà a Lingüística i normativa (1990), i calia conviure amb contradiccions, com ara aplicar la normativa de l’accentuació a derivats de monosíl·labs normals (antigàs, minipís) però no als derivats amb diacrítics (entresòl, adéu). La supressió d’aquests casos, juntament amb els polisíl·labs, els mots d’ús infreqüent i els que podien generar poques confusions, ha deixat finalment la llista dels diacrítics en 15 mots, després d’uns 14 inicials més un indult d’última hora: bé, déu, és, mà, més, món, pèl, què, sé, sí, sòl, són, té, ús, vós.

A banda dels diacrítics, la nova ortografia regula alguns usos de la r i rr en mots compostos, de manera que passarà a escriure’s rr en els casos d’arrítmia, erradicar i ornitorrinc. En el cas de l’ús del guionet, es resolen alguns casos conflictius, com ara el prefix davant de sintagmes (escriurem ex-director general i vice-primer ministre, però exdirector i vicerector); es limita l’ús del guionet amb l’adverbi no en lexicalitzacions (no-ficció, no-violència); i se’n permet l’ús potestatiu per resoldre homonímies (ex-portador, co-marca) o grafies singulars (ex-xef). També quant als mots compostos, s’afegeix una e en alguns cultismes quan el segon formant ja existeix en català: feldespat, cardioespasme. I pel que fa a la dièresi, se suprimeixen els dos punts en derivats en -al, en considerar que la paraula no presenta hiat, sinó diftong: laical (malgrat laïcitat), helicoïdal.

Aplicació, moratòria i discrecionalitat. [/AZULON]Tot i que, des de l’IEC, s’insisteixi que la reforma consisteix només en uns retocs, el fet que s’hagi obert un període d’adaptació de quatre anys fa pensar que el trànsit no serà senzill, amb àmbits que podran incorporar els canvis d’un dia per l’altre (per exemple, la premsa escrita) i d’altres que tindran més dificultats, com és tot l’ensenyament (professorat, llibres de text, diccionaris...). També l’Administració haurà de començar a editar tots els seus materials tenint en compte les noves normes tan bon punt entrin en vigor, moment que encara està per concretar: per bé que la nova ortografia ja és oficial, encara no hi ha cap material publicat amb ella (ni el diccionari en línia, ni la mateixa ortografia, prevista en volum al gener) i cap sector implicat ha manifestat encara la seva disposició d’aplicar-la. I pel que fa als diacrítics, la mateixa normativa permet l’ús discrecional en el cas de confusió, una escletxa que pot ser entesa per alguns com una llicència.

El sentit de les novetats. Més enllà de l’oportunitat d’organitzar tota l’ortografia en una sola obra, s’ha apuntat també, com a motiu de les modificacions, la conveniència de fer-la més assequible als nous aprenents. En paraules de Cabré, “es tracta de facilitar l’estudi del català a aquells que no el tenen com a llengua materna, ni familiar, ni al barri i que s’han d’incorporar per força a la llengua catalana atès el nostre model d’immersió lingüística; en un context multicultural i multilingüístic, es tracta de posar-ho fàcil als nous aprenents per anar-los incorporant”. Ens trobaríem així davant un cas de real linguistik (fent el símil amb la realpolitik) en què el context sociolingüístic influeix en els criteris per a l’establiment del codi davant l’evidència que, avui, el coneixement del català escrit mostra una feblesa preocupant. Segons dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics del 2013, només sap escriure el català el 60,4% de la població. Hem d’interpretar, doncs, que des de l’IEC s’actua perquè l’ortografia no suposi un obstacle afegit a l’accés a la llengua escrita.

La resposta en contra. Per bé que no s’han discutit la resta de reformes, la retallada de la llista dels diacrítics ha generat un important moviment en contra, amb dos vessants sobretot: d’una banda, la reivindicació dels accents com a sistema per orientar en la lectura, tant en l’aspecte funcional com de pronúncia, i per tant com un mecanisme útil per a l’aprenentatge de la llengua (argument que, en conseqüència, desmentiria els propòsits de l’IEC de facilitar l’aprenentatge); i de l’altra, com un element distintiu de la llengua, el bandejament del qual actuaria d’antesala per a reformes posteriors i per a l’espanyolització del català. Destaca sobretot la mobilització articulada al voltant del Cercle Vallcorba, integrat per lingüistes com Jordi Badia, Jem Cabanes i Josep Ferrer, entre altres, que amb el suport de més de 2.300 adhesions (Enric Casasses, Narcís Garolera, Josep Murgades, Salvador Oliva, Bel Olid, Xavier Pàmies, Matthew Tree...) han demanat “al plenari del l’Institut d’Estudis Catalans que reconsideri la proposta de reducció de mots amb accent diacrític perquè compleixi el propòsit de ser simplificadora, clara i coherent”.

El futur de l’ortografia. En el futur hi haurà més canvis, però caldrà veure quin sentit agafen. L’ortografia actual arrenca amb una moratòria de quatre anys després de la qual se’n valorarà l’aplicació, i no seria estrany que, a partir de documents secundaris, l’IEC anés introduint petits canvis reflectits en la seva documentació en línia, especialment el diccionari. Però, sobretot, caldrà observar si l’IEC manté la tendència a simplificar l’ortografia a fi de facilitar l’accés a la llengua escrita d’acord amb els nous perfils dels parlants. “Tota llengua evoluciona i es mou amb la seva societat”, rebla Cabré.