Selecciona Edició
Connecta’t
Teatre

“El 98% del que es diu a l’obra ve dels relats dels supervivents”

Iban Beltran és el documentalista de l'obra 'In memoriam', la visió de la Guerra Civil dels soldats que van ser reclutats amb 17 anys

El documentalista Iban Beltran.
El documentalista Iban Beltran.

Quants dels prop de 27.000 soldats de la Quinta del Biberó encara són vius? No se sap. A tota la batalla de l'Ebre van morir 30.000 soldats, però els que han quedat enterrats en fosses comunes podrien ser gairebé 10.000. Els de la lleva del 1920 (els que no van morir al front) ara tenen 96 anys, van passar una guerra, potser van patir un exili, molts van passar per camps de concentració com el d'Argelers, d'altres van estar a les presons franquistes o van picar pedra al Valle de los Caídos... L'estrena d'In memoriam. La quinta del biberó en va reunir uns quants el 14 d'octubre al Teatre Lliure. I, de fet, han estat la principal font de documentació de l'obra que dirigeix Lluís Pasqual.

Així ho va reconèixer el passat 25 d'octubre l'ajudant de direcció de l'obra, Iban Beltran, en una xerrada amb joves espectadors d'Escena 25 en una sessió coordinada amb l'associació Recomana: "El 98% del que es diu a l’obra ve dels relats dels supervivents", assegura. Bona part, recopilada de llibres, diaris, memòries (moltes d’inèdites). "Vam parlar amb 12 dels supervivents. Són molts!", diu Beltran. L'equip de documentació va estar gairebé 10 mesos fent entrevistes a aquests avis per a una obra que al final ha resultat una mena de reclam, perquè d'altres se'n van assabentar i van voler dir-hi la seva. "Amb alguns vam parlar al gener i, és clar, ens deien que potser no arribarien vius a l’estrena, a l’octubre. Un, de fet, va morir".

Arran de l’estrena hem pogut contactar amb cinc supervivents més

El temps imposava un ara o mai. "Crec que ha estat una de les últimes oportunitats d’agafar el testimoni dels supervivents", sosté Beltran. "Ara és el moment que se’n pot parlar. Als anys vuitanta no es podia. I ara, encara... mireu la polèmica amb l’estàtua de Franco! Aquests avis durant molts anys ho han tingut a dins. Alguns no en van voler parlar perquè havien passat pàgina".

L'altre gran repte documental han estat les picabaralles que s'han mantingut als pobles des del conflicte. "A la Terra Alta [Beltran és de Prat de Comte] algunes famílies encara estan barallades arran de la guerra. De fet, quan es va erigir el monument que hi ha a la Cota 705 de la serra de Pàndols, el lema (La Lleva del biberó - 1941. A tots els que varen combatre a la Batalla de l'Ebre) va ser dificilíssim de trobar: no volien que fes separació entre bons i dolents, entre els dos bàndols".

Però... què pensaria de l’obra un supervivent de l'exèrcit franquista? "És evident que els protagonistes eren d’un bàndol. Molts es van passar a l'exèrcit nacional, com expliquen les memòries d’un d'ells, però hem intentat ser tan imparcials com ha estat possible. L'obra reflecteix que molts dels reclutes hi van anar obligats, enganyats o perquè sí, sense cap convenciment ideològic". En qualsevol cas, a l'obra es respira un cert aire d'alliberament, de voler parlar: "En 40 anys només van tenir la veu els del bàndol vencedor. Ara els toca als altres", sentencia Beltran.

Sis dels veterans de la lleva el dia de l'estrena. ampliar foto
Sis dels veterans de la lleva el dia de l'estrena.

L'acumulació de documents, escrits o audiovisuals, va generar una primera versió del guió de 140 pàgines, que es van quedar en 39. "Hi havia moltíssima informació. La capacitat de síntesi de Lluís Pasqual, que ha escrit l'obra, ha estat brutal, perquè ha aconseguit contenir-ho tot en menys d'una hora i mitja de funció. De vegades només en una frase, en una pinzellada: els avions, la relació amb l’enemic, la set que passaven, la gana, les cartes..."

I l'esperit com es prenien l'espera, en els mals moments i fins i tot en els bons, que també n'hi va haver. "Ens van narrar com van transcórrer les hores prèvies a pujar cap al front a Tàrrega [per qüestió del guió, l'escena ha estat traslladada a Tortosa], quan van entrar al poble i es van emborratxar, van viure la vida, potser per última vegada..."

Un altre tipus de documentació

Per tal que els actors de La Kompanyia, el grup de joves actors del Lliure, poguessin tenir clar l'escenari on van transcórrer els esdeveniments, van fer una excursió explicativa a les terres de la batalla. "Molts no tenien ni idea de la Guerra Civil", diu el documentalista. "Ni de la Pasionaria ni de Negrín, ni d'Azaña... Calia portar-los també a la zona perquè tinguessin clar l’imaginari. Per exemple, perquè entenguessin per què no podien enterrar els morts: allò era pedra, no podien fer forats gairebé ni per fer trinxeres ni per enterrar els companys morts". Igualment, els instruments que duien pesaven molt: "Els fusells que tenen a l'obra són reproduccions fidels dels que tenien els soldats, i les cantimplores, i la roba... Portaven 30 quilos a sobre! I en aquella època poca gent sabia nedar, i havien de travessar rius que es desbordaven perquè Franco va obrir els pantans".

Els actors van conèixer els supervivents el dia de l’estrena a Barcelona [l'estrena absoluta va ser al setembre, al festival Temporada Alta]. Estaven més contents que unes pasqües! Jo pensava que haurien reaccionat amb tristesa o dolor i, en canvi, va ser al revés. Els actors van flipar amb els supervivents". Efectivament, es reconeixien en els protagonistes: "Eren ells! Hi havia l’heroi, el que s’amaga, el que no ho assumeix... cadascú amb un perfil ben diferent".

Tot plegat juga a favor de la credibilitat de la proximitat. "Com el tema de la llengua", afegeix l'ajudant de direcció. "Hem respectat els accents de cada entrevistat, perquè venien de Catalunya i cadascú parlava com a casa seva. Convertir aquesta parla en un català oficial i polit hauria estat massa artificial". Beltran lamenta que aquesta característica es perdrà en la versió en castellà (In memoriam es veurà a principis de l'any que ve a Madrid, per exemple). "No podem posar un andalús, un castellà o un gallec perquè tots els biberons eren de Catalunya, el reducte republicà que quedava a la Península, tret de Madrid i parts de València".

MÉS INFORMACIÓ