Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El vaivé del PSC i el PSOE

Les topades més fortes entre els dos partits van arribar amb l'aprovació de l'Estatut

En els 42 anys de vigència del protocol d’unitat socialista adoptat pel PSC i el PSOE el 1978 hi ha una època daurada. Es va iniciar el 1982, quan Felipe González es va emportar a Madrid el llavors alcalde de Barcelona, Narcís Serra, com a ministre de Defensa del primer govern d’esquerres des de la Segona República. Aquella època va tenir moments àlgids en els quals Serra presidia a Madrid trobades amb els 30 o 40 alts càrrecs que el PSC aportava als governs socialistes. Una fita: el lobby català més gran a Madrid.

Els temps daurats sovint van estar esquitxats per les tensions provocades per la tendència de Jordi Pujol i Miquel Roca a arribar a acords amb González sense que el PSC se n’assabentés. Això servia als nacionalistes per desdenyar el PSC i recalcar la seva arma preferida contra ells: tractar-los com una mera sucursal territorial del PSOE. A això hi contribuïa la indiferència de González al perjudici que provocava al PSC entrar en aquest joc en els seus intents per guanyar les eleccions autonòmiques a Pujol. Un dels desfavors que va quedar per a la història va ser la reunió el 1993 de González amb Pujol al domicili de Premià de l’empresari Pere Duran Farell, per pactar la seva política de col·laboració.

Les topades més fortes entre el PSC i el PSOE són relativament recents. A la primavera del 2006, el president José Luis Rodríguez Zapatero va assumir a esquena del PSC la demanda d’Artur Mas de vincular l’aprovació del projecte d’Estatut d’autonomia de Catalunya a canvi d’aliances de govern a Catalunya, amb el mateix Mas com a president de la Generalitat, si l’aritmètica parlamentària ho permetia. Hauria implicat la fi de l’aliança de les esquerres a Catalunya que el 2003 havia portat Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat. I la seva substitució per un pacte entre CiU i PSC, la qual cosa en aquells temps era denominat com l’aliança de la sociovergència. En compensació, CiU hauria contribuït a sostenir el govern del PSOE al Congrés dels Diputats.

No cal dir que això va tibar la relació entre tots dos partits. Després de les eleccions al Parlament del 2006, José Montilla va voler reeditar el pacte tripartit de les esquerres a Catalunya. Zapatero s’hi va oposar i va demanar al PSC que canviés l’aliança amb ERC i ICV per una altra amb CiU. El PSC s’hi va negar en rodó i va haver-hi segona legislatura d’esquerres a Catalunya. Però no sense que el secretari d’organització del PSOE, José Blanco, intentés desestabilitzar el PSC buscant el suport del que pensava que seria un “sector pro-PSOE”, en el si del PSC. Va fracassar. El primer que van fer els dirigents temptejats va ser explicar-ho a Montilla.

A més d’aquests conflictes, en les dècades d’història de la unitat socialista a Catalunya hi ha una topada primerenca viscuda sempre pel PSC com una deslleialtat de l’altra part: la supressió del grup parlamentari propi del PSC el 1983. El PSOE va sacrificar els grups parlamentaris dels socialistes catalans i bascos, que existien des del 1977, per pactar el Reglament del Congrés dels Diputats amb AP i UCD. Això va deixar els nacionalistes de CiU com l’única veu exclusivament catalana a les Corts. La recuperació del protagonisme perdut en la principal tribuna política ha estat durant dècades un dels objectius de les successives direccions del PSC.