Selecciona Edició
Connecta’t

Castells castellans

La llengua espanyola hauria de disposar de recursos suficients per narrar les gestes castelleres

4 de 10 amb folre i manilles dels Castellers de Vilafranca.
4 de 10 amb folre i manilles dels Castellers de Vilafranca.

Fa uns dies s’ha obert el debat sobre si la narració dels castells es pot fer en castellà i sobre si, per fer-ho, s’ha de caure en l’abundància de termes en català, cosa que seria una nosa quan es llegeix, ja que força el lector a aplicar una atenció extra i obliga a recórrer sistemàticament a la lletra cursiva. La solució és senzilla, tot i que com veurem és alhora complicada: si s’escriu en castellà, el relat dels castells, amb tot el lèxic i la fraseologia inclosos, s’ha de fer en castellà.

Suposar que en castellà no es pot parlar de castells és menystenir una de les llengües més potents del món i recorda aquell menyspreu d’Adolfo Suárez respecte del català, quan deia que no s’hi pot parlar de física nuclear. És elemental que el castellà té els recursos suficients per parlar de tot, però hem d’admetre que allò del genio de la lengua que tant es menciona, de moment, s’ha aplicat poc al món casteller. Crida l’atenció que s’hagi adaptat un terme com yudoka, procedent del japonès, i no s’hagi fet el mateix amb el mot casteller, que continua sense versió espanyola.

La normalització terminològica és una tasca tècnica que no sempre està relacionada amb l’ús real de la llengua. D’això en saben al Termcat, on elaboren repertoris lèxics sobre àmbits temàtics diversos, alguns procedents de realitats llunyanes i per tant vehiculats per altres llengües. No cal, però, esperar que es verifiqui que una paraula ja és present en la llengua general, i sovint al Termcat es fan propostes d’adaptació de mots amb criteris que no són arbitraris però sí obeeixen a certes convencions. La normalització terminològica, doncs, busca facilitar les coses als termes que, a causa dels canvis en les societats modernes, truquen constantment a la nostra porta.

Això, en castellà, no s’ha fet encara amb els castells, i és clar que s’hauria de fer, a fi que els redactors i cronistes disposessin d’una sèrie de recursos lingüístics a l’abast sancionats per l’autoritat, que en aquest cas hauria de ser la Real Academia Española. I no hi té res a veure si els castells són només d’aquí o no: si eventualment es popularitzessin les retransmissions de lluites de sumo, correríem sense dubtar a normalitzar la terminologia del sumo i no ens sorprendria trobar més termes japonesos adaptats al castellà. Doncs el mateix per al fet casteller.

Unes vegades els termes podrien ser directament adoptats (és a dir, incorporats tal qual), com passaria amb gralla o colla, i en d’altres caldria fer lleugers retocs ortogràfics per adaptar el mot, com ara a piña, manillas o el mateix terme castellé (seguint la fórmula culé). En molts casos, sobretot en mots de la llengua general, es podria recórrer a la traducció, que funcionaria com l’anell al dit: faja, forro, cargar i descargar, aguja i levantado por debajo. I el mateix passaria amb tota la nomenclatura, amb dos de ocho o cuatro de nueve con forro. Sembla impostat, sí, però un cop normalitzats els termes, seria qüestió d’acostumar-s’hi, sobretot a través del relat que en fessin els mitjans de comunicació.

Hi ha però complicacions, sobretot en aquells termes menys traduïbles, que obligarien a fer un esforç d’innovació. La canalla podria ser la chavalería, el pom de dalt es podria resoldre com pomo en alto i per a acotxador hauríem de provar agachador. I per fer llenya podríem recórrer a acabar en montonera, aprofitant l’argot ciclista quan cau el pilot. “La chavalería ascendió con rapidez y el castillo fue cargado, aunque a la salida del pomo en alto no pudo evitarse que la construcción acabase en montonera”. Com veiem, el castellà té recursos de sobres per parlar de tot.

És evident, però, que la tasca no és fàcil, i tal vegada la RAE té altres prioritats. Molt temo, doncs, que caldrà seguir recorrent als termes en català i a l’ús de la cursiva, per molt que aquesta pràctica descol·loqui el lector. No veig acadèmics com Arturo Pérez-Reverte i Francisco Rico discutint per si han de normalitzar el terme anchaneta.