Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’amenaça del PSOE al PSC

La idea que el PSOE aconseguiria per separat el mateix que ha aconseguit amb el PSC des del 1979 ratlla la categoria de pensament màgic

Miquel Iceta a Ferraz.
Miquel Iceta a Ferraz.

El ja vell desig d’alguns sectors socialistes de replantejar el model d’articulació entre el PSOE i el PSC amb l’objectiu de convertir el segon en una federació més del primer ha ressorgit amb força amb la crisi provocada pel canvi de posició sobre la investidura de Mariano Rajoy. En aquesta ocasió hi ha alguna cosa relativament nova en la resposta que ha provocat. La novetat consisteix que, ara, la direcció del PSC ha respost, per boca del seu primer secretari, Miquel Iceta, que si el PSOE vol modificar el protocol de relacions entre tots dos partits, només ha de plantejar-ho. Asseure’s a la taula i parlar. I a veure què surt.

No és cap secret per a ningú que l’actual direcció del PSC és la més identificada amb el PSOE que hi hagi hagut mai. Difícilment podria haver-n’hi alguna que ho fos més. I consti que de totes les anteriors, totes, cap va voler mai, ni des de lluny, una ruptura entre tots dos partits. A l’inrevés, ni tan sols un greuge que podria considerar-se endèmic –la restitució del grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats, que el PSC entén com una deslleialtat de les successives direccions del PSOE– ha derivat mai en amenaça de ruptura. El fracàs reiterat dels intents de recuperar-lo i tornar a la situació que hi havia entre el 1977 i el 1979, quan Ernest Lluch era el portaveu del PSC al Congrés dels Diputats, no ha amenaçat tampoc mai la unitat socialista.

En la crisi política provocada a Catalunya per la sentència del 2010 del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia, una bona part del PSC es va sentir frustrada i decebuda pel que va considerar una dolosa passivitat del PSOE i del seu Govern en el tram final del procés. Aquella decepció es va saldar amb l’escissió del que va ser anomenat el sector més catalanista del partit. El PSC va quedar afeblit, però la seva direcció no va moure gens les posicions fundacionals sobre la relació amb el PSOE, que daten del 1978. L’escissió no es va concretar en una força capaç de disputar l’espai polític i el desastre electoral que el PSC va sofrir a partir de llavors és paral·lela a la registrada pel socialisme a tot Espanya.

Succeeix no obstant això que en algunes federacions del PSOE està molt arrelada la idea que si en comptes d’existir un partit socialista a Catalunya i un altre a Espanya només n’hi hagués un i aquest fos el PSOE, les coses els anirien millor. Per aquest motiu cada vegada que hi ha algun desacord entre PSC i PSOE, per la raó que sigui, alcin la veu dirigents socialistes d’Extremadura, Andalusia, Astúries i d’altres federacions i opinin que el PSC s’ha de comportar com una organització regional més del PSOE o assumir que el PSOE n’aixequi una de pròpia a Catalunya i concorri com a tal a les eleccions.

Aquest és també ara el fons dels advertiments llançats per alguns dirigents del PSOE si el PSC es nega a donar suport a la investidura de Mariano Rajoy. Han sonat a la boca dels guanyadors d’aquesta crisi interna les paraules típiques de final del diàleg polític en els conflictes intrapartidaris greus: disciplina, reglament, unitat. I si no, atenir-se a les conseqüències. És a dir, càstig, expulsió, ruptura.

Els qui llancen aquestes amenaces semblen partir de la idea que el PSOE podria obtenir directament per a les seves candidatures el mateix suport electoral que obté el PSC en unes eleccions legislatives. Com que mai s’ha fet la prova, només hi poden haver especulacions sobre el que succeiria si es dugués a terme la ruptura. El que sí que hi ha és una experiència anàloga il·lustrativa. El 1999 l’Esquerra Unida (IU) de Julio Anguita va decidir trencar amb els seus federats d’Iniciativa per Catalunya (ICV) i competir electoralment amb ells pel mateix espai polític, que fins llavors havien representat conjuntament. Creien que almenys el 60% d’aquell electorat els faria costat. Van trencar. Es van presentar a les eleccions amb les seves sigles. No van arribar al 3% i van quedar sense cap diputat. La primera tasca que es va imposar després va ser aconseguir la reunificació. Però des de bases més febles, esclar.

La idea que el PSOE per si sol aconseguiria el mateix que ha aconseguit amb el PSC des del 1979 ratlla la categoria de pensament màgic. Simplement, seria una resta amb el resultat d’afeblir els socialistes en la segona comunitat més poblada d’Espanya.