Selecciona Edició
Connecta’t
poti-poti

L’estàtua de Franco porta cua

La premsa analitza la batalla per l'hegemonia ideològica entre comuns i independentistes

L'estàtua de Franco al Born, dijous.
L'estàtua de Franco al Born, dijous. AFP

L’estàtua de Franco ja no és a l’exterior del Born, on formava part de l’exposició municipal Franco, Victòria, República, Impunitat i espai urbà. Inaugurada el 17 d’octubre, l’estàtua ha durat quatre dies, en què ha rebut pintades de tota mena i, finalment, ha estat tombada per grups contraris a la seva ubicació. L’Ajuntament ha decidit retirar-la. Hi ha estat quatre dies. Però el debat fa l'efecte que durarà una mica més.

Aquest dilluns, Antoni Puigverd (La Vanguardia) considera que la “baralla insomne que enfronta l’independentisme i els comuns per la direcció política catalana ha trobat un pretext més en la polèmica exposició”. L’articulista recorda que la majoria dels catalans no van ser antifranquistes “i el nacionalisme català en concret va callar molt. Va callar per raons ben comprensibles: afusellaments, exili...”. I afegeix: Ara bé, voler convertir ara aquest silenci en un crit heroic només té un nom: farsa. I enderrocar l’escultura del dictador 40 anys després de la seva mort faraònica reclama un adjectiu: grotesca”. Jordi Évole (El Periódico) lamenta que el debat protagonitzat pels partits aquests dies “no servirà per reduir les llistes d’espera sanitàries”. Salvador Sostres (Abc) escriu que els nacionalistes i l’esquerra continuen vivint del fantasma de Franco. “Finalment l’han matat, després de 41 anys intentant dissimular que se’ls va morir al llit”. Sostres assegura que l’independentisme i l’extrema esquerra són “el més franquista que ens queda” (sic). “Franco ha justificat les seves vides, la seva mediocritat , les seves renúncies”.

Diumenge, Joan Tapia escrivia a El Periódico que l’estàtua decapitada a la plaça del Born “era una oportuna i intel·ligent provocació” –“s’ha vist que potser excessiva”– per revisar el franquisme. Trias, recorda l’articulista, va privilegiar uns usos simbòlics al Born i ara Ada Colau, per unes setmanes, ha privilegiat la memòria històrica del 39 per sobre de la del 1714. “És potser una batalla pel domini cultural entre dues visions politicoideològiques”. I acaba: “Polemitzar sobre el 1939 o el 1714 no és un tema banal, però parlar de restitució de la veritat té una perillosa tendència dogmàtica”. L’articulista enyora el gran pacte del 1992 que va projectar la ciutat al món. Àlex Sàlmon (El Mundo) creu que l’excitació viscuda al Born demostra que a Catalunya “sempre l’ha posat catxonda el general Franco”. Segons l’autor, no es pot impulsar la retirada d’estàtues o plaques franquistes i després exposar-les a la plaça pública com a reclam. Una contradicció que l’Ajuntament no ha sabut explicar. Segons el periodista, una altra explicació superficial de la tensió viscuda és la guerra entre Junts pel Sí i Barcelona en Comú. Víctor-M. Amela (La Vanguardia) afirma que hem tombat una estàtua “per no muntar tribunals de la veritat. “No ens hem dit encara el que hauríem de dir-nos i seguim avergonyits”. Joan de Sagarra, al mateix diari, coincideix amb Victòria Combailia, que va criticar la pobresa de l’exposició. Sagarra discrepa de l’opinió de Francesc Marc-Àlvaro que dijous, a La Vanguardia, va dir que les estàtues eren un gol dels assessors de Colau que, d’aquesta manera, han tapat, durant uns dies, els problemes d’un “Ajuntament que no sap cap on va”. Per Sagarra, la retirada de l’estàtua és un gol que els assessors han marcat, automarcat, a Colau. Per Jordi Graupera (Ara), el Franco escapçat és una metàfora perfecta “d’una ciutat que no té govern ni oposició”.

L’estàtua de Franco porta cua
AFP

Dissabte. El Periódico va publicar un editorial. “La fugaç presència de l’estàtua del dictador al Born demostra l’excés de simbolisme en la vida política”. Ho pateix l’autoritat municipal, que mira de redirigir els actes de vandalisme com si tot formés part d’una performance premeditada. Pateixen de simbolisme els independentistes que s’apropien del Born i també ho pateixen el PP i Ciutadans, que insisteixen a negar la necessitat d’afrontar la realitat del franquisme. Joan Ollé creu que Dalí, Buñuel i el doctor Guillotin “haurien flipat a l’uníson davant de la contundència gore del Caudillo a la salsa 1789, però uns quants llepafils 1714 que confonen el quètxup amb la sang de Guifré el Pilós se’ns van incendiar per la presència a Terra Santa d’un quadrúpede amb a penes mig genet, com el vescomte migpartit d’Italo Calvino”. La Vanguardia també feia editorial, on contemplava una lamentable funció de les estàtues a Barcelona: són boc expiatori de les suposades faltes del personatge que rememora. El diari lamenta que l’Ajuntament no hagi fet autocrítica amb tot el que ha passat al Born. Daniel Vázquez Sallés (El Mundo) afirma que l’estàtua es va convertir, fins que la van retirar, en un exemple d’art urbà (pintades, banderes, nines inflables...). Les vicissituds d’aquesta estàtua “han passat a formar part de la història de Barcelona”. De fet, la CUP es va mostrar disconforme amb la retirada, vol que torni al carrer perquè la ciutadania pugui seguir “interactuant-hi”. L'Abc titulava la seva informació d’aquest dia amb un “Ada Colau s’ha picat els dits a Barcelona amb el franquisme”.

Però tota la setmana passada, el tema ha generat molta literatura. Francesc Canosa (Ara) defensava que el Born no és lloc per mostrar el dictador fent hípica. Ho és per explicar la substitució de sant Galdric (patró de la pagesia catalana fins al 1714) per sant Isidre. Francesc-Marc Álvaro, a l’article ja esmentat, contemplava un combat d’hegemonies entre comuns i independentistes. “L’independentisme ha de ser intel·ligent i no solament reactiu davant d’aquest repte”. Es pot voler la independència i admetre que la memòria del 1714 ha de conviure amb la del 1939. També Emma Riverola parla de guerra ideològica i critica que l’independentisme hagi volgut convertir el Born en un santuari ideològic. “Els temples que se’ls paguin els fidels de cada credo”.

Dimecres, Antoni Puigverd (La Vanguardia) ironitzava amb un país que es va acomodar al franquisme i ara, 40 anys després, “pot fer el gest heroic de llançar ous a les estàtues de Franco”. Sebastià Alzamora (Ara) defensava que els discursos imaginatius sobre assassins de masses com Franco són un luxe només a l’abast de societats que han tingut l’oportunitat de fer net del dolor i les ferides del passat. “És obvi que no és el nostre cas”.

Dimarts, Pilar Rahola (La Vanguardia) presentava una Colau que actua amb supèrbia i arrogància. “Sembla com si estigués dotada d’un revengisme ideològic –passat per un revisionisme històric molt propi que no necessita una majoria més àmplia per imposar-se amb prepotència”. El Periódico feia un a favor i en contra. Jordi Puntí recordava que en altres països els manuals de la iconoclàstia recomanen airejar les estàtues de dictador o tirans. “És evident que la repressió dels símbols en un soterrani fosc, com si no existissin, no és la millor manera de fer justícia al passat totalitari”. Les estàtues, diu, han de fer avergonyir els botxins i no pas les víctimes. Andreu Pujol Mas, en canvi, sostenia que hi ha hagut un interès a relativitzar la importància del Born com a memorial d’una realitat nacional. “És més còmode aigualir-lo que cercar resposta a les preguntes que genera”. L'Ara feia un editorial on lloava la iniciativa del Parlament de Catalunya per deixar sense efecte les sentències dels judicis sumaríssims fets entre el 1938 i el 1975, iniciativa en què independentistes i comuns van coincidir. En canvi, al Born hi ha hagut divisió entre els partits de tradició antifranquista. “Tots plegats paguem la falta de valentia durant anys per fer llum i fer net sobre el passat dictatorial”. L’editorial d’El Punt Avui afirmava que “la necessària reflexió sobre la infame dictadura ha comportat divisió entre antifranquistes, a la qual cosa cal afegir la que sembla ja una obsessió en la confrontació entre la memòria històrica antifranquista i la de la desfeta nacional del 1714, amb un ús sectari de les instal·lacions del Born. La memòria històrica ha de ser compartida, especialment entre els antifranquistes i imposar una visió és simplement fer un mal servei a la denúncia d'aquells temps foscos”. I suggeria altres llocs per a l’exposició: La Model, Via Laietana...

A les capçaleres digitals, J.M. Sole i Sabaté (El Nacional) sostenia que és “ignorància pura, o mala fe, negar que els sectors i les classes populars que van deixar-hi la pell defensant amb les armes Barcelona i Catalunya el 1714, van ser els mateixos sectors populars i classes socials –amb tots els matisos de 300 anys de diferència– que des del 1936 van lluitar contra el franquisme durant la Guerra Civil i que en la llarga dictadura van seguir resistint”. Vicent Partal (Vilaweb) escrivia que “l’única raó de posar Franco a la porta del Born era provocar els nacionalistes i castigar, embrutant-lo, això que algunes de les veus més prepotents dels comuns no dubten a qualificar de ‘Valle de los Caídos del nacionalisme català’. Ens van dir que havíem d’esperar a veure l’exposició per a entendre el muntatge. Però, una volta vista, hom s’adona que és tan poca cosa, és tan prima, que encara s’entén menys la presència de les estàtues a la porta”. Nació Digital recollia una piulada sarcàstica de Rufián: "Franco, sé fuerte", en referència al missatge que li va enviar Mariano Rajoy a Luis Bárcenas.

Per sarcasme, el de Sergi Pàmies a La Vanguardia: “Proposo que els Cobis (que avui ja no superarien el filtre de la consciència animalista del Consistori) siguin convenientment decapitats a la manera de l’estàtua eqüestre de Franco”. I, per acabar, una coincidència de dos articulistes, Emma Riverola (El Periódico) i Jaume V. Aroca (La Vanguardia): El Born no és de ningú, és de la ciutat.