Selecciona Edició
Connecta’t
FUTBOL FEMENÍ | FC BARCELONA

Ningú desperta la Melanie

Serrano, una de les capitanes del Barça, va viure la transformació de l’equip de Xavi Llorens

Melanie Serrano, defensa central del Barça femení. Ampliar foto
Melanie Serrano, defensa central del Barça femení. EL PAÍS

“Nena, desperta’t, que ja hem arribat!”. Melanie Serrano (Sevilla, 27 anys) no recorda la quantitat de vegades que algun desconegut amigable la despertava quan el seu tren arribava a l’estació de Blanes. “Per sort, era l’última parada, perquè si no hauria arribat a França”. No havia bufat les 15 espelmes quan la Melanie recorria, tres vegades a la setmana i passades les 10 de la nit, els prop de 80 quilòmetres que separen el Miniestadi de Blanes, on vivia amb la seva mare i la seva germana. L’entrenament del FC Barcelona femení, que llavors dirigia Natalia Astrain (avui, al cos tècnic de l’Atlètic Fèmines), començava a les vuit i, moltes vegades, Serrano no el podia completar. “Havia de marxar abans per agafar el tren, de vegades em perdia la part més divertida dels entrenaments, els partidets entre nosaltres”.

Amb 15 anys, anava de Blanes al Miniestadi tres vegades a la setmana 

Estudis al matí, futbol a la nit. Somnis adolescents lligats a un viatge, entre anada i tornada, de quatre hores de tren. Un sacrifici dolç per la Melanie: “Estic enamorada de la pilota, ho vaig estar tota la meva vida. La necessito”. El futbol sempre va ser la resposta per Serrano. De petita, un analgèsic; de gran, la manera de guanyar-se la vida. Quan tenia 12 anys, la seva mare va decidir deixar Sevilla i buscar una vida millor per la Melanie i la seva germana a Blanes. “Al principi va ser molt dur. Tot era nou. Trobava molt a faltar els meus amics i plorava cada dia”, explica.

Va ser llavors quan la Melanie va recordar les seves tardes de felicitat a Sevilla. “No aguantava més i li vaig dir a la meva mare que m’apuntés per jugar a futbol. A Andalusia estava tot el dia amb la pilota, al carrer i amb els meus cosins. Era la bona, als nois els vacil·lava… els feia túnels. Volia tornar a jugar al futbol”, explica Serrano. Però hi havia un problema: la seva mare havia de treballar moltes hores al dia per mantenir les seves dues filles, i li resultava impossible afrontar el cost econòmic de pagar-li el club a la Melanie. “Al Deportiu Blanes em van dir: ‘Fes una prova i, si la fas bé, li dic a la teva mare que no ha de pagar res. La roba te la donem aquí”, recorda. I remata: “Així vaig començar. Em van cridar per jugar a la selecció catalana i als 14 anys em va fitxar el Barça”.

Transcorrien, llavors, temps molt diferents dels moderns en el futbol femení blaugrana. Serrano va passar d’entrenar als camps que estan al costat del Miniestadi a un altre a l’Hospitalet, que compartia amb altres esportistes. “Te’n passava un al costat amb una javelina, havíem de compartir vestuari amb quatre equips més. I el terreny semblava un camp de patates”, recorda la Melanie. Va viure el descens i la reestructuració del FC Barcelona de la mà de Xavi Llorens. Després de tornar a la Divisió d’Honor la temporada 2008-2009, en les últimes cinc campanyes van conquistar quatre Lligues i tres Copes de la Reina.

“Segurament si no haguéssim guanyat tot el que vam guanyar, avui no seríem aquí”, assegura la Melanie, una de les capitanes de l’equip de Llorens, única supervivent en la transformació del futbol femení blaugrana. “Jo el que volia era que poguéssim tenir un vestuari digne o entrenar en un camp bo. Al final, aconseguir coses normals ens va costar molta feina”, reflexiona Serrano a la Ciutat Esportiva Joan Gamper. “Quan ens creuem amb els nois del primer equip ens saludem, amb alguns parlem i ens pregunten com ens va; com per exemple Iniesta o Messi a Xavi (Llorens va ser el primer entrenador de la Pulga al Barça)”, diu la defensa blaugrana, que no té ni un polsim d’enveja al glamur del futbol masculí. “Jo era feliç quan entrenava al Mini i ho sóc ara. No m’interessa convertir-me en milionària. Si m’interessessin els diners, ja me n’hauria anat”, sosté.

"Volia tenir un vestuari digne o entrenar en un camp bo"

Melanie Serrano

No li van faltar ofertes per deixar el Barça; no obstant això, sempre va optar per quedar-se. “Aquest és el club de la meva vida i vull guanyar la Champions aquí”. Ni la diferència de pressupostos amb les grans potències d’Europa (el Barça té prop d’un milió, enfront dels sis que inverteixen equips com el PSG o el Lió), espanten la Melanie. El Barça es mesurarà als vuitens de final davant el Twente d’Holanda. “Estem una miqueta lluny, és veritat. Però també estàvem lluny de l’Espanyol quan vam guanyar la primera Copa de la Reina”, conclou la Melanie, que es planteja el futur entre el futbol i la policia. Està estudiant català, s’està traient el curs d’entrenadora i s’imagina en un futur als Mossos d’Esquadra, una vegada pengi els botins.

Mentre el Barça de Xavi Llorens busca fer història a Europa, avui ningú pot despertar Melanie Serrano ni al tren ni en el seu somni d’aixecar la Champions.