Selecciona Edició
Connecta’t

El drama culer de Guardiola

Alguns socis i aficionats li tenen mania i d’altres fan sempre costat al president i a l’entrenador sigui bo o dolent, només per un sentit institucional

L'entrenador Pep Guardiola.
L'entrenador Pep Guardiola. AP

Pep Guardiola ha sortit malparat de la seva darrera visita al Camp Nou. A Anglaterra el culpen per no fer jugar el Kun Agüero i fitxar Bravo quan tenien Hart. També continuen arribant missatges des de Munic, no necessàriament dolents, ben al contrari, però que d’alguna manera incideixen en la seva personalitat obsessiva, malaltissa si es vol, com ara el de Robben: “Està posseït pel futbol; tenim més llibertat amb Ancelotti”. I a Madrid i Barcelona es coincideix parcialment a destacar que tal vegada no és tan bon entrenador com es pensava, sinó que el seu èxit al Camp Nou es deu sobretot a Messi, Xavi i Iniesta.

Hi ha gent del Barça, d’altra banda, que no li perdona que tingués el club penjat un any i, mentrestant, parlés amb el Bayern abans de dir a darrera hora que se n’anava, com tampoc li agraden les seves amistats, ni com vesteix, ni com es comporta, ni res del que fa, de manera que mai no el veuran com un rival sinó que el tenen per un traïdor, per un enemic i per un mal soci després de deixar Tito tot sol, emportar-se Thiago i Bravo i parlar com si fos la personalitat més important de la història del club, quan només s’ha deixat retratar amb Cruyff i Laporta i no pas amb Rosell, Bartomeu o Zubizarreta.

Alguns socis i aficionats li tenen mania i d’altres fan sempre costat al president i a l’entrenador, sigui bo o dolent, només per un sentit institucional, i per tant es miren amb recel tota la gent que parla més dels ex que no pas dels presents. No hi fa res que després quedin retratats quan es recorden les figures que ja eren al club des de molt abans que Guardiola i que mai no l’han abandonat, sinó que l’han hagut de deixar o bé s’han sentit menystinguts, com ara Núñez o Rexach. Millor viure del Barça tota la vida que no pas anar-se’n per aprendre, per veure món, per reinventar-se, per ser millor, com ha fet Guardiola.

A vegades he arribat a pensar que el mirarien d’una manera diferent si en lloc de no haver renovat l’haguessin fet fora o hagués dimitit o estigués recol·locat a la Masia. No li perdonen moltes coses i li retreuen sobretot que tingui una tropa de gent al seu servei que li riu totes les gràcies i li fa propaganda de franc, esclaus tots del filòsof o el pixacolònia —com diu la maledicència—, tan generosos amb Guardiola com esquerps amb Luis Enrique. I és clar, entre els seus valedors hi ha periodistes que es troben de tant en tant al Kiosko Universal de la Boqueria o a Can Vilaró per despotricar i fer la vida impossible a la junta de Bartomeu. No distingeixen entre junta directiva i club, que no és precisament el mateix, ni entre periodistes socis o no socis, i defensen sense condicions els que manen a canvi de fer forat a les xarxes socials, sempre amb la condició de ser un barcelonista agraït.

No conec un club que renegui més dels ídols mundials que el Barcelona. Ningú diria que Luis Suárez, Cruyff, Maradona, Ronaldo o Guardiola han estat referents del Camp Nou. I no vull repassar ara l’hemeroteca per recordar què es va dir de Kubala quan va fitxar per l’Espanyol. Al Barça hi ha hagut massa sovint un sentit mesquí i carrincló de la història que no permet concessions davant de qui un dia ha tocat el dos del club sense que s’hagi posat a plorar, com si tothom es cregués encara que l’entitat és propietat dels socis i per tant els socis li puguin dir cul d’olla a Guardiola si convé.

Guardiola li va donar volada i grandesa al Barça, va fer feliç la gent barcelonista i va treure de la misèria futbolística els periodistes que vivíem del record del Brasil del 70, de l’Ajax de Cruyff i del Milan de Sacchi i buscàvem la manera de reconciliar-nos amb el Dream Team, després de l’arribada de Rijkaard i Ronaldinho. També va ajudar els que demanàvem que s’actualitzés el discurs del Més que un club tan ben difós per Manolo Vázquez Montalbán. I va permetre disfrutar com mai els que tenim un vincle amb el Barça, sigui comercial, sentimental o patrimonial, tant és, habituals tots del Camp Nou.

No recordo un equip tan perfecte, per bell, serè, precís i harmònic com aquell que va guanyar 14 de 19 títols al Camp Nou. Irreprotxable tècnicament, transmetia trempera, tanta com l’entrenador, que necessita sentir-se seus els equips per poder-los defensar sense por, com va fer a la semifinal de la Champions disputada a Madrid, quan des de la precarietat va desmuntar Mourinho. I d’aquí ve que, sense mirar si tens ous o ovaris, el seu joc provoqui al·lèrgia als que veuen el futbol com un esport d’homes i no un manual de sensibilitat, una explosió d’emocions, una gestualitat única, un romanticisme que exigeix dedicació i amor, tot molt passional, com és el mateix FC Barcelona.

Jo entenc l’equip de Guardiola com la sublimació del joc del Barça. I aquest és el seu problema i el dels seus seguidors, esclaus d’un moment únic, utilitzat com una unitat de mesura per diferenciar els bons dels dolents, els autèntics de les imitacions, maquiavèl·licament recurrent. Guardiola va fugir precisament per no ser víctima d’aquest record, per canviar com diu tan bé Martí Perarnau en el seu nou llibre La metamorfosi, per entendre la cultura del Bayern i de la Premier, per ser millor entrenador i persona, no per ser un “mal barcelonista”.

Des d’aleshores no he sentit mai Guardiola parlar malament de l’equip, i menys de Luis Enrique. Juga i fa jugar els seus equips amb la mateixa valentia que jugava quan era el Barça. Algú pensa que és un suïcidi, més que res perquè difícilment podrà fer bona la seva idea i el seu mètode si els jugadors són sempre menys bons que els originals, i en canvi a mi em sembla la mostra més gran d’admiració i respecte cap a la seva obra al Barça, per més que intenti allunyar-se’n. Només des d’aquesta perspectiva es pot entendre els qui es deleixen perquè fracassi a fi de no superar mai la versió blaugrana que tenen tan idealitzada i no en tinguin prou amb el triomf de l’equip de Luis Enrique.

Això explicaria que cada derrota de Guardiola al Camp Nou sigui una doble victòria del Barça per a aquells que tenen un sentit gasiu i integrista del futbol, necessitats que les coses li vagin malament a qui seu a la banqueta contrària, tan miserables que minimitzen el que va fer el tècnic quan era l’entrenador del seu club amb l’excusa que el mèrit era exclusivament de Messi. Només cal mirar com li va darrerament al 10 amb l’Argentina i què va ser de la selecció espanyola al Brasil per entendre que el triomf blaugrana no només va ser cosa dels jugadors. N’hi ha que només estan pendents que fracassi i d’aquí ve la tírria que li tenen.

Guardiola és al cap i a la fi captiu de la seva etapa al Barça i està sotmès a un gran desgast emocional cada cop que visita el Camp Nou. Tot i el seu esforç per aprendre i desaprendre, per progressar i millorar, tothom li recorda que difícilment serà més bon entrenador que quan estava al Barcelona. El mateix li passarà segurament a Luis Enrique quan se’n vagi o no guanyi després d’haver conquerit el triplet amb el trident. Aquest és el gran drama culer, un sentit possessiu de les persones que li impedeix presumir fins i tot dels protagonistes de les seves millors gestes, com ara Guardiola, només perquè entrena el City.

Molts no oblidem que, sense res a canvi, sense cap xantatge, Johan ens va ensenyar com s’ha de mirar el futbol; Pep com s’ha de jugar, i ara aprenem amb Luis Enrique com s’ha de competir. Això no té preu i et fa sentir lliure, amb el risc, és clar, que et converteixis en un sectari.