Selecciona Edició
Connecta’t

Pep Duran: de l’escenari al museu

La galeria Rocío Santa Cruz dedica una mostra a l’artista que signa l’escenografia de l’última obra de Magda Puyo per al TNC

L'exposició 'Amorfa' de Pep Duran a Barcelona.
L'exposició 'Amorfa' de Pep Duran a Barcelona.

Encara que tot escenògraf és en part artista, no hi ha gaires creadors que desenvolupin les dues trajectòries de manera paral·lela i entrellaçada. I fins i tot és menys freqüent tenir l’oportunitat de gaudir simultàniament de les dues facetes d’una d’aquestes rara avis. És el cas de Pep Duran (Vilanova i la Geltrú, 1955) que exhibeix les seves obres reunides en la mostra “Amorfa”, a la nova galeria Rocío Santa Cruz de la Gran Via, fins al 5 de novembre, al mateix temps que la seva escenografia serveix de marc per al drama del suec Lars Norén, El coratge de matar, dirigit per Magda Puyo, que es representa al Teatre Nacional de Catalunya fins al 30 d’octubre. “La meva feina es basa en la construcció de la representació, així que sempre he intentat que hi hagués transvasament i unió entre l’espai teatral i la sala d’exposicions. Finalment tot és obra”, indica Duran, envoltats del que defineix com a “artefactes emocionals, construïts amb materials indultats que s’han petrificat”.

Entre ells hi ha Amorfa, la sèrie que dóna nom a la mostra, una espècie de pintures collages tridimensionals semblants a dianes, petits universos fets de residus, trossos de lona, cartrons, restes de llibretes, feltres i petits objectes. “Més que treballar amb l’objecte trobat, en el meu cas es tracta de manipular restes, fragments de memòries, amb els quals vaig construint un llenguatge personal”, explica l’artista, que està vivint un període especialment satisfactori. Fa poc menys d’un any el Museu Reina Sofia de Madrid va adquirir una de les seves instal·lacions històriques Mapes personals: geometria del cos i el Macba acaba de comprar Sense escenari. Suite Marburg, una important sèrie de 30 collages del 2007. “En ambdues adquisicions es va tenir molt en compte la vinculació entre instal·lació i escenografia”, assegura la galerista Rocío Santa Cruz, que també exhibeix els apilonaments de bronze fos i fusta, un clàssic de la feina de Duran, que guarden especial relació amb l’escenografia del TNC.

L'escenografia de Duran per a l'obra que dirigeix Puyo al TNC.
L'escenografia de Duran per a l'obra que dirigeix Puyo al TNC.

“L’art és molt endogàmic. Cal obrir-se. Des de Wagner busquem l’obra d’art total. En el meu cas l’escultura s’arquitecturitza i l’arquitectura s’esculturitza i en aquest anar i venir de l’escenari a l’exposició es va allotjant tot el discurs”, afegeix l’artista, que va començar la seva carrera com a escenògraf i el 2003 va signar la posada en escena de Backlot Session, una macroinstal·lació escènica, per la qual l’espectador podia passejar. “Per a l’obra de Norén he plantejat una gran proliferació objectual, que també converteix en peces els actors. Són ells que van transformant l’espai movent els objectes. L’escenografia mai és decoració, és un intèrpret més i malgrat estar al servei del text, influeix en la posada en escena”, conclou Duran, content de tornar a treballar per quarta vegada amb Magda Puyo, una directora amb la qual es troba particularment bé “perquè com jo, no treballa des del realisme”.