Selecciona Edició
Connecta’t

Clàssic en vida

L'octogenari Joan Guinjoan estrena una obra enlluernadora en un Palau ple de públic, però orfe de primeres autoritats

Joan Guinjoan tocant al piano una de les seves peces, el 2011.
Joan Guinjoan tocant al piano una de les seves peces, el 2011.

En un país que estima i respecta la seva cultura, el més normal seria veure les primeres autoritats en l'estrena de l'última obra del seu compositor més rellevant. Però cap autoritat va anar a l'estrena divendres al Palau de la Música, de Fiat Lux, enlluernador poema simfònic de l'octogenari compositor català Joan Guinjoan (Riudoms, 1931), figura essencial de la creació musical espanyola. Tampoc hi  van assistir els dirigents del Gran Teatre del Liceu, i això que l'estrena va anar a càrrec de l'orquestra del coliseu barceloní sota la inspirada direcció del seu titular, Josep Pons.

Malgrat el seu delicat estat de salut, que l'obliga a desplaçar-se en cadira de rodes, Joan Guinjoan va saludar el públic, des d'una llotja de platea propera a l'escenari, en resposta als entusiastes aplaudiments i davant la insistència de Pons, a qui està dedicada la nova obra.

Va sorprendre, i no gratament -les cares de Mariona Carulla, presidenta del Palau, i Joan Oller, director general, eren un poema- l'absència a la llotja central dels màxims dirigents de la Generalitat, la Diputació i l'Ajuntament de Barcelona; als respectius responsables de Cultura, tampoc se'ls va veure el pèl. Encara més inexplicable va resultar l'absència dels responsables del Liceu en l'única actuació de la seva orquestra en la temporada estrella del Palau.

Inspirada en poemes d'Antoni Clapés que glossen les llums i colors del paisatge del seu Riudoms natal, Guinjoan es mostra a Fiat Lux amb la personalitat d'un clàssic en vida que domina l'art d'expressar les seves emocions amb els més refinats recursos orquestrals. L'escriptura, rica en matisos, reflecteix la seva admiració per la moderna escola francesa, amb exuberants colors i una captivadora energia rítmica.

Dedicada a Pons, la partitura és molt exigent, en la línia del Trencadís, de l'òpera Gaudí, i les altres dues obres que completen la seva trilogia simfònica dedicada a la ciència. Però, al marge de les seves dificultats tècniques, el millor de la seva nova obra és la riquesa d'idees, i l'alegria vital que transmet en la seva desbordant expressivitat. Van ser amb prou feines vint minuts, però és música tan ben escrita que van passar volant

L'orquestra del Liceu, orgullosa davant el repte de tocar al Palau, va sonar amb empaquetatge: van brillar els metalls i es van apreciar renovades energies en fustes, entenimentades i percussió. El projecte musical de Pons està donant molt bons fruits, i va quedar ben palès en la generosa ració de Wagner que va obrir i va tancar el programa; Preludi i mort d'amor, de Tristán i Isolda i una selecció de fragments d'El crepuscle dels déus que van sonar amb intensitat dramàtica.

Potser va faltar temps d'assajos per llimar algunes asprors en la difícil obra que va completar la vetllada, el Concert per a trompa núm, 2, de Richard Strauss, obra d'encegador virtuosisme que Martin Owen, trompa solista de la Simfònica de la BBC de Londres, va brodar amb perfecció tècnica, control i musicalitat.