Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

De la lògica privada a la lògica pública

Si l'oferta de compra que el conseller de Salut de la Generalitat ha fet a l'Hospital General de Catalunya s'arriba a tancar i el centre passa a ser de propietat pública s'haurà tancat un cercle que es va obrir el 1984. Aquest any, un informe de Presidència de la Generalitat certificava la inviabilitat financera d'un projecte nascut per subscripció popular arran d'un incipient nacionalisme que proclamava que invertir en la construcció d'un “gran hospital català” era fer país. Molta gent va lliurar sumes considerables de diners a canvi del “dret a rebre assistència sanitària per a tota la vida” i si va contribuir a fer país, va ser a través del compte de resultats de les empreses que van construir el mastodòntic edifici, perquè des del punt de vista sanitari, aviat es va demostrar que el projecte era un despropòsit.

Es va plantejar llavors què fer i va haver-hi propostes que van argumentar que, atès que el projecte no tenia viabilitat si l'erari públic no el rescatava, passés a integrar-se a la xarxa d'hospitals de titularitat pública. Fins i tot es va arribar a contemplar que es traslladés al nou edifici construït al Vallès el vell hospital de Sant Pau.

L'Hospital General ha estat una iniciativa megalòmana que ha hagut de ser rescatada diverses vegades de formes molt diverses, però sempre amb càrrec a la sanitat pública. Mai ha estat viable com a hospital privat i el que ha passat amb aquest projecte és un bon exemple de la naturalesa que a poc a poc va anar adquirint l'anomenat “model sanitari català”, convertit en un paraigua capaç de donar recer i facilitar beneficis a tot tipus d'interessos i iniciatives, sempre a costa de l'erari públic.

Directius de la multinacional que ara posseeix la propietat del centre han comentat en fòrums econòmics que el seu desembarcament a Espanya es deu a l'atractiu econòmic que suposa la possibilitat d'actuar com a proveïdors de la sanitat pública. Efectivament, iniciatives privades dubtoses com la de l'Hospital General han pogut subsistir únicament perquè les autoritats sanitàries han consentit relacions de subsidi que els han garantit els ingressos suficients. Però si la lògica que mou aquests proveïdors és el lucre, i la sanitat pública té alternatives menys costoses, el lògic és que s'explorin. De la mateixa manera que és legítim i lògic que els operadors privats busquin maximitzar el benefici i el repartiment de dividends, també ho és que les autoritats sanitàries examinin la possibilitat que aquests beneficis es quedin en el sistema públic.