Selecciona Edició
Connecta’t

Art malgrat la Gran Guerra

El Museu Picasso reuneix, en una gran exposició, el cubisme de Picasso, Gris, Matisse i Diego Rivera, per mostrar les obres creades a París durant el conflicte

'Arlequí i dona amb collaret', de Picasso, en l'exposició que es va inaugurar dijous.
'Arlequí i dona amb collaret', de Picasso, en l'exposició que es va inaugurar dijous.

La I Guerra Mundial (1914-1918), en la qual es van veure involucrades les grans potències industrials i militars del moment, el conflicte més gran que s'havia viscut mai, tal com reflecteixen els seus 8,5 milions de morts a Europa, 1,4 a França, un dels països més afectats en tots els sentits, on tots els seus homes, entre 18 i 40 anys, van ser cridats a files, i van deixar ciutats com París mig buides. I els que no van anar al front vivien els horrors de la guerra reflectits en les imatges que revistes i diaris publicaven del front i dels seus efectes de mort i destrucció.

L'ambient bèl·lic d'aquest conflicte, en fotografies i en una enorme projecció, és el recurs escenogràfic sobre el qual gira el muntatge de Cubisme i guerra. El cristall dins la flama, exposició inaugurada ahir dijous al Museu Picasso de Barcelona, en la qual es mostren 68 obres procedents de quaranta museus, com el MoMA, el Metropolitan, la Tate o el Reina Sofia, signades per autors com Pablo Ruiz Picasso, Juan Gris, Diego Rivera, Henri Matisse, Maria Blanchard, Georges Braque, Fernand Léger (l'únic que va anar al front), Henri Laurens, Jacques Lipchitz, tots artistes estrangers, massa grans o no aptes per anar al combat, que van viure el conflicte a uns 100 quilòmetres de distància.

Tots es van negar a reflectir la guerra i van mantenir vives les possibilitats que entre el 1911 i el 1914 va obrir el cubisme, la primera avantguarda i el primer isme del segle XX. És el que defensa el comissari de l'exposició Christopher Green, especialista en Léger, Gris o Picasso, que ha treballat en el tema des del 2008, reunint obres “plenes de vida”, com a forma d'“escapisme i refugi”.

'Natura morta davant d'una finestra oberta', de Juan Gris.
'Natura morta davant d'una finestra oberta', de Juan Gris.

El recorregut és cronològic –amb la intenció que l'espectador associï l'avançament de la guerra amb l'evolució artística del grup–, malgrat que tots van treballar de forma individual. D'entrada, sorprèn l'abundància d'obres de Picasso (13) i de Gris (14), però, sobretot, les set obres cubistes del mexicà Diego Rivera, associat més a l'estètica muralista que li ha donat fama internacional.

El recorregut comença amb les obres creades el 1913 i 1914, com Cap d'home, de Picasso, que dialoga amb les primeres obres cubistes de Rivera, com el rostre doble que pinta del seu amic Lipchitz o els meticulosos collages de Gris, que comença a afegir retalls i capçaleres de diaris i elements de l'actualitat. La sala del 1915 rep la immensa obra mestra de Gris, Natura morta davant d'una finestra oberta, plaça Ravignan, que conserva el Museu d'Art de Philadelphia, una interpretació de la vista que el madrileny veia des del seu estudi de París, una ciutat sense enllumenat públic, fosca i tenebrosa, sota els efectes de la propera guerra.

Una exposició, tres directors

L'exposició que es va inaugurar ahir al Museu Picasso de Barcelona es va començar a gestar ara fa vuit anys, el 2008, quan Christopher Green va comissariar a Barcelona Objectes vius. Figura i natura morta en Picasso, en la qual va reunir 70 obres creades entre el 1907 i el 1931, moltes d'inèdites prestades per hereus i col·leccionistes, a més de quatre grans olis procedents d'Amsterdam, Nova York i Dublín. En aquells dies el director era Pepe Serra, avui responsable del MNAC.

El 2012 es va nomenar Bernardo Laniado-Romero nou director del museu, que va acabar arrencant i impulsant el projecte, però que després d'acabar el seu contracte el juliol passat va deixar el càrrec. Ahir va inaugurar la mostra Emmanuel Guigon, el nou director que, després de guanyar un concurs internacional, va prendre possessió fa només dues setmanes.

L’única dona

L'exposició mostra com Picasso podia fer alhora obres cubistes, com l'enorme Arlequí i dona amb collaret –que ve del Pompidou i que el pintor va fer a Roma després d'escapar-se de París seguint el ballet rus de Serguei Diàguilev, amb el quals després va arribar a Barcelona, on va pintar El passeig de Colom–, i al mateix temps retrats realistes, com el que va fer a Léonce Rosenberg, el galerista que va pagar la nòmina a molts dels artistes del grup, i que va fer possible que seguissin treballant. A la mateixa sala es poden veure les tres úniques obres de Blanchard, l'única dona del grup, com Dona amb guitarra, en la qual desafia el cubisme teatral del malagueny. La mostra reuneix peces conegudes, com La guitarra, de Gris, la colorista L'estufa, de Léger, la també impressionant maternitat de Rivera (un dels escassos exemples de figura humana completa) o la nova concepció espacial de Matisse en obres com Flors i ceràmica.

Al final del recorregut, a la sala del 1919, Rivera marca el final també del període amb El matemàtic, en què la figura realista del personatge apareix en la penombra “recordant el seu homònim italià”, en referència a José Ribera, Lo Spagnoletto, segons el comissari Green.