Selecciona Edició
Connecta’t

El seny equivocat

Un centre d'estudis de la Generalitat organitza una jornada que critica la idea predominant del seny en política per adaptar-la al procés d'independència

Pujol, Aznar i Duran al pacte del Majestic, el 1996.
Pujol, Aznar i Duran al pacte del Majestic, el 1996.

La idea de seny en política que ha predominat a Catalunya és errònia, fins i tot fruït de franquistes que van introduir-se en la societat catalana de finals dels 60 per domesticar la seva rauxa. Idees com aquesta es van plantejar aquest dimecres al seminari “Usos (i abusos) del seny polític”, organitzat pel Centre d'Estudis de Temes Contemporanis. El CETC és un òrgan depenent de la conselleria d'Exteriors i Relacions Institucionals. Els ponents van proposar una revisió del concepte del seny per adaptar-lo al procés d'independència. El text d'introducció al seminari exposava que es tractava “d'unes sessions de reflexió i debat al voltant del tema del seny i del pacte, dos conceptes que venim entenent de manera problemàtica des de fa temps, molt especialment en aquesta etapa decisiva del procés cap a la sobirania nacional”.

El CETC es defineix com un think tank “dedicat a l'anàlisi i el debat. Va néixer el 1989 impulsant una tasca que avui ja és referència obligada en el món acadèmic, social i institucional”. La principal feina del CETC és publicar semestralment la revista Idees i el butlletí Diari de les idees. Les seves altres branques de publicacions estan aturades, segons la base de dades que mostra el CETC a Internet: el darrer treball de la col·lecció Assaig Breu es va publicar el 2011 i la darrera publicació de la Col·lecció Temes Contemporanis va ser el 2009. Fora de col·lecció, el darrer llibre publicat va ser el 2010. Ferran Sáez va ser director del CETC entre 2011 i 2015. Anteriorment ho havia estat el dirigent d'ERC Alfred Bosch. La retribució anual per ocupar el càrrec de director del CETC és de 66.674 euros. Quim Torra n'és el director des del març del 2016. Des d'aleshores ha organitzat dos seminaris, el del seny i la jornada del mes de juny “La justícia de la secessió”. El darrer seminari que havia celebrat el CETC, segons informació disponible a la seva web, es va celebrar el 2010 i es titulava “Combatre l'estrès de viure en català”.

Plenitud com a l'època medieval

Unes quinze persones van assistir al seminari de tres hores sobre el seny a la sala Josep Maria de Sagarra de l'Ateneu Barcelonès. La vicepresidenta de l'Ateneu, Patrícia Gabancho, va fer un repàs històric des de la guerra de Successió per concloure que els darrers 300 anys han estat un fracàs per al pactisme català: “Els pactes amb Espanya han estat honestos per part dels catalans i deshonestos per part dels altres”. Gabancho va citar un text de Joan Maragall del 1902 per raonar que les elits de l'estat espanyol són les mateixes des de temps immemorials: “No entenen els catalans la naturalesa del poder espanyol, que és immutable. Manen els mateixos ara que aleshores”. Gabancho va concloure que actualment, per primer cop, els catalans canvien la inèrcia: “Per primera vegada en tota aquesta història, Catalunya diu «per aquí no hi passo. Aquest pacte ja no l'acceptem». Es trenca majoritàriament el pacte amb l'Estat. I es crea un nou pacte interior, no amb l'Estat, d'una estratègia compartida malgrat que hi ha visions del món i del futur molt diferents, una estratègia compartida que és la clau. I si es trenca aquesta unitat, aquest pacte interior català, tornarem a estar com estàvem abans”. La vicepresidenta de l'Ateneu va afegir que el procés ja ha retornat Catalunya a la independència: “Tornem a estar en la mateixa situació de poder polític, de poder social, de poder econòmic que teníem quan érem independents, només que hem d'acabar de concretar el trencament dels lligams que encara tenim amb Espanya per tenir la mateixa plenitud que havíem tingut en la època medieval”.

El ponent més clar a l'hora d'exposar l'objectiu del seminari va ser Joan Cuscó, professor de la Facultat de Geografia i Història de la UB: “Si fem unes jornades sobre el seny és perquè hi ha un problema entre el pacte, com l'ha presentat la Patrícia [Gabancho], i el seny. Què passa quan s'assumeix un cert seny que implica uns certs, suposats pactes. Tots aquests pactes eren submissions. El pacte de veritat s'acaba al segle XV, quan les legislacions reconeixien Catalunya com a nació sobirana”.

Companys i Seguí, exemples de seny

Per Cuscó, el concepte encara predominant de seny és “una paraula pervertida durant el segle XX”, producte de pensadors franquistes i de les elits catalanes que no volien prendre mal. Cuscó va utilitzar esmenes al seny pactista escrites pel poeta J. V. Foix o pels religiosos Costa i Llobera i Carles Cardó. Cuscó va bastir bona part del seu discurs a partir de les idees de Cardó: “El seny només respon als interessos d'alguns rics, ja ho diu Cardó. És un debat que no ens portarà a construir un país nou [...] El seny és una d'aquelles coses que hem d'abandonar perquè ens trairà el futur. Hem de posar la voluntat d'ésser”. Cuscó va florir la seva exposició amb evocacions històriques: “Catalunya té grans figures com Dalí o Gaudí però com a poble no funcionem des de fa 300 anys. Al segle XV, Jaume I conquereix Múrcia, la regala al rei de Castella i es passa tota la nit plorant, segons diuen les seves cròniques. Per què la regales? En episodis històrics, no hem tingut mai seny els catalans”. Cuscó empra el pensament del republicà Rodolf Llorens per corregir la perversió del concepte del seny: “Els grans exemples [de seny] serien Lluís Companys i Salvador Seguí, perquè aconsegueixen que la teoria no es mengi la pràctica, i perquè la pràctica lliga tema social amb tema nacional”.

Ortega, “més feixista que Hitler”

Cuscó apunta que en “la perversió del seny al segle XX” té un pes important la influència que ostentava el filòsof José Ortega y Gasset, de qui diu que va ser més feixista que Adolf Hitler: “Tot el PSOE cita Ortega y Gasset però als anys 20, al seu llibre Ser de España, Ortega diu «los españoles somos guerreros, como los alemanes, pueblos de victorias que la aristocracia ha de ganar, con las armas, un pueblo fuerte», no com els pobles dèbils que són els industrials, els comerciants, que es venen als pactes. Això és el que escriu Ortega y Gasset l'any 20. És molt clar contra qui va Ortega y Gasset. I això és el que cita el PSOE [...] L'any 20, Ortega, el gran teoritzador espanyol, el gran filòsof, és més feixista que Hitler”. Cuscó també va exposar com l'Opus Dei i les elits tecnòcrates del franquisme dels 60 van imposar el relat del seny: “Julián Marías i Gonzalo Fernández de la Mora publiquen editorials en diaris de Barcelona, i s'infiltren a la societat catalana per imposar aquesta idea de seny i per evitar una cosa que ells diuen: «hem d'evitar que per culpa de la Transició Catalunya sigui el Tibet d'Espanya”. A la biblioteca de la Fundació Ortega y Gasset no tenen constància de cap llibre del filòsof titulat Ser de España.

“Ruptura a qualsevol preu”

Una crítica compartida pels ponents va ser contra el pujolisme per haver mantingut la submissió pactista. “A la primera meitat del segle XX, algú intenta posar en circulació la noció de seny que hauria sigut més valenta, més arrauxada, que no pas aquella que ve de Vicens Vives i que posa en marxa el pujolisme claríssimament, que és la del pactisme assenyat, la del «no t'hi apuntis, no fos cas que perdem més del que tenim». La del peix al cove. El que ens ha acabat identificant, el que clarament tots identifiquem com un tret definidor de la nostra simbologia col·lectiva, és aquesta alternança [de seny i rauxa]”, va valorar Oriol Ponsatí, professor de Filosofia Antiga de la Universitat de Girona. Per sort, segons Ponsatí, aquest pactisme s'està acabant: “Amb què associem avui dia aquesta rauxa política? Amb els partidaris de la ruptura a qualsevol preu, dels que no volen pactar, dels que tenen clar que no hi ha res a negociar. D'aquests arrauxats, avui, afortunadament, i és una presa de posició absolutament personal, afortunadament n'hi ha molts però n'hi ha hagut sempre. Pensem que en aquesta il·lustre casa [l'Ateneu] havia fet alguna aportació interessant Carles Muñoz Espinalt, però també els Borràs o els Quim Torra”.