Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS

Les energies perdudes

Qui sap com recuperar les energies perdudes justament quan la societat catalana necessita ser més competitiva i cohesionada

Fa temps que el capital intel·lectual de la Catalunya que no viu del mite sinó de les formes canviables de la realitat paga peatge per manca de debat públic raonable o acceptant el debat com una caricatura de la dialèctica, tot passat pel sedàs sobiranista o constret per la penúria simbòlica del Museu del Born. On són els debats d’antany? Per començar, parlar de futur basant-se en una versió transfigurada del passat —cas 1714— indueix a la paranoia, legitima el fonamentalisme i converteix el debat en un intercanvi de bufetades entre putxinel·lis. Per no parlar del gran debat, tan viu, de la societat francesa sobre si el moment és de declivi o de permanència, tenim el cas de la polèmica britànica dels anys seixanta sobre fins a quin punt el país podia entrar en fase de regressió. A dreta i esquerra, hi havia la percepció d’una recaiguda nacional encara que els diagnòstics fossin antagònics. A la dreta, The Spectator; a l’esquerra, The New Left Review, on Perry Anderson havia publicat un assaig d’impacte sobre els orígens de la crisi. Abans, Arthur Koestler va parlar del suïcidi d’una nació. La gestió del bé públic, el mercat comú, nova esquerra contra esquerra antiga, dreta de consens contra dreta de transformació: allò tenia substància. Des de la dreta, la pèrdua de l’imperi tenia un significat que l’esquerra desestimava. Fins i tot es va parlar de Weimar. Amb el Brexit, ara veiem encara més clara la importància dels debats públics que són arguments de substància i fair playen comptes de malversacions d’energia col·lectiva. Els arguments en pro i contra del Brexit tenien valor, però el populisme del “no” va fer demagògia i va mentir, com reconegué l’endemà mateix del referèndum.

En el cas de Catalunya, costa de creure que la bombolla secessionista aporti noves energies. Al contrari, les dispersa i contraposa. Tot això ja té un alt cost econòmic i social. ¿Es tractava d’un debat en fals, d’una inducció electoral o d’una nova constatació que l’infern està empedrat de bones intencions? Ja no s’havia parlat a fons sobre si feia falta un segon Estatut. Qui sap per quines distorsions i miratges la idea que trencaves amb Espanya però seguies a la Unió Europea va ser hegemònica fins al punt que dir el contrari era un argument oficialment sense sentit. Ara, ens endinsem en la gran confusió. Qui sap com recuperar les energies perdudes justament quan la societat catalana necessita ser més competitiva i cohesionada. Hi ha indicis d’una reconsideració racional de tants dogmes anacrònics, però la veritat és que sol ser més fàcil destruir que construir, fer demagògia populista que tenir en compte la capacitat racional dels individus.