Selecciona Edició
Connecta’t
CARTES DE MÉS A PROP

El cambrer i el menú

S’aplaudeix massa, sovint sense criteri, per inèrcia d’un protocol que fa tuf de resclosit

Que un siga melòman no vol dir que no deteste segons quines coses del món de la música. L’excés d’aplaudiments al final d’un concert, per exemple. No cal tant sabó, sobretot si la interpretació no ha sigut reeixida. S’aplaudeix massa, sovint sense criteri, per inèrcia d’un protocol que fa tuf de resclosit. Massa aplaudiments, i massa divisme. Un divisme pueril, adolescent com a molt. La gent necessita mites, referents, i els qui manegen això del màrqueting en fan l’agost. Molta retòrica per a ben poca cosa. Mireu l’aura celestial que envolta els directors d’orquestra, la fama i el prestigi inflamats que envernissen el seu nom. Abbado! Maazel! Toscanini! Kleiber! Baremboim! Mehta! Klemperer! Harnoncourt!...

Que bé ens sonen, tots aquests noms! I, d’alguns d’ells, les seues manies i llegendes. Ah, Celibidache! El qui prohibia que s’enregistraren els seus concerts, i del qual tots tenim a casa una caterva de gravacions. Ah, Karajan! Aquest ja és el súmmum. Hi ha discos a la caràtula dels quals el seu nom apareix cinc vegades més gran que el del compositor que interpreta, un tal J. S. Bach, o un tal Beethoven. No ho oblidem: estem parlant d’uns intermediaris, d’uns cambrers que ens serveixen el menú que nosaltres hem escollit. És clar que importa molt qui executa una obra, i la seua manera personal, intransferible, d’interpretar-la, però que l’intermediari siga presentat com un semidéu i que l’autor quede arraconat, en un segon terme, és una insolència. Perquè, quan aplaudim —si més no jo—, no ho fem, només, a l’encertada o brillant interpretació de l’obra, sinó a l’obra mateixa.

Quina diferència, amb la literatura! Qui fa, en literatura, un paper molt semblant al dels intèrprets en la música? Els traductors. Quina presència, quin prestigi, quina consideració, tenen en l’ecosistema cultural? Pròxima a la clandestinitat. Sóc, principalment, lector de clàssics, de clàssics universals. Des de fa molts anys ja no tinc aquell dilema, a l’hora de comprar un llibre d’idioma estranger, de triar entre la versió catalana o la castellana. Sempre trie la catalana, perquè ací, de bons traductors literaris, en tenim un grapat. D’alguns, tal com em passa amb els directors d’orquestra, fins i tot en sóc seguidor, i he comprat més d’un llibre sense conèixer l’autor, només per la confiança que m’inspira qui l’ha traduït. Darrerament se n’ha fet públic un manifest de suport on es demanen coses tan òbvies com que el nom del traductor aparega a les cobertes dels llibres i a les ressenyes que se’n publiquen a la premsa. Poca cosa. Un pas endavant, però. Tampoc no es tracta que es pose el seu nom cinc vegades més gran que el de l’autor, ni que es difonguen les seues manies ni se’n facen llegendes. Es tracta, només, de fer justícia, i, sí, d’aplaudir-los, d’aplaudir-los ben fort, no massa, però sí el que mereixen per fer, amb dignitat, una feina tan poc fàcil i tan imprescindible.