Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Amb el cap ben posat

El Caudillo de 'Polònia' ha estat als menjadors dels catalans, o on sigui que tinguin la tele, i no ha incomodat i, per descomptat, no ha generat franquistes

Gag de Franco al 'Polònia'.

Arribo a la porta del Born i una senyora se m’acosta assenyalant-me l’estàtua. Tinc por que m’engegui una diatriba política indignada. Vaig pensant de pressa possibles respostes per sortir indemne del pas, però aviat descobreixo que m’he precipitat. La senyora només somriu i em comenta: “Mira, ja veus, t’han decapitat”. Li torno el somriure i responc qualsevol cosa improvisada i no gaire brillant. Espero que no m’ho tingui en compte. No estava preparat. Fa 24 hores aquest espai era un camp de batalla de sèrie B i m’ha acabat suggestionant. En canvi, ara, a la plaça del Born, l’únic que no té el cap a lloc és Franco. El de dalt del cavall.

És dimarts a la tarda i el públic que envolta les estàtues i que visita l’exposició a la sala interior del Born es comporta com fem tots en qualsevol exposició: mira, passeja per davant de les fotografies, espera amb impaciència que faci lloc el qui fa més de cinc minuts que està impassible davant d’una vitrina, i si cal, elogia o critica (criticable, per exemple, la mida dels textos que acompanyen les imatges: qui sap si és una manera de fer memòria històrica d’un règim que desconfiava dels qui llegien massa).

La mostra parla de tres estàtues, dues del franquisme i una de la república. Però el Generalísimo decapitat és el que més crida l’atenció. Vaja, d’això es tracta. D’aconseguir que ens hi acostem –físicament, vull dir, no en sentit metafòric– i ens adonem del que va significar el franquisme i tota la seva enormitat terrible i monumental. La memòria històrica funciona així, reproduint o revisant les imatges, els documents i els objectes del passat, analitzant-los i mirant d’aprendre’n, per evitar repetir els errors i per saber-se protegir dels perills. Però si no recuperem les imatges poca memòria podrem fer. Els qui no ho van patir en viu i en directe, per descomptat que no se’n faran una idea autèntica només amb les paraules.

Confio que s’imposarà la visió tranquil·la de l’exposició. Tinc arguments per pensar-ho. Fa més de deu anys que, per culpa meva, la gent rep directament a casa la imatge de Franco, eqüestre o a peu dret, però amb el cap a lloc –físicament, vull dir, no en sentit metafòric–, proferint bestieses de fatxa sense fissures. I diria que hi ha hagut sempre més riure que indignació. No pas riure còmplice, sinó riure alliberador, venjatiu si voleu, riure que també és memòria històrica, d’una manera o altra.

El Caudillo de Polònia ha estat als menjadors dels catalans, o on sigui que tinguin instal·lada la tele, i, segons les reaccions, no ha incomodat i, per descomptat, no ha generat franquistes. Tal vegada algú podria empatitzar amb un tipus que diu “estoy a favor de la desmembración, pero no de España, de los cuerpos de los individuos. Rojos, por supuesto.”? Impossible.

El Franco eixelebrat de Polònia no ha generat indignació perquè la gent sap distingir la realitat i la ficció. El Franco decapitat del Born també està allà com una ficció, una representació del passat que ja no hi és i que podem interpretar amb perspectiva.

Dins del Born, mig amagat entre cortines, hi ha un altre Franco, un cap sense cos que l’artista Eugenio Merino va col·locar un dia en una nevera de Coca-Cola. Llavors els indignats van ser els franquistes, els mateixos que també han demanat que se suspengui l’exposició del Born. Aquests sí que tenen motius per rebutjar la revisió del passat, i la memòria. Aquests no riuen.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ