Selecciona Edició
Connecta’t

Barcelona, capital del món el 1986

A partir de la il·lusió i l'orgull col·lectiu, la ciutat va combatre els escèptics i els crítics

Maragall encaixa la mà a Samaranch després de l'elecció de Barcelona. Veure fotogaleria
Maragall encaixa la mà a Samaranch després de l'elecció de Barcelona.

Molt poques decisions han provocat una explosió d’entusiasme popular tan rotund com la concessió el 17 d’octubre del 1986 dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona. A l’eufòria ciutadana hi va contribuir el suspens creat per Samaranch quan va anunciar al Palais de Beaulieu de Lausana: “À la ville de...” I, després del silenci, va afegir de forma enigmàtica: “Un de moment” (sic). “À la ville de…”, per rematar amb un inconfusible accent català: “Barcelona”. I Barcelona es va posar a saltar d’alegria amb el seu alcalde Pasqual Maragall.

Encara que el protocol olímpic va provocar un cert dubte en l’expedició, Barcelona només estava preparada per guanyar, fins i tot després de l’accelerada final de la candidatura de París. Volien els Jocs els esportistes, els clubs i les federacions, l’esport català i el seu teixit associatiu, garant de l’esperit olímpic i implicat sempre amb la ciutadania: no hi ha hagut millor lema històric que el d’“Esport i Ciutadania” ni es recorda un moviment més pioner que el del voluntariat a Barcelona-92.

No va ser casual que Barcelona organitzés l’Olimpíada Popular del 1936.

L’Administració estava igualment entusiasmada. Hi havia molts professionals liberals que tenien una nova ciutat al cap, des dels tècnics municipals fins als arquitectes i enginyers, i naturalment els polítics eren ambiciosos, sobretot l’alcalde Narcís Serra, antecessor de Maragall. Volien que la ciutat s’obrís al mar i recuperar la muntanya de Montjuïc. No n’hi havia prou amb una sèrie d’actuacions selectives sinó que s’imposava una obra d’impacte per eliminar sense contemplacions llocs comuns i antagònics, bons i dolents, perquè el fi justificava els mitjans i calia obrir pas per a les rondes d’accés i sortida de Barcelona. Les barraques i els quiosquets havien de cedir perquè l’Eixample arribés fins al Mediterrani.

No n’hi havia prou amb una sèrie d’actuacions selectives sinó que s’imposava una obra d’impacte  per eliminar sense contemplacions llocs comuns i antagònics

Res millor que un esdeveniment mundial per transformar la ciutat i projectar una imatge de modernitat després dels canvis polítics i del cop de Tejero el 1981. El PSOE havia guanyat les eleccions el 1982 i el 1985 es va signar el Tractat d’Adhesió a la Comunitat Europea. “El que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya i el que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya. Visca Catalunya”, va afirmar Maragall, com recordava ahir Santiago Tarín a La Vanguardia.

La complicitat política també va ser empresarial amb la creació del hòlding olímpic. I el sector públic i el privat es van barrejar molt bé amb la benedicció de Samaranch, decisiu en la sort de Barcelona des que el 1979 va compartir amb Narcís Serra la idea d’una Barcelona olímpica a la Gala Mundo Deportivo.

El pla només seria possible si Samaranch era escollit president del COI, com va explicar el mateix exalcalde a Jordi Basté a El món a Rac1, i així va succeir el 1980. Les coses van sortir de meravella, perquè mai hi va haver por al fracàs, fins i tot quan va sonar l’alarma, el 1989, al inundar-se l’estadi de Montjuïc, i sempre es va actuar amb grandesa, no com una ciutat de províncies, malgrat no ser capital d’Estat. No hi va haver dubtes malgrat que per al mateix 1992 s’anunciava l’Expo de Sevilla i Madrid seria capital cultural d’Europa.

A partir de la il·lusió col·lectiva, Barcelona va combatre tant els escèptics com els crítics, i no només va aconseguir ser el centre del món sinó que la fascinació que va provocar l’esdeveniment va canviar a partir de llavors la concepció dels Jocs. Els millors desitjos acostumen a complir-se quan es defensen amb l’orgull i la força d’aquella Barcelona d’octubre del 1986.

MÉS INFORMACIÓ