Selecciona Edició
Connecta’t

Tot el que va guanyar Barcelona a partir d’aquell 17 d’octubre

La designació com a seu dels Jocs Olímpics del 1992 va transformar definitivament la ciutat

L'estadi de Montjuïc l'1 d'octubre del 1986. Veure fotogaleria
L'estadi de Montjuïc l'1 d'octubre del 1986.

Que aixequi la mà qui tingui més de 40 anys i no recordi on era i què feia. Qui escriu estava a l’institut i va entrar un profe a la classe cridant com un boig. “Ens han donat els Jocs!”. A la tarda, la gent va envair la plaça de Catalunya en una celebració espontània entre clàxons de cotxes sonant. Barcelona seria la seu dels Jocs Olímpics el 1992. Fa trenta anys d’aquell dia. I 24 de l’estiu olímpic que va canviar la ciutat per sempre. Aquests són alguns dels principals llegats que van posar Barcelona al món i han marcat un abans i un després. Només cal veure xifres dels hotels que hi havia i dels que hi ha, els turistes que rebíem i els que rebem o els visitants de la Sagrada Família aleshores i ara.

L’obertura al mar. La ciutat havia viscut d’esquena al mar. Barcelona tenia platja... però no en tenia. Obrir-la va suposar l’enderroc dels tinglados de la Barceloneta, dels xiringuitos, dels antics banys i de milers de metres quadrats de fàbriques del Poblenou que van generar quantioses plusvàlues als propietaris. Vist amb perspectiva, no són pocs els que critiquen que es respectés poc el patrimoni industrial de la ciutat que s'havia conegut com el Manchester català. Amb llums i ombres, la ciutat té avui gairebé quatre quilòmetres de platges.

Les Rondes, la circumval·lació que la ciutat no tenia. No en tenia, no. Per creuar Barcelona calia creuar-la de debò i no donar-li la volta, com ara. Les Rondes, però, també van tenir aspectes controvertits. Per una banda, la trinxada que van suposar per a molts barris, on la seva construcció va comportar enderrocaments i ha creat fronteres. En alguns trams les rondes s’han cobert, total o parcialment, però encara hi ha barris que esperen. L’altre debat resultant de la circumval·lació és sobre el seu impacte en l’increment de l’ús del cotxe privat. Les grans artèries són com les bosses de mà: quant més grosses, més coses s’hi porten. I tres dècades després ja donen senyals de saturació.

Un barri nou de trinca. La necessitat de qualsevol ciutat olímpica de construir habitatge temporal per als mitjans i els atletes va donar lloc, en el cas de Barcelona, a la creació de la vila dels periodistes, a Montbau; però sobretot, a la Vila Olímpica. Van ser les delegacions les va estrenar no només els dos mil pisos sinó la platja que acabava de guanyar la ciutat. Abans dels Jocs, el 60% ja estava venut! Des del punt de vista ciutadà i de mercat immobiliari, els primers que van creure en les possibilitats residencials de la zona van ser, sobretot, professionals lliberals: arquitectes, aparelladors, economistes, professors universitaris... Hi creien, i ho podien pagar. Van ser i són el gruix dels veïns d’un barri residencial amb pisos molt ben pensats sobre el que encara es discuteix si té o no prou vida com a tal. Un superdesenvolupament urbanístic en el que, malgrat les veus que ho van demanar, no té ni un sol pis públic i que va ser el preludi de la prolongació de la Diagonal fins al Mar (1999) i la creació del districte tecnològic 22@.

El Tricicle triomfa a la clausura dels Jocs.
El Tricicle triomfa a la clausura dels Jocs.

Recuperar l'Estadi i fer una anella olímpica. L'estadi olímpic heretat de l'exposició universal de 1929, s'havia fet servir durant la Copa d'Espanya de futbol el 1957 però havia caigut en desús i des dels 60 estava molt malmès. Els jocs van servir per rehabilitar-lo, mantenint-ne la façana i fent noves graderies i instal·lacions. L'estadi va ser la peça central d'una anella olímpica on també es van fer obres de tanta transcendència com les piscines Bernat Picornell o l'emblemàtic Palau Sant Jordi del japonès Arata Isozaki. En tots els casos, equipaments que, amb més o menys dies d'ús a l'any, es fan servir tant per esdeveniments esportius com culturals o ciutadans.

Orgull ciutadà i (poques) crítiques. Diuen els atletes i els especialistes que els de Barcelona van ser els millors Jocs de la història. Sigui o no així, cosa que ningú pot confirmar ni desmentir objectivament, la injecció d'orgull ciutadà va ser espectacular. Mai vista. Com els milers de joves (i no tant) que es van oferir per fer de voluntaris en una ciutat que ja tenia tradició en associacionisme. Val a dir que també va haver-hi contestació i oposició, sobretot per com es van fer les coses. Però com recordaven fa uns anys els activistes Andrés Naya i Albert Recio a la revista Carrer, de la FAVB, "el context en el qual es va plantejar la candidatura olímpica no era el més adequat per fomentar una participació crítica". Hi havia crisi econòmica, atur, la participació veïnal havia davallat, i "la proposta connectava amb un ampli sector de la societat aficionada a l'esport", amb els mitjans a favor, a banda d'"un cert aire de victòria enfront de Madrid".

MÉS INFORMACIÓ