Selecciona Edició
Connecta’t
poti-poti

Iceta i les formigues

La premsa analitza les primàries del PSC pensant en el PSOE i en el futur del partit català

Miquel Iceta i Núria Parlon.
Miquel Iceta i Núria Parlon. EL PAÍS

Miquel Iceta ha guanyat les primàries del PSC. Pocs dies abans va ser entrevistat per les formigues de l’Hormiguero i el dissabte publicava al seu blog i a Twitter un haiku de Seiho Awano (1899-1992) que diu: ¡oh, se diria que la fila de hormigas se va torciendo...!.. Més d’un diari el va esmentar, però sense hermenèutica sobre la seva intenció .

Avui, Ara editorialitza que Iceta té raó quan afirma que facilitar la investidura de Rajoy pot invalidar durant molt temps el paper del PSOE com a alternativa de govern. El partit català està, diu, entre l’espasa i la paret: el seu “no” pot suposar una crisi amb el PSOE; l’abstenció ferirà de mort el seu projecte. “EL PSC ha d’assumir que els interessos del PSOE són, en aquests moments, contraposats als seus”. L’editorial d’El Periódico (“El PSC revalida la via Iceta”) considera que la recuperació del PSC dependrà de l’habilitat d’Iceta, “que és gran”, i també dels errors que pugui cometre el partit que prepara Ada Colau, amb el qual en el pròxim cicle electoral es disputarà l’hegemonia de l’esquerra. Elpuntavui veu la victòria d’Iceta com la victòria de la continuïtat. “El marge estret de la votació (54% Iceta, 46% Parlon) planteja el repte de la cohesió interna que els dos candidats s'han esforçat a donar per assolit, però que hauran de construir amb fets concrets a partir d'ara, i també consolida l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet en una posició privilegiada per assumir el lideratge del partit a mitjà termini”.

A l’Abc, Martín Prieto critica que Iceta es pensi que és Franz Josef Strauss del CSU de l’estat federat bavarès i enyora que el PSOE no obrís a temps el seu propi reclutament a Catalunya “reduint el PSC a excrescència del nacional-pujolisme”. A l’editorial afirma que el PSC, amb la seva estratègia erràtica, contribueix a llastar “el projecte socialista nacional”, un PSOE que necessita els vots del PSC. Alex Sàlmon sosté que un PSC negant Rajoy és un partit que no va contra Rajoy sinó contra l’enemic interior. Al cantó d’aquest article, una nota sense firma es titula: “El PSC no ha de tibar massa la corda amb el PSOE”. Cayetana Álvarez de Toledo, al mateix diari, assegura que el que destrueix el PSOE no és l’abstenció davant de Rajoy sinó el nacionalisme.

Iceta i les formigues

El diumenge, un cop coneguda la seva victòria sobre Núria Parlon, alguna portada ja marcava la lectura principal dels resultats. El Mundo obria dient que “Iceta guanya les primàries i crida a la rebel·lió contra el PSOE”. L’Abc deia que “El nou PSOE rep amb desconfiança el triomf del “sanchista” Iceta”. A l’editorial (“El PSC, un problema pel socialisme”) assegurava que el socialisme espanyol té llogada la seva marca a Catalunya a líders que “actuen més com a nacionalistes disfressats que com a socialistes catalanistes”.

L’editorial de La Vanguardia considerava que el PSC ha estat presentat com un partit amb dues ànimes. Uns ho veuen com un vici, però també, deia el diari, pot ser una virtut, una mostra de sensibilitat polifacètica. “En aquest sentit, creiem que el PSOE ha d’intentar donar aire al PSC i en cap moment tractar de sotmetre’l a una disciplina fèrria”. Primer perquè a Catalunya les coses es veuen més enllà del blanc i negre i perquè una rendició incondicional del PSC al PP perjudicaria les seves possibilitats de recuperació. Lola García, al mateix diari i dia, defensava que el PSC no té més remei que votar “no” a Rajoy si no vol sucumbir víctima del vot de càstig i de la dura competència del nou partit d’Ada Colau. Isabel García Pagan sostenia que si el PSOE vol tornar a la Moncloa li cal una proposta que permeti al PSC recuperar la personalitat pròpia. Maiol Roger (Ara) escrivia que el PSC havia triat resistir abans que remuntar. “Iceta té experiència, intel·ligència, és valorat per propis i aliens i n’ha vist de tots colors. Els militants li han donat permís per ballar en el repte més difícil, però si no aconsegueix canviar la música, el pròxim tema pot ser la marxa fúnebre”.

Als perfils sobre el guanyador, El Mundo recordava que Iceta ha passat per totes les habitacions dels socialisme espanyol i català. Abc considerava que el seu federalisme radical ha cohesionat el partit aparentment, però també subratllava que si fracassa la fórmula federal proposa una “via canadenca”. Raúl Montilla (La Vanguardia) el definia com de verb àgil, ràpid de reflexos, bon estratega i coneixedor de l’art de les conspiracions. Però, sobretot, és pactista, irònic i amb bon humor, que sempre ha estat a l’ombra dels líders del PSC fins que li va tocar assumir el lideratge. Era l’únic, diu un anònim dirigent socialista, que podia acabar amb els enfrontaments.

Iceta i les formigues

José Antich escriu (Elnacional.cat) que Parlon ho tenia difícil. “Iceta li havia tancat el camí. Si se n'anava molt a l'esquerra picant l'ullet a Podem, perdia la centralitat en el PSC. Si s'obria a modificar la posició del partit en el dret a decidir, espantava bona part de la militància. I si es quedava immòbil, guanyava Iceta, que és el que al final ha passat”.

Sara González (Nació Digital) defineix Iceta com un gat vell dins del PSC “que ha tingut més vides polítiques que cap altre dirigent i que ha après a moure's sigil·losament i amb encert per molt enfangat que fos el terreny. Miquel Iceta (Barcelona, 1960) ha caigut dempeus de nou i ha guanyat les primàries del PSC contra Núria Parlon. (...) Això de la política és com els cavallets de la fira. De vegades et toca anar al cotxe de bombers i d’altres al porquet, però l’important és no baixar-ne", deia un estret col·laborador d'Iceta quan fa dos anys va agafar les regnes del partit (ell deia que seria un primer secretari "de transició") després de la dimissió de Pere Navarro”.

Un apunt. Aquest dilluns se celebra el 30 aniversari de la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics de 1992. Una commemoració que ha tingut el pròleg polèmic de retirar, per ordre d’Ada Colau, el nom de Juan Antonio Samaranch d’una escultura que va regalar a la ciutat. Joan Ollé (El Periódico, 15 octubre) es preguntava què hauria fet l’actual consistori amb el llegat de Francesc Cambó, finançador de l’aixecament franquista amb les mateixes pessetes que va pagar la col·lecció Bernat Metge. Vicent Partal, a Vilaweb, afirma que els Jocs, al costat de les coses positives, “van ser també una gran operació especulativa, van impulsar un intent d’espanyolització que no va reeixir del tot però que fou ben intens, van servir per a enaltir el feixista Samaranch”. A l’Ara, Albert Om recorda que la capella ardent de Samaranch es va instal·lar al Palau de la Generalitat. “És interessant intentar imaginar què hauria passat en aquests moments”. Després d’afirmar que no es tenen notícies de cap altre català amb tantes responsabilitats durant la dictadura que, en democràcia, hagi contribuït de manera tan notable al progrés d’una ciutat, es pregunta: “Com es gestiona això?”. Memòria històrica és commemorar aquests dies el seu paper decisiu en la nominació olímpica i memòria històrica també hauria de ser recordar, amb noms i cognoms, el mal que va fer la dictadura en aquest país. I això no s’ha fet mai, escriu Om. Un editorial de La Vanguardia (17 octubre) recorda que tots van sumar forces, deixant de banda diferències, per aconseguir aquell objectiu. “És per això que els menyspreus que ara es puguin dedicar a alguns no parlen malament dels qui els reben, sinó dels qui els emeten. Aquests últims no han rendit a la ciutat, fins avui, serveis ni de bon tros comparables”