_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

El desvergonyiment en política

La forma en què Donald Trump es defensa de les acusacions de misogínia és molt similar a la que el PP utilitza per encarar la crisi de la corrupció

Milagros Pérez Oliva
Republican presidential nominee Donald Trump denies recent sexual assault allegations, saying that if he ever touched a woman in the audience they would slap him, as he holds a ral·li at a car dealership in Portsmouth, New Hampshire, U.S. October 15, 2016. REUTERS/Jonathan Ernst
Republican presidential nominee Donald Trump denies recent sexual assault allegations, saying that if he ever touched a woman in the audience they would slap him, as he holds a ral·li at a car dealership in Portsmouth, New Hampshire, U.S. October 15, 2016. REUTERS/Jonathan ErnstJONATHAN ERNST (REUTERS)

Ningú assenyat podria aventurar que algú com Donald Trump superaria unes primàries i arribaria a ser candidat a la presidència dels Estats Units. I no obstant això així ha estat. Tampoc era imaginable que després de destapar-se com el partit que ha fet de la corrupció una manera de governar, el PP pogués millorar els seus resultats electorals. I no només els ha millorat sinó que les enquestes li pronostiquen una pujada important si hi hagués terceres eleccions. En tots dos casos s’ha premiat uns líders polítics capaços de mantenir impúdicament actituds que en una democràcia sana i de qualitat suposaria la seva expulsió del sistema polític. Suposa el triomf del desvergonyiment en política, és a dir, la descaradura i la barra en la defensa de posicions inacceptables.

Que Donald Trump era un masclista consumat ja era conegut. També el seu comportament misogin, el seu menyspreu per les dones i la seva incapacitat per apreciar en elles una altra cosa que no fos el seu valor com a objecte sexual a la disposició de l’home, com s’ha vist en l’obscè enregistrament que acaba de fer-se públic. Però el que resulta simptomàtic és el desvergonyiment amb què s’ha defensat: pretenent que es tracta d’una “conversa” sense importància i atacant la seva rival, Hillary Clinton, proclamant que el seu marit no és diferent.

Desvergonyiment implica també, com ha assenyalat Obama, presentar-se com el defensor del poble desemparat enfront de les elits econòmiques i polítiques, ell, que no ha fet una altra cosa en la seva vida que intentar fer-se valer com a part de l’elit econòmica més classista i que ara aspira a situar-se a la cúspide de la política.

El mateix es pot dir de la reacció del PP enfront de les revelacions del cas Gürtel. El normal és que un partit que té problemes de corrupció tracti de gestionar els danys polítics amb gestos que el facin mereixedor de perdó i li permetin reconquistar la confiança perduda. El PP, en canvi, està gestionant aquesta crisi amb un escandalós desvergonyiment. Per exemple, quan pretén presentar-se com a víctima dels seus propis corruptes; quan proclama que els resultats electorals l’exoneren de qualsevol retret polític o quan despatxa les escandaloses revelacions del capitost de la trama com una “confirmació” que l’assumpte no va amb Rajoy. En tot cas, amb Aznar, com si Aznar no tingués res a veure amb el PP. I com si Rajoy no fes anys que estigués al capdavant de la maquinària del partit i prescindint que ell era el responsable directe de les campanyes electorals finançades amb mordidas a grans empreses concessionàries d’obra pública.

Que en una democràcia consolidada els polítics que exhibeixen amb descaradura actituds aquest tipus poden sortir-se amb la seva i fins i tot guanyar eleccions resulta profundament pertorbador. Una de les explicacions és la degradació que pateix la política en entrar en allò que alguns analistes denominen l’etapa de la “postveritat”. Es caracteritza per un menyspreu temerari per la veritat; en ella no expliquen els fets i evidències factuals, sinó les interpretacions, sempre interessades i en ocasions deliberadament distorsionadores, d’aquests fets. Aquest mecanisme explicaria el triomf de la política tramposa, la que recorre als spin doctors per presentar-se de tal manera que puguin enganyar l’electorat. Prometent, per exemple, que baixaran impostos i augmentaran la despesa pública. O que milloraran la qualitat de l’ocupació abaratint l’acomiadament i facilitant la precarietat laboral.

Aquest factor explica el substrat de degradació de la política, però per explicar el triomf del desvergonyiment fa falta alguna cosa més. El que tenen en comú Trump i els líders del PP quan hi recorren és la imperiosa necessitat de defensar un privilegi. La defensa d’una posició que consideren part de l’“ordre natural”. Un masclista no té consciència de la il·legitimitat del seu privilegi. Ho considera un estat natural. Per això, quan es defensa, ho fa tractant Hillary Clinton com un apèndix del seu marit. També és “natural” que pugui presentar-se com a defensor d’aquells que ha explotat, acomiadat i vilipendiat en les seves empreses. És el “natural” en un empresari d’èxit.

El mateix ocorre amb l’actitud amb la qual el PP es defensa. La corrupció és només un petit incident que no ha de distreure del fonamental: que el “natural” és que sigui la dreta la que posseeixi el poder i el defensi per tots els mitjans. Qualsevol altra opció és menys legítima. El problema és que anys i anys d’exercici autoritari del poder a Espanya i d’una cultura que veu en l’espoli d’allò públic alguna cosa consubstancial a l’exercici d’aquest privilegi hagi fet efecte. I no només en certes elits polítiques, sinó en àmplies capes de la població disposades a votar-los malgrat tot.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_