Selecciona Edició
Connecta’t

Les carpetes de la revolta del Pi

L'arxiu de la Basílica del Pi mostra per primer cop els documents que conserva de la tancada d'immigrants de fa 15 anys

Jordi Sacasas, arxiver de la Basílica del Pi.
Jordi Sacasas, arxiver de la Basílica del Pi.

L'arxiu de la Basílica de Santa Maria del Pi conserva documents des del segle XI. Hi ha partitures úniques al món de compositors locals i universals “per les quals han mostrat més interès a Oxford que aquí”, lamenta Jordi Sacasas, l'arxiver de la basílica. Sacasas ara està catalogant els documents del segle XIX que la parròquia conserva. Encara no ha arribat als 48 dies de l'hivern del 2001 que van sacsejar la història del lloc. És el primer cop que algú fa un cop d'ull als documents que guarden de la revolta de prop de 350 immigrants que aquell any es van tancar a l'església en senyal de protesta per la llei d'estrangeria del govern de José María Aznar. Quatre carpetes, desendreçades, que són un viatge en el temps i alhora una visió que recorda en molts aspectes a l'actual crisi de refugiats.

Rashid Wari Abubakar creu que avui hi ha tants motius com aleshores per a una protesta com la de l'església del Pi –i la de vuit temples més que s'hi van afegir: “Però avui no es produeix res semblant perquè hi ha més control policial. S'ha intentat en dues ocasions; la primera va ser tres anys després del Pi, a la Catedral de Barcelona, i la policia ens va desallotjar com a les pel·lícules, entrant al temple baixant amb cordes pel teulat. La segona va ser a la Boqueria, i no vam ni aconseguir entrar”. Abubakar té 42 anys i és de Ghana. Viu amb la seva parella i dos fills. La seva parella és una noia que va conèixer a finals del 2000, quan dormia a la plaça Catalunya amb una cinquantena de subsaharians. Ella era una voluntària que ensenyava castellà als nouvinguts. Aquell grup d'africans va encendre la revolta, amb assemblees a la plaça i la posterior implicació del que seria l'associació Papers per a Tothom. D'aquells 48 dies de tancament –del 20 de gener al 7 de març– i de vaga de fam per part de molts d'ells, Abubakar només conserva a Barcelona dos de la colla d'amics ghanesos que van arribar a Catalunya procedents del Centre d'Internament d'Estrangers de Fuerteventura –van arribar a Canàries en pastera des del Marroc; dos membres de la tripulació van morir en la travessa, segons Abubakar–, la resta han marxat a altres països europeus o han tornat a Ghana. El darrer ghanès d'aquell grup inicial que ha marxat, va tornar al seu país fa menys d'un any perquè l'havien desnonat i vivia al carrer, explica Abubakar. Ell també tornarà a Ghana, diu, quan sigui vell: “No cobraré cap pensió i no vull acabar en un centre d'assistència social, estan plens”.

Abubakar està a l'atur, atén a cursos formatius de la Generalitat. Lidera l'ONG Cehda, que dóna assistència als ghanesos que aterren a Espanya i explica al seu país la realitat d'Europa. També és el cantant del grup Barcelona Ghana Revolution, música fusió que sona genial, “però ara amb la crisi no ens surten gaires bolos”, diu Abubakar. “Viure aquí és una lluita contínua”, admet. Els acords de març del 2001 amb la Delegació del Govern perquè els manifestants abandonessin la protesta van servir perquè Abubakar tingués el permís de residència. 15 anys després encara lluita amb la burocràcia per obtenir la nacionalitat espanyola.

Testimonis perduts

Vull entrevistar més veterans del Pi que visquin a Espanya. Abubakar m'adreça a Papers per a Tothom, que encapçalen des d'aquell gener del 2001 l'activista Norma Falconi i el seu marit Enrique. L'Enrique només em pot facilitar dos contactes: els dos telèfons no estan actualitzats. La comunitat pakistanesa era majoritària a la Basílica del Pi –eren prop del 60% dels tancats, segons Sacasas–; malgrat això, a l'Associació de Treballadors Pakistanesos de Barcelona asseguren que qui té els contactes és Papers per a Tothom. La Fundació Ibn Battuta va tenir un paper cabdal durant els esdeveniments del 2001 atenent els manifestants marroquins i musulmans. Mohamed Chaib, president de l'entitat, lamenta que no conserven cap contacte d'aleshores.

Imatge de la vaga de fam d'immigrants en situació il·legal a la Basílica del Pi el 2001. ampliar foto
Imatge de la vaga de fam d'immigrants en situació il·legal a la Basílica del Pi el 2001.

Per accedir a l'arxiu de la Basílica del Pi cal pujar per una estreta escala de cargol que porta a l'última planta del temple. L'arxiu ha estat rehabilitat i reobert al públic aquest 2016 sota la direcció d'en mossèn Gaietà de Casacuberta, un altre veterà de la tancada del 2001. Just al damunt de l'arxiu hi havia les cisternes d'aigua que durant la tancada van rebentar després que el consum es disparés amb l'arribada de més i més immigrants. L'arxiu es va salvar in extremis. Els comptes de la parròquia del 2001 indiquen que Aigües de Barcelona va haver de multiplicar per 10 la potència d'aigua que rebia l'església. Les obres per habilitar el Pi per als manifestants van costar 1,01 milions de pessetes –6.060 euros–.

Sacasas va ser un dels empleats de la parròquia que van estar en tot moment al costat de mossèn Josep Maria Vidal. Sacasas tampoc manté cap contacte amb els manifestants, era mossèn Vidal qui mantenia la relació. Venien a saludar-lo, sobretot els pakistanesos. “Els pakistanesos van ser els que tenien més respecte per l'església, els que entenien millor que era un lloc sagrat; hi havia organitzacions que no tenien tan present”, diu Sacasas. A l'enterrament de Vidal, el 2003, van tornar molts dels qui van trobar aixopluc al Pi. Sacasas destaca que aquesta basílica té una llarga tradició de portes obertes als desfavorits, i es remunta al setge de Barcelona del 1714, quan molts dels qui fugien de la guerra, s'hi van refugiar. També és coneguda la protecció que mossèn Vidal va donar durant la dictadura franquista als membres fundadors de Comissions Obreres.

En un dels arxivadors, el més interessant dels quatre, es conserven dos folis amb una llista d'incidències, un centenar de persones que no van omplir degudament uns qüestionaris o que es trobaven en una situació legal extrema. De la llista crida l'atenció que hi havia més dones implicades del que podia semblar repassant les notícies de l'època, sobretot llatinoamericanes i de l'Europa de l'Est. Un dels noms que hi apareixen és el d'un jove procedent d'Ucraïna que encara avui resideix a Barcelona després d'haver cursat estudis d'enginyeria aeronàutica. Aquesta persona no ha respost la petició d'entrevista d'aquest diari. Hi ha un arxivador que recull retalls de premsa. Una desena d'entrevistats pels mitjans aleshores continuen vivint a Catalunya, entre Barcelona, Badalona i Tarragona, però o bé no han contestat a la sol·licitud d'EL PAÍS per ser entrevistats o han canviat de domicili.

Sacasas no esmenta els ciutadans de l'Est; tampoc recorda que hi hagués xinesos o filipins a la tancada: insisteix que la majoria i els més ben organitzats eren els pakistanesos, i que els subsaharians “eren els que estaven més perduts i que depenien més de les ONG”. Les carpetes del Pi guarden alguns cartells escrits amb retolador, en urdú o en àrab, que comunicaven les normes que s'havien de seguir. També hi ha tríptics que convocaven la ciutadania per a mobilitzacions o una nota d'una “missa interreligiosa” que es va celebrar l'11 de març, quatre dies després que s'acabés la tancada.

771 persones ateses per la Creu Roja

Entre els documents que es conserven al Pi hi ha un informe de la Creu Roja amb les xifres de la seva actuació durant el tancament a totes les esglésies de Barcelona que s'hi van sumar: “771 persones diferents ateses. 675 històries clíniques obertes. 1.966 assistències. 60 evacuacions. 380 proves de detecció de la tuberculosi PPD. 273 persones traslladades per realitzar radiografies. 238 voluntaris i personal de Creu Roja. 118 facultatius voluntaris. 5.810 hores de treball”. També es guarda l'informe d'una inspecció sanitària de l'Ajuntament al Pi que només reporta alguns brots de polls.

Molts documents són cartes de suport a mossèn Vidal. Una religiosa de les Germanes de l'Assumpció li envia un taló de 75.000 pessetes –450 euros– “per al fons d'immigrants” que va obrir la parròquia; un jove africà explica a Vidal que Catalunya tindrà un president musulmà el 2050, i que la catedral serà una mesquita. Més interessants són els comunicats interns de la Diòcesi de Barcelona en què es convida les seves parròquies a acollir immigrants si aquests ho sol·liciten. Hi ha faxos de la Delegació del Govern responent al seguiment per part de Papers per a Tothom del compliment dels acords amb el ministeri de l'Interior.

El text més significatiu són les vuit pàgines d'apunts escrits a mà per Vidal en què esquematitzava la seva visió del que va passar durant els 38 dies de revolta: com va ser la convivència, quines autoritats religioses eren més partidàries de la protesta o com es va poder solucionar la situació. És un escrit que devia servir per a un treball més extens, un treball que potser trobarà Sacasas quan arribi el moment de catalogar el llegat del Pi del segle XXI.