Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Redempció

Probablement va ser la primera dona que en l'àmbit espanyol es va dedicar de manera professional a escriure crítica fotogràfica

Roser Martínez Rochina, a casa seva, a Barcelona.
Roser Martínez Rochina, a casa seva, a Barcelona.

Roser Martínez Rochina té 89 anys, viu al Guinardó en un edifici de portes primes amb agafadors grans i és una de les nostres pioneres de la fotografia, en el sentit que probablement va ser la primera dona que en l’àmbit espanyol es va dedicar de manera professional a escriure crítica fotogràfica. El seu veritable nom és Redempció, així la va anomenar el seu pare al camp valencià, a Bruaga, i al seu germà el va anomenar Amor, i a la seva altra germana Acracia, però després de perdre la guerra els van batejar i els van posar Rosario, Amador i Ana. “El meu pare era un anarquista idealista, d’una puresa cristiana sent ateu”.

Redempció, la seva bata grana cordada fins al coll, els botons daurats, els seus tres anells misteriosos, les sabatilles de tenir els peus calents. Els objectes antics que ha anat trobant als encants i ara adornen la casa. Els llums sensacionals. Un imponent bastó de pastor que va comprar a Manresa li fa de guardià rere la porta. Està asseguda al costat d’un braç del sofà, i a la paret de davant, la companyia de tot allò pel qual ha lluitat: la fotografia. Les ampliacions magnífiques i emmarcades de Forcano, de Marca, de Domingo Bisbal... Ella també va ser fotògrafa de manera ocasional. “Però he valorat més les imatges dels altres. Seguir-les era com anar descobrint la vida”. Parla de si mateixa i així explica qui era el seu pare. Julián, un idealista que estimava el teatre i els versos. I el seu germà, a la presó, en penyora pel pare fugit, i els dijous de portar-li el menjar a la presó, el camí en un ruquet fins a Llíria, i el tren a València. Un Nadal, el pare va tornar en secret al poble i el van enxampar i també el van empresonar.

“Quan em vaig comprar la meva primera càmera anava fent fotos per Bruaga i un que em va veure m’ho va retreure. No tens res a fer?, em va dir, i vaig pensar: Deu ser idiota!”. Redempció parla de vegades contenint les llàgrimes i de vegades deixant anar el riure. “La meva mare volia que cosís. Però a mi m’agradava llegir i m’amagava el llibre sota la costura. Quan se n’anava el treia, però ella tornava i em deia: ‘Ja estàs amb el llibre?’. De tant llegir-los, em sabia de memòria Machado, Rubén Darío...”.

En arribar a Barcelona va aprendre a escriure a màquina i va trobar feina d’administrativa. Va escriure contes i va guanyar un premi en un centre cultural del carrer Jonqueres. Primer va ser el viatge sola a París, sense conèixer ningú, sense saber l’idioma. “Imagina’t, una noia sola. Me’n vaig anar de nit al tren. Em va encantar. Jo no sé si allà era tan bonic tot o és que jo ho portava per dins”. I en tornar va començar a freqüentar l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on li van sortir les col·laboracions per a premsa a El Noticiero Universal. Van seguir Arte Fotográfico, Diorama, Nueva Lente, assessorar a Negra Industrial... Amb els comentaris d’exposicions, les entrevistes a fotògrafs, els jurats de premis, va poder deixar la feina d’oficinista. Ara guanyava més diners i aviat va arribar a pagar aquest pis on ha viscut sempre independent. “Quan llavors l’hi vaig explicar al meu pare, em va dir que estava molt content perquè, sent dona, m’havia pogut obrir camí en la vida sense necessitat de cap home”.

Aquests dies Redempció, bé, amb el seu altre nom, forma part d’una petita exposició sobre pioneres de la fotografia, que hi ha a la biblioteca Xavier Benguerel del Poblenou. “Ah, doncs no ho sabia! M’han posat aquí? Es deuen haver pensat que m’he mort!”. I riu.