Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Viral a distància

Julian Brock, l'alemany que va guanyar 'El Gran Dictat', explica en un article a EL PAÍS com va viure l'emissió del programa i la repercussió que va tenir el seu triomf

En Julian va estar a la verema francesa abans de l'emissió del programa.
En Julian va estar a la verema francesa abans de l'emissió del programa.

"Res a perdre, no tens res a perdre", m'anava repetint la frase a mi mateix com un mantra, com una pregària als déus de la valentia (o bé de la bogeria?) abans de pujar al plató d'El Gran Dictat un remot dimecres xafogós a finals d'agost. El resultat no s'ha de detallar per enèsima vegada, però algun dels déus conjurats em deu haver escoltat. Potser li agradava molt el bil·litonita, l'última paraula de la prova final. Faltaven cinc setmanes per poder veure l'emissió, cinc setmanes de les quals en vaig passar dues al sud de França per collir raïms durant la verema.

Però als alemanys ens agrada més la cervesa que el vi, i el vespre que emetien el programa no seria cap excepció. Era un dia de núvols entristidors, la meva mare, el meu oncle i la meva tieta sèiem davant l'ordinador. Vaig obrir una ampolla ben fresca i va sortir l'Òscar Dalmau fent el seu monòleg per iniciar el programa. Agraeixo molt als meus familiars, perquè malgrat que no entenen el català, es van quedar al sofà fins al final. I van brindar amb mi. I es van acomiadar per anar a dormir. Va ser la meva mare qui em va parlar del vídeo penjat al Facebook, el vídeo que anava aconseguint més i més reproduccions amb cada segon. Doncs va esclatar l'efecte viral, viscut per mi des d'una distància de 1.200 kilòmetres.

Però com que l'atenció es quedava a les xarxes, no esperava gaire cosa més quan, l'endemà de bon matí, vaig pujar al tren per anar al rodatge d'una sèrie policíaca en la qual surto de tant en tant fent petits papers. És un trajecte de gairebé dues hores, i res feia sospitar que serien les dues hores més intenses de tot l'any. Va ser a mig camí entre dues estacions quan va sonar el mòbil per primer cop. Un número desconegut, començant per 0034.

– Qui parla?

– Catalunya Ràdio. Volem parlar amb tu en directe, com més aviat millor.

No sé res de ioga, però en aquell moment estava més que disposat a inscriure'm a un curs. Inspira! Expira! I, de nou, el mantra: no tens res a perdre. Després de l'entrevista, feta a l'andana d'una estació, el telèfon no parava de sonar. Jo no estava gens preparat per a la veritable allau d'atenció que seguiria, així que vaig acabar concedint dues entrevistes des del metro de Colònia, amb el mòbil mig atrotinat amb la bateria al 15%. I el rodatge? Vaig haver d'ajuntar totes les meves forces de concentració per fer el meu paper: un nuvi acabat de casar a qui han robat els regals de boda enmig de la festa (i això que entre els regals no hi havia cap bil·litonita ). Per sort, aquell dia ningú em va robar de debò, vaig tornar a casa amb totes les meves pertinences intactes, però amb molts nervis desgastats.

Dir que els últims dies han estat intensos és dir poc. Han estat divertits, plens d'emocions i positivament absurds.Tota l'atenció rebuda arribava a través d'Internet i, quan apagava el mòbil o l'ordinador, no la notava més. Podia entrar i sortir de la xarxa completament segons el que em venia de gust. Pel que fa al meu mantra, cal dir que m'ha servit: encara no tinc res a perdre ni he perdut res. Doncs, és temps per a un mantra nou, potser bil·litonita.

Julian Brock és un dels guanyadors d'El Gran Dictat.

MÉS INFORMACIÓ