Moltes núvies per a tan poca dot
No és gens evident que Lliures pugui triomfar on Unió va naufragar: no tenen el seu bagatge històric i moral i no ofereixen cap alternativa real a la independència
En les eleccions generals del 2008, el PSC i CiU van acumular el 66,3% dels vots emesos a Catalunya i van aconseguir 35 dels 47 escons en joc. En les del 2011, les dues forces encara van acumular el 56% dels sufragis catalans i 30 escons. El 26-J passat, la suma dels vots del PSC i CDC no superava el 30%, i els seus escons eren només 15, bastant menys de la meitat que vuit anys enrere.
Que aquestes dues formacions, que abans eren les parets mestres del sistema català de partits, han perdut suport electoral a borbollons és evident. No obstant això, no sembla que els seus antics votants queixosos o decebuts s'hagin refugiat massivament en l'abstenció, a l’espera pacient que una nova oferta política els satisfaci: els índexs de participació no s’han desplomat els últims cinc anys, ni els vots en blanc han tingut cap increment notable. Les dades indiquen més aviat que el gruix dels desertors de Convergència s'ha desplaçat cap a Esquerra Republicana i la CUP, i una grandíssima part dels que han fugit del PSC ho han fet en benefici dels comuns. En els dos casos, sigui sobre l'eix nacional o el social, s'han mogut des del centre cap a l'esquerra, des de la moderació cap a la radicalitat.
Així doncs, la idea que en la Catalunya d'avui hi ha una gran bossa d'electors orfes, àvids de seny, centrisme i aquell proverbial “catalanisme ben entès” de “quan pintàvem alguna cosa a Madrid”, aquesta idea és una construcció teòrica amb escàs suport de la realitat. O, potser, un sentiment genuí de certes elits que troba molt poc ressò entre les majories socioelectorals.
El primer intent de fer aflorar a les urnes aquest presumpte filó de moderantisme, catalanisme antiindependentista i política del juste milieu va tenir lloc —alguns sembla que ja l’han oblidat— la tardor passada. Unió Democràtica va ser qui va protagonitzar l’experiència ni més ni menys, una marca amb vuit dècades de pedigrí, tres i mitja d'experiència institucional i poderosos suports mediàtics. No obstant això, i com és sabut, la crida als “convergents de tota la vida”, al “catalanisme mesurat i centrat”, es va liquidar amb un fiasco sonor: 2,51% dels vots el 27-S, 1,74% el 20-D. Un fracàs que ha posat l'històric partit al caire de la liquidació, i als seus dirigents, a parlar ja del probable sacrifici de les sigles.
Justament de la desbandada d’Unió procedeix un dels promotors coneguts (l'exdiputat Roger Montañola) del projecte llançat aquestes últimes setmanes sota el nom de Lliures. Es tracta, pel que sembla, d'un esbós de nou partit “liberal i humanista”, de centredreta, que pretén frenar la “crítica i insostenible” situació política catalana i “reconstruir” —com si fos poc— el catalanisme polític. Amb Montañola, apareixen al capdavant de la iniciativa el veterà routier de la política Antoni Fernández Teixidó i el també exdiputat convergent Xavier Cima, avui marit d’Inés Arrimadas. Queda clar —sigui dit de pas— que aquell titular d'un temps enrere (la líder de C’s té un nòvio indepe) era una mica precipitat...
Anècdotes al marge, i descomptada la legitimitat de l'experiment, no resulta gens evident que pugui triomfar on Unió va naufragar. Lliures no tindrà, esclar, els deutes bancaris d’UDC, però tampoc el seu bagatge històric i moral, i no em sembla que declarar-se liberals en comptes de democristians provoqui una diferència substancial a l'opinió. Sí que ho seria oferir una alternativa real a la independència que no fos l'insostenible statu quo, però aquest tema els de Teixidó de moment no l’han tocat.
Last, but not least, tenim el conseller Santi Vila, que maniobra des de dins amb els mateixos propòsits que d’altres intenten des de fora, i aplaudeix els “perfils centristes” presumptament vencedors el 25-S a Galícia (el PP de Feijóo i Baltar fill és centrista?; llavors, no hi ha dreta gallega?) i Euskadi. A ell o al democristià Ramon Espadaler, tots dos, grans admiradors de l'actual PNB, una modesta reflexió: si Madrid suggerís suprimir el concert econòmic, o si més no revisar sensiblement a l'alça el contingent, ja veurien quant duraven la moderació i el centrisme del PNB...
Mentrestant, des dels aparells de l’Estat espanyol, no parin de sembrar amenaces, querelles, suspensions i inhabilitacions, serà una tasca difícil collir aquí moderats i centristes.
Joan B. Culla és professor de Historia Contemporánea en la UAB.
