Selecciona Edició
Connecta’t
CARTES DE MÉS A PROP

De crits i gemecs

En L’incert alberg, el dens i sovint escruixidor dietari que acaba de publicar Josep Igual, abunden els apunts sobre la vida literària a les contrades per on l’autor circula habitualment

En L’incert alberg, el dens i sovint escruixidor dietari que acaba de publicar Josep Igual, abunden els apunts sobre la vida literària a les contrades per on l’autor circula habitualment: les terres de l’Ebre i el Baix Maestrat, amb incursions cap a Morella, Tarragona o el Matarranya. Es tracta d’un petit món literari ben actiu, amb una pila de gent que publica llibres, participa en lectures i col·loquis i no cessa d’agitar-se. Aquesta impressió de vitalitat creativa contrasta en el llibre amb un angoixós baix continu de plany. Es tracta d’una vitalitat sense a penes ressò: un exercici de resistència cultural potser fútil, perquè no sembla interessar a quasi ningú, més enllà dels mateixos que hi participen (i no sempre ni a tots). Segons Igual, els índexs de lectura no paren de baixar, l’atenció que la literatura (en el sentit alt de la paraula) suscita va reduint-se, les llibreries passen penúries, l’espai que els escriptors mantenen en la premsa és cada volta més exigu i mal pagat i la xarxa no ho compensa, perquè, tot i ser un magnífic mitjà de comunicació lletrada, encara no s’ha vist la manera que ningú s’hi puga guanyar la vida. En resum, les plataformes de la literatura en català són més fràgils cada dia que passa.

A aquest trist panorama, encara hi hem d’afegir una injúria suplementària: al País Valencià, els escriptors en català oficialment no existeixen, ni en la premsa ni enlloc, i els del nord del país encara menys. A Catalunya, el centralisme barceloní s’oblida massa de tot el que passa fora del seu nucli, i es veu que l’Ebre li para massa lluny. I les institucions dites culturals fan ben poc d’útil per pal·liar tan calamitós estat de coses. La literatura és una convidada de pedra en el magre banquet de la vida civil, i els escriptors, desposseïts d’altaveus i quasi de mitjans de vida, se’n ressenten.

Aquest diagnòstic s’ha publicat ara, però es va escriure el 2011. El lector, si vol, pot pensar que és victimista, però a mi em sembla essencialment exacte. Ho era el 2011 i ho és ara. Al País Valencià, hi havia esperances que amb el nou govern podrien canviar les coses, però entre la pobresa pressupostària i la increïble lentitud burocràtica dels nous administradors, de canvis, se n’han vistos ben pocs. I a Catalunya tot continua igual, si fa no fa. S’han enfortit algunes petites editorials que sí que aposten per la literatura. És l’únic signe de veres positiu que s’hi entreveu. El desori de la distribució continua sense resoldre’s, la gasivitat de la premsa encara és el nostre pa quotidià i la desatenció a la majoria dels territoris en què s’escriu en català no ha minvat gens ni mica, en un exercici d’autoamputació que costa de concebre.

Podem atribuir-ho tot, com insinua l’autor, a una vasta conspiració dels poderosos contra les llums, o podem suposar un procés d’analfabetització funcional més inconscient, però igualment devastador. Això importa poc, de fet. El que pot importar són les conseqüències. Qui s’habitua a escriure per al silenci, acaba escrivint sobre el silenci, i al final ja no escriu, i s’apaga la llum. Hi ha vides, revoltes, moviments, literatures, que no moren amb un crit, sinó només amb un gemec. I ja no el sent ningú. L’incert alberg encara és un crit. Aquesta és la seua virtut.