Selecciona Edició
Connecta’t
Crítica / Art

L’home que xiuxiuejava

Tres tenia una indeterminació atractiva; la seva obra sempre va ser pòstuma

Tres muntava a cavall amb la mateixa naturalitat que reflecteixen els fotogrames de 'Muybridge'.
Tres muntava a cavall amb la mateixa naturalitat que reflecteixen els fotogrames de 'Muybridge'.

Era un ésser estètic en tota l’accepció de la paraula. Com a home va viure hipotèticament i creativa, que és l’única forma elegant —encara que socialment inútil— d’existència. Era astut, divertit i d’una excentricitat solitària. La seva obstinació per la feina abstracta i alliberadora feia d’ell una persona entranyable. Muntava a cavall amb una naturalitat sorprenent, com si estigués dins d’un fotograma de Muybridge. Només ell i l’animal més bell del món. Com a artista, Tres (Barcelona, 1956-2016) posseïa una indeterminació atractiva. Li agradava jugar amb les diverses classes de nul·litat, amb el que no es podia fer, tot allò prohibit, el buit, que convertia en terreny fèrtil i liminar per a les seves accions i objectes fets de silencis.

Abans que me'n oblidi

Ana Jotta

Galeria PrjecteSD

Passatge Mercader 8, baixos 1 Barcelona

Fins al 26 de desembre

Rocker i investigador musical, Tres era capaç de dirigir una orquestra deixant que les notes quedessin suspeses entre el real i l’ideal, és a dir, dins i fora del món. Un grau tal de suspensió el va portar també a alguns edificis públics que feia desaparèixer: eren les seves famoses apagades o blackouts, que aconseguia desconnectant els sistemes informàtics i d’il·luminació. En una altra sèrie de treballs fotogràfics s’autoretratava en espais oberts o places públiques tombat de cap per avall, en moviment i immòbil, és a dir, fent-se el mort (Je suis mort, 2011), imatges que avui veiem com una ironia al seu nivell més elevat. Per a ell, el món es podia reformular en la imatge d’una petita bola de silenci feta amb paper de seda, un objecte grandiós i generalitzador que de vegades multiplicava, col·locant-les una a una, atapeïdament i suprematísticament, en un quadrat blanc emmarcat en negre. Per una paradoxa familiar al zen, tota aquella acumulació d’esferes i rectangles sobresaturats o trepats apareixen ara irreparablement partides per una absència central.

Deia Kierkegaard que allò estètic és inseparable de la malaltia. Fa molt pocs dies, Tres se’n va anar per sempre. Va ser una cosa fulminant, gairebé sense mediadors, sols ell i una malaltia que se li va acomodar a l’interior del cos, calladament. Una altra ironia. Dos mesos abans, l’artista s’havia escapat de l’intolerable tedi d’un present sorollós, marró i fraudulent. Sabia que aquest no seria més el seu lloc, un entorn artístic ple de sorolls, mercaders i egos. I va decidir treballar per al després, el seu comodí. En aquest sentit, la seva obra va ser sempre pòstuma. A partir d’ara, les seves demandes i els seus desitjos continuaran fins a l’infinit, on encara s’albiren febles espurnes d’utopia. El treball d’artistes com Tres té el valor de reconèixer que el silenci, enmig de la competitiva lluita per trobar un espai de reconeixement en el sistema de l’art, és la postura més perfecta possible. Va ser el seu codi ètic davant del mercat.

Una actitud semblant la trobem en l’artista portuguesa Ana Jotta (Lisboa, 1946), els treballs de la qual s’exhibeixen a ProjecteSD. El seu imaginari és producte d’una habilitat per amagar-se que, tal com temem, ben aviat serà tendència en el món de l’art per als buscadors de tresors. La que tenen els artistes silenciosos, xiuxiuejants, els treballs dels quals estan fets de modestos trossos i parts de la realitat pròpia i que perden la seva dignitat ontològica quan acaben al cistell dels mercaders.

Abans que em n’oblidi és el títol de la seva exposició, una acurada i afable reunió d’escultures, dibuixos i gravats, teixits i entorns distribuïts en les parets i el terra de la galeria com objectes trobats de la natura més variable. L’artista s’hi refereix com a “notes a peu de pàgina”, i li serveixen com a germen de futures històries sovint recurrents: un núvol, un paquet de llibres fluorescents, una pintura fantasma amb la forma d’un naip, un calendari, una safata, vells rètols, retalls de diari.

L’arxiu de Jotta és capritxós, indemostrable, davant seu ningú s’hauria de prendre la molèstia de dissentir. En ell no hi ha res en joc, només una escriptura que gira, de nou, al voltant d’un buit central.

www.elsilencio.com