Selecciona Edició
Connecta’t

La Sagrada Família, a examen

Repàs de la història d’un temple incòmode per a l’Ajuntament i molest per al veïnat

Les vuit columnes que s’alcen a la cara de la Sagrada Família que mira al carrer de Mallorca, a la façana de la Glòria, no aguanten res. Les varetes dels encofrats apunten cap al cel a l’espera de suportar la plataforma del gran passeig d’accés que va idear Gaudí. Una entrada monumental que hauria d’arrencar de la Diagonal. Tot un símbol de la seguretat i la prepotència del temple, perquè les vuit columnes envaeixen —pocs centímetres, però ho fan— l’espai públic. Donen per fet que, abans o després, la plaça es farà i que l’Ajuntament de Barcelona, que ara demana a la junta constructora transparència en les obres i planteja que pagui la llicència, acabarà havent de fer front al projecte. Una “singularitat” arquitectònica que ha provocat encesos debats culturals i ciutadans sobre el que és patrimoni —i el que no és—, manifestos i fins i tot manifestacions a favor i en contra. Tot un contrast amb el que passava no fa tant de temps. Perquè fa 40 anys, l’illa de la Sagrada Família era un gran solar —entre la façana del Naixement i la de la Passió, que estava en construcció— on jugaven els nens del barri. Un barri que va trigar a veure turistes. Els pioners van ser japonesos apassionats del gran arquitecte del Modernisme, però no feien nosa. Eren exòtics als ulls d’uns veïns que han vist com, en poques dècades, milions de turistes envaïen les voreres de casa seva.

Aquells nanos s’han fet grans i es freguen els ulls davant la transformació del seu paisatge vital. Primer els turistes estaven de passada; ara a més hi dormen. Els apartaments turístics han sortit com xampinyons. D’entrada van ser els mateixos veïns els qui van veure que podien fer de casa seva un negoci. Després ha aterrat capital internacional. I encara hi ha qui es pregunta si fa el ximple tenint el pis de la mare llogat a un amic, quan es podria fer d’or llogant-lo per dies als turistes. Per entendre el moment actual de la Sagrada Família, cal fer un examen de tot el que ha passat.

134 anys d’obres

La primera pedra es va posar el 1882 amb el primer projecte del temple de l’arquitecte Francisco de Paula del Villar. Un any més tard, Antoni Gaudí agafava el projecte i el transformava radicalment. Abans de morir (1926) va acabar la façana del Naixement (carrer Marina), la cripta i l’absis de la nau central. L’edifici va patir greus destrosses durant la Guerra Civil i entre 1954 i 1976 es va acabar la façana de la Passió (carrer Sardenya). Ningú s’atrevia a posar data al final de l’obra. El 1994, per exemple, es deia que faltava un segle! És a partir d’aleshores, i sobretot al tombant de segle, quan s’accelera: es construeixen les voltes que cobreixen l’espai interior —la nau central—; s’acaben les escultures i portes de la façana de la Passió —obra subjecta a polèmica, de Josep Maria Subirachs—; s’enllesteix la primera sagristia i s’inicia la construcció de les sis torres centrals: quatre dels evangelistes (135 metres), la de Maria (140) i la de Jesús (170). La fi del conjunt és a prop: 2020 les torres i 2026 la resta.

Un dels esbossos de la Sagrada Família que va fer Gaudí al voltant de 1900 i que s’ha conservat.
Un dels esbossos de la Sagrada Família que va fer Gaudí al voltant de 1900 i que s’ha conservat.

Milions de visitants i ingressos Durant gairebé tot el segle passat el finançament de les obres del temple sortia de col·lectes, la primera l’any 1955. Aquests ingressos i les visites expiatòries —de creients que volien reconciliar-se amb el seu Déu— no proporcionaven diners suficients perquè l’obra avancés fent via. El primer punt d’inflexió van ser els Jocs Olímpics de 1992, amb una imatge que va fer la volta al món: la dels saltadors de la piscina de Montjuïc amb les torres de la Sagrada Família de fons. Aquell any el temple el van visitar 658.000 persones. Cinc anys més tard, ja fregaven el milió (991.000) i el 2002 havien passat dels dos milions. El segon gran impuls va ser la visita del papa Benet XVI per consagrar la basílica el novembre de 2010. Aquell any els visitants van ser 2,3 milions i l’any següent, van saltar fins a 3,2. La progressió ha estat imparable i el 2015 van ser 3,7 milions. I com més visitants, més ingressos. Per exemple, el 2005 van ser 16 milions d’euros, l’any passat, 25.

Els veïns, els primers afectats

Sembla que no pugui ser, però ja a final dels anys vuitanta l’Associació de Veïns de la Sagrada Família alertava en un butlletí dels conflictes que podia originar una massificació turística al voltant del temple. Ho recorda Joan Itxaso, l’actual president. Al tombant de segle van insistir que “calia prendre mesures”. La vida de barri ha estat la gran afectada per l’afluència de turistes, hi ha zones on caminar pel carrer és una odissea. “Quan vam passar dels dos milions i mig va començar el desgavell”, diu Itxaso. I recorda que, quan es parla de les xifres de visitants, no es compta “el doble o triple” de gent que s’apropa al temple i no hi entra. Tot plegat, mentre el barri s’empobreix i envelleix. “En els últims cinc anys hem perdut població (està al voltant de 51.000 persones) i la renda ha caigut vuit punts, estàvem per sobre la mitjana de la ciutat i ara estem per sota”, diu amb xifres a la mà. La conclusió: “La riquesa del temple no es reflecteix al barri”.

 L’Ajuntament i el Patronat

Durant dècades, les relacions entre tots dos no van existir, per una curiosa apel·lació a la “singularitat” del projecte. De fet, la Sagrada Família està construïda sobre un solar “buit”, segons una nota del registre de la propietat de fa dos anys. El temple s’ha anat alçant amb el silenci administratiu de l’ajuntament de Sant Martí de Provençals, que era el municipi on es va assentar la construcció en origen. No té cap mena de llicència de l’Ajuntament de Barcelona sobre plànols de tot el que s’ha construït al llarg d’un segle. Tampoc els ha reclamat ningú. Amb tot, regidors i tècnics de l’última administració socialista —amb Jordi Hereu d’alcalde— i la del convergent Xavier Trias es van asseure en diferents moments amb els responsables del temple per abordar el més enllà de la Sagrada Família: la construcció de la gran avinguda entre Marina i Sardenya que hauria d’acabar a la façana de la Glòria, al carrer de Mallorca. Quan Gaudí va pensar aquest gran espai no hi havia res, tot eren camps. El 1976, el Pla General Metropolità va fer la reserva de superfície d’un passeig de 60 metres d’ample per fer-lo possible. Amb la reserva a la mà, les afectacions d’habitatges i locals podrien arribar a 1.250. El cost de les expropiacions no s’ha calculat mai. L’últim gabinet socialista entenia que el cost l’hauria d’assumir la Sagrada Família, i l’Ajuntament podria contribuir amb la compra d’un solar proper que és propietat d’Aigües de Barcelona, per reallotjar els que perdran els seus pisos, sobretot els afectats de la finca de Núñez i Navarro. No hi va haver acord. Quan l’administració de Trias va reprendre l’assumpte es va plantejar reduir l’àmbit del passeig per minimitzar les afectacions a 150, alhora que es recollien les demandes d’equipaments. Tampoc es va arribar a cap acord. Amb l’arribada de l’equip d’Ada Colau al govern municipal, l’assumpte no s’ha arribat a abordar i el que vol ara l’Ajuntament és fiscalitzar tècnicament les obres.

 La crisi de l’AVE

El pas del túnel de l’AVE pel carrer de Mallorca, en paral·lel a una de les façanes de la Sagrada Família, va desencadenar la major crisi en la relació entre el temple i la ciutat. La junta es va oposar amb fermesa a una obra d’interès públic i va arribar a demanar a l’Audiència Nacional que paralitzés la construcció del túnel al·legant que posava en perill el temple i la Pedrera, a banda de queixar-se que els restaria visitants. A més a més, va fer de catalitzador d’altres protestes contra el traçat de l’AVE que hi va haver a la ciutat, i, d’entrada, es va negar a deixar passar els tècnics d’ADIF per fer estudis i col·locar sensors. Es va construir un mur pantalla entre els fonaments del temple i els del túnel, i tres jutges de l’Audiència Nacional es van desplaçar per veure les obres in situ. Finalment, els magistrats no van donar la raó al temple i l’AVE va i ve pel túnel amb normalitat. És més: els sensors que es van instal·lar a les torres amb prou feines registren incidències, reconeixen els portaveus del temple.

La Sagrada Família atreu cada any a milions de turistes
La Sagrada Família atreu cada any a milions de turistes

El mannà dels pisos turístics

El barri de la Sagrada Família té 794 pisos turístics legals, el 8,3% del total. A tocar, a la Dreta de l’Eixample, n’hi ha 1.747 més. Sumats, concentren el 20% de l’oferta legal de la ciutat. La xifra d’il·legals, segons un estudi encarregat per l’Ajuntament, frega els 500 més. Números a banda, només cal anar pel carrer per veure turistes entrant i sortint amb maletes de qualsevol edifici. Fins i tot de la cèlebre finca de Núñez i Navarro. Aprofitant pisos grans, també hi ha qui ha vist un negoci en els albergs il·legals. Els relats de malestar entre els veïns són constants; la pressió, brutal. Tot plegat ha fet que l’increment del preu dels lloguers al conjunt del districte (no hi ha dades històriques per barris) hagi sigut del 30% des del 2013. Idealista afegeix dues dades: el portal només té tres anuncis de lloguers al barri per sota els 800 euros. I el 12% dels pisos anunciats es lloguen en menys de 48 hores.

 Botigues de barri que tanquen

Les dades oficials del 2014 (les últimes publicades) indiquen que al barri hi ha 362 locals comercials tancats (el 15% dels gairebé 2.400). La gent es jubila i els fills no els relleven. De nou, el comerç també retreu al temple que els beneficis no arribin més enllà dels quatre carrers del voltant, on moltes de les botigues o restaurants pertanyen a capital estranger. “Del pastís no ens n’emportem res, fora dels quatre carrers del voltant; vivim dels veïns”, diu la presidenta de l’eix comercial, Amor Garcia. De turistes n’hi ha, i molts, però els grups “ni s’aturen, ni ens veuen”. Sense anar més lluny, explica que a la seva joieria en tot l’estiu han entrat “quatre turistes: uns per canviar la pila d’un rellotge, i els altres estaven en apartaments”. Garcia sí que defensa els apartaments, tot i que es partidària de regular-los tots. “Donen vida; per exemple, al mercat són bons clients per a les botigues d’ibèrics”, diu.

Només caminen els turistes

De com de complicat s’ha convertit moure’s pel barri n’és un exemple la presidenta dels comerciants. Per anar a la botiga baixa del metro una parada abans, a Sant Pau, per estalviar-se les multituds. “Les mesures que s’han pres no han servit de gaire”, diu en referència a la prohibició a partir del 2012 que els autocars aparquin davant el temple, o a l’ampliació de les voreres dels carrers de Provença o Marina. Al costat, Sardenya continua sent una riuada de turistes. Constant. Van i vénen dels aparcaments per a autocars habilitats a la Diagonal.

El president de l’Associació de Veïns rebla: “El temple s’aprofita de les millores que s’han fet”. Itxaso confia que, si es fa la unió dels tramvies, els autocars podran aparcar al Fòrum i els grups ja no vindran els a l’engròs. Mentrestant, la presència de turistes també s’ha disparat al metro: el 2000 van validar a l’estació de Sagrada Família 7,2 milions de persones. L’any passat van fregar els 11 milions. I no són pocs els que, quan surten al carrer, caminen distrets pel carril bici de Provença.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >