Selecciona Edició
Connecta’t

Diacrítics, ortografia i ortoèpia

La reforma dels accents plantejada per l’IEC pretén descarregar l’escriptura de les precisions de la pronúncia

Fotograma del vídeo de la 'youtuber' Leopolda Olda a favor dels diacrítics.
Fotograma del vídeo de la 'youtuber' Leopolda Olda a favor dels diacrítics.

De coses en contra de la nova normativa dels accents diacrítics se n’han dit moltes, algunes més entenimentades que d’altres, fins a l’extrem de fer pintades, compondre cançons i posar en marxa campanyes a internet, tot un símptoma de l’apassionament que ha despertat la reforma. El fet que els contraris s’estiguin allunyant de la filologia és un bon motiu per tirar endavant, en tant que els arguments per mantenir els accents acabaran sent combustible de la banalització.

D’entre els motius exposats per combatre la retallada d’accents, els més interessants tenen a veure amb la idea que l’ortografia ha de servir per prescriure l’ortoèpia, això és, la pronúncia correcta dels mots. Aquest és, de fet, un dels propòsits de tota ortografia, que no tan sols ha de traslladar al paper els sons de la llengua que produïm oralment, sinó també orientar de quina manera s’ha de pronunciar una determinada seqüència de lletres. El problema és que, com més pretén una ortografia senyalar amb precisió una pronúncia, més difícil esdevé, més excepcions comporta i més traves suposa per a l’usuari de la llengua, sobretot el novell.

Que l’ortografia no pot abastar tota la pronúncia no és nou, tot i que fins ara això no havia generat problemes. Avui se’ns fa veure que, amb l’omissió dels diacrítics que proposa l’IEC, l’usuari perdrà la guia per saber pronunciar mots com net (e oberta per a l’adjectiu, e tancada per al substantiu) o molt (altre cop, oberta o tancada en funció de la categoria gramatical), un fenomen que ja passa en els casos de tens, bec o sou sense que s’hagi plantejat la necessitat de l’accent, o bé en paraules diferents però del mateix context escrit, com ara cor i corb (en l’obertura de la vocal) o nexe i exemple (en què la ics té sonoritats diferents). Ara bé, si pretenem que l’ortografia faci més accessible la pronúncia, correm el risc de fer inaccessible la mateixa ortografia.

És el que ens trobem amb la dièresi. A banda de ser un mecanisme per marcar una vocal tònica en el trencament d’un diftong (veïna), la dièresi serveix per indicar tots els hiats entre vocals àtones, com passa a veïnatge, traïdor i diürètic, en uns dels fenòmens més mal explicats en els llibres de text. L’ortografia, doncs, prescriu una pronúncia particular de dues vocals que resulta difícil de distingir i articular en un discurs espontani, i, alhora, genera una casuística tan elevada que fa necessari un aparell d’excepcions enorme (ningú ho diria, però mots com Màrius i reunió són excepcions de Màriüs i reünió). L’ortografia i l’ortoèpia com uns vasos comunicants, en què si pretenem orientar una pronúncia precisa causem un problema en l’accés a l’escriptura correcta.

Sembla que la tendència de l’IEC, amb aquesta reforma i amb d’anteriors, és descarregar l’ortografia de la missió de transcriure la pronúncia so per so, tot esperant que la pronúncia correcta sigui proporcionada per la mateixa competència del parlant i provant d’establir una codificació escrita més simplificada, que no vol dir simple. La normativa dels mots compostos dels anys noranta anava també en aquesta línia, en establir uns criteris nítids de formació de mots que, si bé va generar un interessant catàleg de contradiccions, va clarificar els mecanismes gràfics malgrat limitar el vessant ortoèpic de l’ortografia; efectivament, en aglutinar un mot com collibè perdem la informació sobre la vocal tònica del primer compost i n’estem induint la pronúncia àtona, però vet aquí la tria que comporta una reforma tal: no tota pronúncia és reflectible gràficament ni podem pretendre que l’escriptura aporti totes les claus d’una transcripció.

Potser aquesta tria de l’IEC acabarà sent impopular, però és fonamentada en ponderar els dos plats d’una mateixa balança, en contra de les difamacions de molts, convençuts que la reforma dels accents és un atemptat a la llengua i equival a claudicar davant del català light. Ximpleries. L’ortografia del català ha carregat sempre amb la rèmora de ser generosa en excepcions, com si aquestes excepcions haguessin estat posades exprés per disposar d’una llengua més singular, gairebé excèntrica. Ara que ens l’estan fent més senzilla, no ens hi posem d’esquena.