Selecciona Edició
Connecta’t

L’hivern de Manel

La banda barcelonina va iniciar la seva gira de teatres captivant el Tívoli

Manel, durant un concert a Banyoles.
Manel, durant un concert a Banyoles. Festival (a)phònica

S'avorriran d'agradar? No se sap, però sembla que abans de fer-ho ja hauran baixat dels escenaris. Això segur. Mentrestant, la vida passa feliçment per a Manel. I en el camí van sumant nits d'èxit com una vella dama aplega perles al collaret. Tant se val si és l'estiu i el seu públic els escolta en màniga curta a l'aire lliure o si ja és la tardor, els braços van coberts i una butaca acull càlidament els oients. Dilluns a la nit, al Tívoli, local on, segons van afirmar, ja fa temps que volien actuar, en la presentació del seu quart disc Manel van creuar aquesta frontera entre l'estiu i l'hivern recollint les seves cançons en un teatre, cosa que repetiran avui i les properes setmanes fins a finals de gener una quinzena de vegades. Concerts per tot el país, entengui's país com s'entengui, que també aniran a Múrcia, per presumir del seu últim disc, explicat ja en la distància curta, una distància que el tòpic permet a qui perd poder de convocatòria per presumir de mirar la gent als ulls. No és el cas de Manel.

De gent n'hi havia, amb el local ple, i també ho estarà durant el segon concert. I el final, com en les actuacions d'estiu, va ser apoteòsic, amb el públic ballant amb Teresa Rampell, amb les butaques ja relegades. Es van relegar per primera vegada amb Boomerang, i com que al grup no li agrada fer concerts lineals, intercalar peces amb més o menys tensió provocava una coreografia entretinguda i involuntària de la platea, ara amunt, ara avall, dempeus, asseguda o esperant tornar a estar dempeus. Mentrestant, ells en escena, al final contents sense amagar-se'n, després que el hieràtic Gisbert es deixés anar en uns balls encara amb posat contingut fent pujar La serotonina. Semblava fins i tot autoparòdic. Contents, doncs. Havien conduït el públic per un repertori en què la diversitat d'estils emparentats amb el pop, expressat en tints foscos o folk, amb rítmica electrònica o rockera, per ballar sols o arrambats, per demostrar, en suma, que les seves cançons s'assemblen només el que seria raonable. I tot això s'havia tornat a articular entorn de la paraula, de la història conscienciosa i acurada que encara va brillar millor entre les parets d'un teatre, on només cal mirar l'escenari o els clatells mentre se segueix la veu que guia l'excursió per aquests mons de Manel.

Moments bonics de la nit. Potser un entre cent. Manel canten La bola de cristall, una balada d'aire nord-americà, dolça però amb una història agredolça, i un paio d'aquests que semblen presumir de no entendrir-se per res del món es va aixecar emocionat i va voler compartir aquest sentiment amb la platea, llavors asseguda. Movia els braços amb tendresa. O aquelles mirades entre les parelles, que encara que es cantés a la Yoko semblava que eren elles les destinatàries de la dolça melodia. O aquest delirant moment en què Gisbert, esprimatxat com un pal de telègrafs, llarg fins a acabar-se els metres, es movia per demanar al públic, llavors saltant, que continuessin fent-ho però sense picar de mans. Es pot imaginar un estany de camallargs silenciós?... Doncs això mateix, però al teatre. Per no parlar de la cara d'estupefacció del públic en tornar a escoltar la història del diable que va aparèixer a Collserola. I això, fet i fet, van aconseguir Manel, un domini absolut del seu cançoner, del públic, de la posada en escena, sòbria com marca la casa, també d'ells mateixos. Un nou triomf. Que ja som a la tardor només es va notar per les butaques.

MÉS INFORMACIÓ