Selecciona Edició
Connecta’t

Senderisme solidari amb cadires de roda tot terreny

Uns 200 voluntaris acompanyen vuit persones amb mobilitat reduïda a fer el cim de la Mola

Voluntaris porten la cadira tot terreny de l'Aaron.
Voluntaris porten la cadira tot terreny de l'Aaron.

“No hi ha res impossible, sempre intentem fer realitat els somnis”. Així de clar ho té Toni Luque, impulsor d’un ascens al cim de la Mola amb cadires de rodes tot terreny per a persones amb mobilitat reduïda. Cinc adults i tres nens amb diferents malalties que els impedeixen moure’s amb normalitat van pujar diumenge aquesta muntanya del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, acompanyats de gairebé 200 voluntaris que van fer possible aquesta solidària excursió.

Tot va començar amb un desig de la Maite, una noia amb esclerosi múltiple que tenia la il·lusió de pujar la muntanya i li va explicar a en Toni. Des del primer moment, ell, que és voluntari de l’associació Todos con Aleix y Max, contra la histiocitosi, va tenir clar que l’acompanyaria. I mentre ho planejaven, altres persones amb mobilitat reduïda i associacions s'hi van sumar.

El principal repte era trobar les cadires tot terreny d’una sola roda Joëlette, que amb l’ajut d’acompanyants permeten la pràctica del senderisme a persones amb discapacitat física o mobilitat reduïda. I les van cedir les associacions Rodamunt, la Diputació de Barcelona, la Fundació AVAN i la Creu Roja. A més, un bon grapat de familiars i amics es van engrescar i, diumenge, tots junts van fer l’ascens a la Mola, una muntanya de poca dificultat i 100 metres d’alçada, però que fins aleshores era un impossible per als amfitrions.

L'alegria de l'Aaron en pujar per primer cop una muntanya. ampliar foto
L'alegria de l'Aaron en pujar per primer cop una muntanya.

A més dels voluntaris, les principals còmplices de l’expedició van ser les sis cadires Joëlette, que estiraven els voluntaris amb un arnès lligat al tronc. Tots ells es mouen habitualment amb cadires de rodes que només transiten per l’espai urbà. Dues persones que formaven part de l'expedició, que pateixen esclerosi múltiple, van poder fer l'ascens a peu.

“La seva cadira ni tan sols pot córrer pel camp”, explica José María García, el pare de l’Aaron, un nen de set anys amb atrofia muscular espinal, que va ser el més petit de l’excursió. “En tenia moltes ganes i va estar molt content”, explica el pare, malgrat que el temps no els va acompanyar perquè queia una pluja fina tota l’estona. “No van poder gaudir de les vistes però va valer la pena”, afegeix en Toni, un voluntari apassionat que ja està pensant en una nova fita per ajudar els que més ho necessiten.