Selecciona Edició
Connecta’t
Poti-poti

El “no” del PSC

La premsa discrepa sobre quines han de ser les relacions amb el PSOE

Miquel Iceta i Núria Parlon.
Miquel Iceta i Núria Parlon. EFE

El “no” a la investidura de Rajoy que defensen tant Miquel Iceta com Núria Parlon, que es presenten a les primàries del partit català per decidir el seu lideratge, pot tenir conseqüències si els actuals dirigents del PSOE s’inclinen per l’abstenció. Però quines?

El tema ha estat motiu editorial. A l’Ara (3 octubre) defensaven que amb el seu “no”, el PSC té una oportunitat única per reafirmar-se “d’una vegada per totes” davant del PSOE. La crisi, afirma, ha posat en relleu la falta de lleialtat de polítics com ara Carme Chacón que “menysprea el projecte col·lectiu del socialisme català”. Si el PSC no camina cap a tenir grup propi al Congrés, estaria condemnat “a la irrellevància política i a la subalternitat orgànica”. David Miró (Ara, 2 octubre) creu que la victòria susanista al PSOE deixarà el PSC com un dels principals damnificats. “El grup propi serà una qüestió de supervivència”.

Ben diferent és la mirada d’El Mundo (7 octubre). Al seu editorial “La relació amb el PSC, dany col·lateral de la crisi del PSOE” considera que ha esclatat la tensió històrica entre PSOE i PSC. El diari sosté que Sánchez es va aliar amb l’ànima independentista del PSC per guanyar-se, amb la mediació d’Iceta, Junts pel Sí i intentar arribar al Govern d’esquenes a la cúpula del PSOE. El diari subratlla que la proposta presentada al Parlament pel PSC en el darrer debat va més lluny de la Declaració de Granada. Segons el diari, guanyi qui guanyi les primàries, “el PSOE seguirà tenint un greu problema amb el PSC”. Álex Salmon (10 octubre), al mateix diari, considera, parlant del “no” del PSC, que el partit té les coses molt negres, “però les bogeries mai han estat bones peces de canvi”.

Per a Francesc-Marc Álvaro, ( La Vanguardia, 3 octubre) si la direcció del PSC no trenca amb el PSOE, els comuns i l’alcaldessa de Barcelona ocuparan còmodament el seu espai. I també és un bon moment perquè ERC “s’obri als catalanistes del PSC”. O caixa o faixa. El PSC ha de triar entre extingir-se com a sucursal del PSOE “o intentar un renaixement mitjançant l’adéu solemne a Ferraz i la revocació del pacte d’unitat socialista del 1978”. Un PSC que, segons Fernando Rayón (Abc, 6 octubre) sempre “toca els nassos” al PSOE. Xevi Xirgo (Elpuntavui, 5 octubre) anticipa que l’empatia que ara genera el PSC pot acabar en ridícul. “Tot plegat pot acabar amb una sanció als diputats i, posteriorment, amb una amnistia (...) Temps al temps”.

De moment, però, tant Iceta com Parlon defensen amb claredat el “no” a Rajoy. Parlon ha escrit (Ara, 3 octubre) que no hi ha espai pel socialisme fent-se còmplice de la perpetuació de les mentides del PP. I Iceta sosté que no vol trencar amb el PSOE (La Razón, 9 octubre): El PSOE, diu, no comparteix que Catalunya sigui una nació, “però si aconseguíssim una reforma constitucional basada en Granada una majoria de catalans i espanyols l’acceptarien. Trencar amb el PSOE faria molt difícil defensar el federalisme a Catalunya. Hem de treballar i seguir junts reconeixent les discrepàncies”.

També la premsa digital toca el tema. Roger Pi de Cabanyes escriu a Nació Digital que “l'escenari de ruptura seria incert per al PSOE –que perdria els set diputats del PSC al Congrés-, però també obriria perspectives nebuloses per als socialistes catalans, que veurien com els seus diputats passarien a engreixar les files del grup mixt, on ja es troba el PDEcat. Però l'amenaça més latent per al PSC (i per a C's, perquè aterraria al seu graner de vots), és que fruit d'una trencadissa total, el PSOE posi a zero el comptador i es presenti en solitari a Catalunya. No és cap secret que la vella guàrdia del socialisme espanyol s'ha penedit de l'acord que el 1977 van signar el PSC i la Federació Catalana del PSOE per concórrer junts a les eleccions espanyoles amb el nom de Socialistes de Catalunya”. Segons recull el mateix mitjà del llibre Cas Mercuri, la galàxia Bustos de Sara González, Rubalcaba va encarregar a Bustos la recuperació de la federació catalana del PSOE en plena crisi del tripartit per la reunió de Carod amb ETA. “Pot desaparèixer el PSC? I què ha de fer perquè això no passi?”, es pregunta José Antich. “El més preocupant no és que sorgeixin manifestos demanant el retorn de la Federació Catalana del PSOE a Catalunya, cosa que ja ha passat en altres ocasions. La qüestió és que a aquest PSOE que emergeix molt més centralista, demagog i amb tics poc democràtics el PSC només li pot plantar cara, preparar-se per a la resistència al preu que sigui o rendir-se”. “La resistència és, sens dubte, el més difícil i tampoc no és segur que l'organització estigui llesta per a això. Sobretot si no es prepara. És el camí que va seguir Unió amb Convergència i el resultat va ser evidentment clar”.

Més d’un mitjà recull unes declaracions d’Iceta dient que veuria “horrorós” que la via canadenca quedés fora del debat del congrés del PSC, “una via possible si fracassa la bona”, la reforma constitucional amb clau federalista. Eldiario hi afegeix unes declaracions a Europa Press de Pere Navarro que rebutja la via canadenca. “Nosaltres tenim un projecte que és la reforma de la Constitució i no tenim pla B”. Navarro, comenta el diari, va donar suport l’any 2012 a un referèndum pactat com l’escocès, però el polític afirma que no contemplava que fos sobre la independència de Catalunya. José García Domínguez recorda a Libertad Digital que el PSC en els temps de les Corts Constituents va defensar una esmena de Patxi Letamendia, l’únic electe de Herri Batasuna, per defensar el dret de l’autodeterminació de les nacionalitats històriques. Posats a recordar, El Español esmenta que l’any 2013, amb Pere Navarro al capdavant, els diputats del PSC van trencar la disciplina votant a favor del dret a decidir i conclou que si ara els socialistes catalans voten diferent del PSOE, aquest hauria de plantejar-se seriosament presentar-se a Catalunya amb la seva pròpia marca. “Potser Iceta els hauria fet un favor”.

Un vídeo viral. El muntatge musical d’APM, de TV3, del “lliure’ns de Rajoy” d’Iceta dedicat a Sánchez ha tingut una bona repercussió a la xarxa. El propi Iceta, ho explica Huffington Post, va esmentar-lo en una piulada: “Amics i amigues de l'APM, gràcies per demostrar que no només sé ballar i fer discursos, sinó que també afino al cantar!”.