Selecciona Edició
Connecta’t

Compartir el gos quan s’acaba l’amor

Augmenta la tendència a compartir l’animal domèstic en cas de divorci

Les disputes per les custòdies de les mascotes augmenten./ Foto y Vídeo: GIANLUCA BATTISTA

Els animals domèstics són, per llei, “coses” de les quals un pot “apropiar-se”. Per als seus amos, no obstant això, són molt més: éssers estimats, part de la família. Per això, quan un matrimoni es trenca, perdre el contacte amb el gos o el gat pot ser gairebé tan traumàtic com perdre la custòdia d’un fill. Fins ara, els tribunals havien atorgat la cura dels animals al seu propietari administratiu. Però aquesta tendència està fent un gir: hi ha sentències que subratllen el vincle afectiu amb els animals i aposten per la “tinència compartida”. A més, els convenis matrimonials contemplen cada vegada més aquesta opció en cas de separació.

“Les sentències van en aquesta línia, encara que en alguns casos s’aplica a les mascotes el mateix pla de visites dels nens”, assenyala Leire López, advocada experta en dret de família de Vosseler Abogados. López afegeix que l’assumpte espinós (qui es queda la mascota quan s’acaba l’amor?) “es planteja obertament cada vegada més en els processos de separació”. Encara que admet que la definició del Codi Civil (el gos com un mer “bé moble”) imposa alguns límits, Marita Candela, catedràtica de Dret i directora de l’International Center for Animal Law and Policy (ICALP) de la Universitat Autònoma de Barcelona, creu que Espanya corregirà aviat aquesta anomalia i se situarà al nivell de països com França, “que consideren als animals domèstics éssers vius dotats de sensibilitat”.

Candela recull en el seu web les sentències sobre “tinència compartida” d’animals i també constata que l’assumpte apareix amb freqüència creixent en el “conveni regulador” del matrimoni. “Abans potser no es plasmava per escrit, però sí que es verbalitzava”. La novetat ara, insisteix, és que l’amo també vol que la seva mascota sigui “part interessada” en el procés perquè “exerceix dins del nucli familiar una cosa més que el valor econòmic: és el centre d’una sèrie de relacions d’afecte”.

“De vegades s'aplica a mascotes el pla de visites dels nens”, assenyala una lletrada

Els casos de Lauda, Dark i Estel, tres cans, il·lustren aquestes tendències

Lauda: un cas pioner de tinència compartida

En gairebé una de cada dos llars a Espanya hi ha una mascota

Paqui Barrios es va fer famosa, sense voler-ho, el 2010. La dona va presentar una demanda per reclamar la “tinència compartida” amb “períodes de temps iguals” de Lauda, el gos sense raça que ella i la seva parella havien recollit del carrer nou anys abans i van gaudir mentre van viure junts. L’home se’l va quedar quan va acabar la relació. “Me’l va prendre i no me’l deixava veure; em va fer molt mal”, va dir llavors la Paqui. Per primera vegada, un jutge va accedir a atorgar la “tinència compartida” en una sentència pionera i repleta d’al·lusions al vincle històric entre l’home i el gos.

Les fotografies que va aportar la dona amb Lauda “posen de manifest la possessió compartida” de l’animal, recull la sentència. A més, no es va poder constatar que fos ell qui va trobar el gos, de manera que la “tinència compartida”, va concloure el jutge, és la millor opció. Sobretot si es té en compte que el gos, malgrat ser un bé moble, és “indivisible”. Després de recordar que el gos ha estat “al costat dels humans des de la prehistòria” i que de la seva companyia “neixen grans i sentits afectes”, va dictar que Lauda havia de passar mig any amb cadascun.

Sis anys després, l’advocat de la Paqui, Carlos Franco, encara recorda aquesta història. “Em segueixen trucan advocats de totes bandes per saber com vaig enfocar el tema. La societat espanyola està més sensibilitzada, és rara la família en la qual no hi ha un animal”, diu Franco (en gairebé una de cada dues llars espanyoles hi ha una mascota). “Hi ha gent que vol deixar clar, en els convenis matrimonials, que en cas de divorci es queda el gos. I tinc altres coneguts que, expressament, pacten el termini de temps que passa amb cadascun”, afegeix.

Dark: el gos que va mantenir unida una parella

Judit Álvarez i el seu exmarit van adoptar el Dark, una barreja de pagès negre, el 2001. Van conviure junts set anys i es van separar de forma amistosa, com amistós va ser també el repartiment de papers per cuidar el Dark. El seu conveni de divorci era “estàndard” i no incloïa cap esment exprés a l’animal. No va fer falta. “Els dos sabíem com n’era d’important el Dark per a l’un i l’altra”, explica Judit des de Santa Cristina (Girona).

Van decidir que el Dark estaria una setmana amb cadascun, la qual cosa va obligar a mantenir un contacte intens entre la parella; especialment, els primers mesos. Al principi, el Dark no ho va passar bé. “A casa meva estava nerviós, buscant el meu ex. I a l’inrevés també. I quan no el tenia, jo el trobava a faltar. Ens trucàvem contínuament. Els primers anys fins i tot vam estar portant el Dark junts al veterinari”. El 2014, la situació va canviar: l’ex de la Judit va tenir fills i se’n va anar a viure a un pis més petit, de manera que el Dark es va quedar amb la Judit fins a la seva mort, el 16 de juliol del 2016. La dona veu “absurd” que el Codi Civil contempli l’animal com un “bé moble”.

Estel: l’animal usat com a arma contra l’ex

El procés de separació d’Eva Muñoz, advocada de 54 anys, va ser molt més traumàtic. El jutge li va atorgar la custòdia del fill en comú i una pensió d’aliments. Però no va esmentar qui havia de quedar-se amb l’Estel, la gossa de la família, d’onze anys. “La vam recollir del carrer quan tenia dos anys”. El pare va recórrer la resolució per poder gaudir d’un “règim de visites, per mesos alterns” i veure no el nen, sinó l’animal. L’Audiència de Barcelona va rebutjar la seva petició i va concloure que el debat sobre el gos, considerat com un “bé moble”, ha de ventilar-se en un altre tipus de procés.

Però aquesta segona sentència, dictada el 2014, va més enllà en admetre que “entre la mascota i tots els membres de la família es creen llaços afectius” i que privar de l’animal un d’ells “produeix sentiments de tristesa, desassossec, ansietat i enyorança”. Els jutges recorden que, com a “bé moble”, un gos pot ser de titularitat “exclusiva o compartida”, però matisen que no té cabuda en processos de divorci perquè assimilar-lo al règim de visites dels fills és “improcedent”.