Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Concurs d’idees

El sobiranisme majoritari persisteix en el relat que la independència arribarà com un part sense dolor, perquè el cos de la societat catalana i de la seva Administració realitzen la gimnàstica conduent a un feliç resultat

Estem preparats. Les estructures d’estat per a la independència estan a punt. I el més important: sense necessitat d’apujar els impostos. Augmentar-los seria “guerra ideològica”, tal com Artur Mas, que signa com 129è president de la Generalitat, s’ha encarregat de recordar a la CUP. L’argumentació de Mas és que apujar impostos al “país de la hiperpressió fiscal” és “ideològic” i, en canvi, gastar en preparar la independència és un bé comú transversal. Potser per això Junts pel Sí, PP i Ciutadans van rebutjar conjuntament recuperar l’impost de patrimoni o el de successions íntegrament durant el recent debat de política general.

Però paradoxes lleus al marge, el sobiranisme majoritari persisteix en el relat que la independència arribarà com un part sense dolor, perquè el cos de la societat catalana i de la seva Administració realitzen la gimnàstica conduent a un feliç resultat. Ensenyament, per exemple, prepara el sistema educatiu per a una eventual desconnexió d’Espanya. Per això la consellera del ram, Meritxell Ruíz, ha encarregat a un grup d’experts el disseny d’un sistema educatiu “sense restriccions pressupostàries ni normatives”. Aquesta plataforma al servei de la imaginació tindrà ultimada la seva proposta al juliol de l’any vinent per anar a joc amb tots els projectes de desconnexió. Les propostes esperaran, ordenades com katiuskes, el seu llançament cap a l’objectiu. Aquí hi haurà les lleis d’Hisenda pròpia, Seguretat Social pròpia i marc legal propi. D’aquesta manera al setembre ja serà possible fer el referèndum propi que doni pas a la proclamació de la independència sense necessitat de dependre de la legalitat espanyola.

Mentre aquesta complexa cartografia política rep els últims retocs, la realitat segueix el seu camí. És bo pensar sense condicions, però també ho és saber on som.

La Fundació Jaume Bofill ha brindat fa uns dies l’oportunitat de prendre el pols a la despesa educativa a Catalunya. La imatge que el mirall ens retorna és descoratjadora: estem al mateix nivell inversor que Perú, Laos o Guatemala. Som el vagó de cua d’Europa. Dediquem el 2,8% del producte interior brut a educació. La mitjana de l’OCDE és d’un 5,6% del PIB i la de la UE, un 5,25%. El factor humà posa la nota optimista, perquè el bon fer del professorat català ha permès evitar l’enfonsament d’aquest sistema que necessita una injecció de més de 5.000 milions d’euros. Estem lluny d’aquest nord civilitzat al qual pretenem assemblar-nos: Dinamarca inverteix el 8,75% del seu PIB; Suècia, el 6,82% i Finlàndia, el 6,76%. Fins i tot Espanya destina més que Catalunya (el 4,47% enfront del 2,8%). L’informe subratlla que la taxa d’abandó d’estudis té més a veure amb el mercat de treball que amb el sistema educatiu: la precarietat premia que es contractin treballadors amb qualificació baixa, sobretot allà on abunda el turisme. Per això i per sortir de l’embús, la Fundació Bofill apunta a la necessitat d’augmentar el salari mínim i que els convenis col·lectius exigeixin una titulació mínima.

Tot això permet elaborar algunes idees per afegir a aquest projecte “sense restriccions pressupostàries ni normatives” que orquestra el Departament d’Ensenyament. De moment, augmentar la inversió i després intentar civilitzar aquest mercat laboral que PP i l’extinta CiU van contribuir tan brillantment a reformar. Desconec si el Departament de Treball obrirà un concurs d’idees com el dels seus col·legues d’Ensenyament. En cas que fos així, aquí tenim una dada per reflexionar: dels 2,4 milions de contractes de treball registrats el 2015 a Catalunya, la quantitat considerable de 975.000 eren d’un mes o menys. I si ja, posats a demanar, el Departament d’Interior es prestés a emular aquest exercici openminded dels seus companys d’Ensenyament, no estaria de més que Assumptes Interns dels Mossos d’Esquadra trobés d’una vegada els escopeters que van fer perdre un ull a Ester Quintana. A la carta de bons desitjos s’hi podria afegir que els policies condemnats per matar Juan Andrés Benítez al Raval fossin expulsats definitivament del cos i els seus expedients no fossin arxivats pels responsables d’Interior, com ha succeït aquesta setmana.

Pensar en el futur requereix forjar-lo en el present. I que no tot quedi en un mer concurs d’idees.