Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

Els referèndums controvertits

El primer referèndum del qual es té notícia va ser aquell en què Pilat va preguntar si salvar de la mort a Barrabàs o a Jesucrist, amb el resultat conegut

La institució del referèndum ha estat objecte d’innombrables crítiques, elogis i controvèrsies. S’ha utilitzat i s’utilitza en règims democràtics, però també en sistemes polítics autoritaris i dictatorials. A Espanya ho sabem bé. Hi ha països amb llarga tradició en el tema com la sempre esmentada Suïssa, i altres que han començat a usar-lo molt recentment. El que els ha posat novament d’actualitat ha estat la cada vegada més freqüent utilització i la sorpresa que s’han endut en molts casos els qui els han organitzat pensant que amb això ratificarien i reforçarien la legitimitat de les seves decisions. En efecte, els casos recents de Gran Bretanya, Hongria i Colòmbia, amb resultats adversos als afavorits pels seus promotors han fet sonar de nou totes les alarmes.

Sabem que des del 1945 s’han celebrat a Europa uns 900 referèndums (la meitat a Suïssa). Experts en el tema, Braulio Gómez de la Universitat de Deusto i Joan Font del CSIC, afirmen que una mica més de la meitat (53,5%) els van guanyar els governs que els van convocar. Es guanyen més els que són obligatoris per llei que els convocats per iniciativa popular o de manera extemporània pel govern. Per què se segueixen convocant malgrat la incertesa del seu desenllaç? Sembla clar que són ben vistos per la població, ja que aparentment no hi ha res més democràtic que demanar directament a la població que es pronunciï sobre un dilema concret. Sovint, es busca reforçar la legitimitat de decisions que si es prenguessin directament pels òrgans previstos gaudirien de suport legal, però quedarien dubtes sobre el suport que el tema suscita entre el conjunt de la població afectada. I això és més freqüent en temps com els actuals en els quals la desafecció democràtica ha augmentat al mateix temps que la desconfiança enfront d’unes institucions considerades poc representatives.

Les virtuts dels referèndums queden limitades pels seus defectes. Simplifiquen la complexitat dels temes sobre els quals es vol dirimir; es barreja el tema en qüestió amb altres variables en joc (popularitat del govern, situació econòmica…); redueixen la pluralitat en obligar a la polarització; la possibilitat de manipular la pregunta mistifica el resultat (recordem la pregunta en el referèndum sobre l’OTAN); la deliberació necessària per prendre la decisió no sempre es veu afavorida per l’existència d’informació fiable que mostri les conseqüències reals d’una o una altra alternativa (recordem la manipulació de Farage al Brexit) o es veu dificultada pel format binari amb el qual es força la votació. Sense esmentar el fet que l’endemà de la consulta, els problemes que van justificar-ne la celebració no quedin ni molt menys resolts. Diu Zagrebelsky, magistrat de la Cort Constitucional italiana, en el seu llibre Il «Crucifige!» e la democrazia, que el primer referèndum del qual es té notícia va ser aquell en què Pilat va preguntar a la gent reunida a qui volia salvar de la mort, si a Barrabàs o a Jesucrist, amb el resultat conegut. Va faltar deliberació, va sobrar exaltació, conclou el magistrat.

Tornem a Catalunya, a la pantalla del referèndum. La situació de bloqueig polític a Espanya i la nul·la voluntat del PP o del sector avui hegemònic del PSOE per buscar respostes a l’evidència d’un 80% de la població catalana descontenta amb l’statu quo de l’autonomisme i que demana respostes a necessitats peremptòries com l’habitatge o el manteniment diari tornen a situar la consulta com a instrument que dilucidi voluntats i obligui a canvis. El 9-N no va servir. ni tampoc la reconversió en plebiscitàries de les eleccions del 27-S. La necessitat de mantenir la tensió i evitar fissures en el bloc independentista obliga a fixar un nou Dia D i a renovar el ja grapejat full de ruta, sense considerar altres alternatives. Tenim un any per aconseguir que el referèndum sigui una cosa més que una nova prova que existeix un problema. I no sembla fàcil amb l’escenari que tenim. Els temes clau són el cens, el seguiment i l’acceptació internacional, les preguntes, l’existència de percentatges mínims de participació o no, etc. Al final, el determinant serà que la convocatòria provoqui la necessitat de participar de totes les persones amb dret a vot, i no només dels qui són partidaris de la independència. El referèndum pot ser útil si es treballen a fons els aspectes que permetin reforçar les potencialitats notables i reduir els defectes evidents d’un controvertit instrument democràtic.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UB.