Selecciona Edició
Connecta’t

L’escultor català de Renoir

L'exposició de la Fundació Mapfre recupera l'obra conjunta de Ricard Guino i el pintor

'Gran bugadera' (1917) de Renoir-Guino, a la Fundació Mapfre.
'Gran bugadera' (1917) de Renoir-Guino, a la Fundació Mapfre.

Poder veure una obra tan icònica com és Baile en el Moulin de la Galette, de Pierre-Auguste Renoir fora del seu ambient natural —el Museu d'Orsay—, resulta excepcional. L'obra, que reflecteix magistralment l'ambient bohemi d'un dels temples de l'oci parisenc, només ha viatjat fora de la capital francesa en cinc ocasions: a Nova York, a Sant Petersburg, a Tòquio i, en dues ocasions, a Barcelona: la primera el 1917 i, ara, com a estrella de l'exposició Renoir entre dones, a la seu de la Fundació Mapfre fins al 8 de gener. Però la mostra barcelonina conté altres atractius més enllà d'aquesta pintura. Entre ells, descobrir un Renoir escultor eclipsat per les seves obres pictòriques. Però, sobretot, poder veure el treball d'un artista català, pràcticament desconegut, com és Ricard Guino i Boix (1890-1973), que va treballar, mà a mà, amb Renoir en l'elaboració de les seves escultures, de les quals podem veure mitja dotzena en aquesta mostra.

Madame Renoir (1916)
Madame Renoir (1916)

Fins ara, Ricard o Richard Guino (després d'obtenir la nacionalitat francesa el 1925) no havia tingut gairebé visibilitat. A Girona, la seva ciutat natal, el museu d'història sí conserva algunes de les seves peces i l'artista dóna nom a un dels carrers d'aquesta capital, però el principal museu català, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), no conserva cap de les obres d'aquest escultor.

Ricard Guino tenia 20 anys quan va arribar a França el 1910. Fill d'un ebenista, s'havia format a l'escola de Belles arts de Girona i després a la de Barcelona. En una de les exposicions que va fer en aquesta última ciutat, l'escultor Arístides Maillol el va descobrir i va comprovar que als dos els inspirava l'ideal clàssic de bellesa femenina mediterrània. Per això el va convidar a treballar per a ell en un dels seus tallers a França.

Renoir va buscar unes mans hàbils que substituïssin les seves, que ja defallien", escriu escriu Julie Gandini al catàleg de l'exposició.

Renoir va realitzar algun treball escultòric al començament de la seva carrera, però les peces de major rellevància les va fer quan ja era un artista reconegut en la seva plena maduresa. El 1913, amb 72 anys, l'artritis reumatoide no impedia al reconegut mestre seguir pintant, però sí treballar la matèria, una de les seves preocupacions des de jove. Per això va buscar algú que l'ajudés a plasmar en tres dimensions el seu esperit creador; "unes mans hàbils que substituïssin les seves, que ja defallien", escriu Julie Gandini, conservadora de l'Institut Nacional del Patrimoni de França, al catàleg de l'exposició. Primer es va pensar en Maillol, que va declinar la proposta per estar immers en les seves grans obres, però va recomanar Guino, amb només 24 anys però el seu alumne més destacat, que va entrar a treballar amb el pintor aquell mateix any.

El baix relleu El Juicio de Páris (1914), una de les primeres obres conjuntes de Guino y Renoir.
El baix relleu El Juicio de Páris (1914), una de les primeres obres conjuntes de Guino y Renoir.

Renoir concebia la idea general de les seves obres, gairebé tot nus de dona, i Guino els materialitzava i donava forma. La relació es va perllongar fins al 1918, un any abans de la defunció de Renoir. En aquest temps van realitzar clàssics nus de figures dempeus, sobretot petites Venus en bronze de formes rotundes, gairebé arquitectòniques, però també baix relleus com El Judici de Páris (1914), un dels primers projectes que van realitzar junts i que s'exposa a Barcelona; banyistes i dones que renten la roba agenollades, com Gran Bugadera (1917), que sosté la roba com si fos dues columnes. Però també retrats com el famós bust Madame Renoir (1916) que representava la jove dona del pintor coberta amb el seu característic barret i que en l'exposició s'exhibeix al costat de Maternitat, del 1885, en la qual es representa Cagnes Aline Charigot alletant el petit Pierre, el fill de tots dos, lluint la mateixa imatge.

Però el treball conjunt junt amb el mestre, considerat per alguns com una dels cimeres de l'escultura moderna, va jugar una mala passada a Guino ja que va quedar sepultat per la reputació de Renoir, que, a sobre, era l'únic que signava els treballs.

No obstant això, el 1965, un dels fills de Guino –que va seguir sent escultor després del 1928 creant tot un món sensual íntim i lúdic–, va reclamar el 50% de l'autoria de totes aquestes obres començant un judici pels drets d'autor inèdit. Després de l'anàlisi rigorosa de les peces, el 1971 es va reconèixer la coautoria de les mateixes per la Cort de París que va valorar la participació essencial de Guino en el treball creatiu. A més de les obres del Museu d'Orsay i de L'Orangerie que poden veure's a Barcelona, es conserven obres signades (des del 1971) per Renoir-Guino a la Tate Gallery de Londres, al Moma de Nova York i a altres museus dels Estats Units.

MÉS INFORMACIÓ