Selecciona Edició
Connecta’t

Quatre temples per a la maçoneria més progressista

La Gran Lògia Simbòlica Espanyola estrena una nova seu a Barcelona més oberta a la ciutadania

Joan-Francesc Pont, al temple Roger Leveder Pottier.
Joan-Francesc Pont, al temple Roger Leveder Pottier.

Que ningú s’esperi descobrir salons recarregats amb objectes misteriosos, escenaris de novel·la gòtica i passadissos secrets: la nova seu de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola (GLSE) podria ser una oficina de patents, o l’espai social d’un club de golf. L’interior és diàfan, les parets són blanques, a l’entrada fins i tot estan muntant la futura botiga de marxandatge maçó; tothom podrà entrar-hi i demanar informació, concertar visites. “Al juliol vam convidar els veïns –al carrer Vallès de Barcelona–, se’n van presentar 120. Els vam ensenyar les instal·lacions, els vam fer seure al temple principal per explicar què és la maçoneria, els vam convidar a una copa”, explica Joan-Francesc Pont, Gran Comanador del Suprem Consell Maçònic d’Espanya –una mena de senat maçònic de la GLSE–. Més d’un va perdre els prejudicis que dècades de repressió han estigmatitzat el que Pont descriu com “una escola de formació de ciutadans”. En realitat, la maçoneria són fraternitats, abans secretes, que a partir de ritus i reunions propugnen entre els seus membres defensar els ideals de la il·lustració.

El temple principal, el més gran dels quatre que té la nova seu de la GLSE, sembla una sala de conferències d’una escola de negocis. Les butaques són les mateixes que s’utilitzarien per a un palau de congressos. Hi ha micròfons i reproductors de vídeo. “És el temple del segle XXI”, explica Pont. Des de la inauguració de la seu, a principis d’octubre, aquesta és la sisena visita guiada que Pont ha fet per a un mitjà de comunicació. El responsable del disseny de l’edifici, el professor de Dret Joan Ramon Rodoreda, n’ha fet mitja dotzena més.

“El temple del segle XXI”

Pont prefereix que el fotografiem al temple Roger Leveder –en honor al Gran Mestre de la GLSE entre el 1987 i el 1993–, per mostrar la imatge moderna de la maçoneria. L’opció principal del fotògraf és el temple que s’ha reconstruït peça a peça provinent de l’anterior seu, al carrer Avinyó. Aquest espai coincideix més amb la imatge estereotipada que tenim de la maçoneria, la de la Biblioteca Arús, la de la literatura. El “temple del segle XXI” té menys símbols: tres fotografies il·luminades de la Lluna, del Sol i del cosmos amb el triangle que representa el Gran Arquitecte de l’Univers –el creador de tot plegat, un déu, un concepte metafísic, el que cada membre de la lògia consideri oportú. Hi ha d’altres objectes tradicionals de la maçoneria però en destaca un sostre il·luminat amb petites bombetes que reprodueixen constel·lacions importants per a la lògia.

A l’entrada principal, a més de la botiga de souvenirs, hi ha un gran mural amb els noms de maçons universals, personatges determinants de la història. També hi ha un hall of fame amb fotografies d’una vintena de catalans que van ser maçons del Gran Orient de França –la matriu de la GLSE–: Víctor Balaguer, Bonaventura Carles Aribau, Andreu Nin, Lluís Companys, Josep Irla o Francesc Ferrer i Guàrdia. Pont és president de la Fundació Ferrer i Guàrdia. Els tributs a aquest pedagog –l’ensenyament universal és una idea cabdal de la maçoneria– són diversos a la seu de la GLSE: hi ha dues còpies dels diplomes que va rebre a França, el d’iniciat en la maçoneria i el de maçó de grau 31 –hi ha 33 graus, que és la distinció d’un Gran Mestre–. Els originals d’aquests documents són a l’arxiu de la Universitat de Berkeley, donats per la família de Ferrer i Guàrdia.

El pensament històricament més progressista és present a tot l’edifici: no només hi ha records de Ferrer i Guàrdia o el trotskista Andreu Nin, també hi ha una sala de reunions batejada amb el nom de Genís Alonso, sindicalista de la CNT que quan es reunia amb els seus companys de lògia, sempre vestia esmòquing, assegura Pont.

Malgrat que la maçoneria ja no és una activitat secreta, la major part dels seus components prefereixen mantenir-se en l'anonimat. Són excepcionals els casos de personatges públics que admetin la seva pertinença en alguna lògia. A Espanya, un exemple conegut és el de l'exministre socialista i diputat canari Jerónimo Saavedra; a Catalunya, el de l'empresari i exdiputat per ERC Ramon Viñals.

Entre els objectes que criden l’atenció a l’edifici de la GLSE hi ha una pedra traslladada de la seu d’Avinyó on s’han esculpit símbols clàssics de la maçoneria: el Sol i el triangle del Gran Arquitecte, les dues columnes de Salomó, el llorer de l’excel·lència, els tres punts el triangle –la perfecció de la geometria–, el compàs i l’escaire. Hi ha moltes pintures que engalanen les habitacions, algunes de gust un punt xaró, però també objectes de record fascinant, com una bandera d’un congrés internacional a Mèxic el 1982. Al menjador, Rodoreda ha penjat un escut d’una escola republicana comprat als Encants. És un homenatge, segons Pont, a la figura de Marcel·lí Domingo, maçó i ministre d’Instrucció Pública de la Segona República.

El llibre de Xavi Casinos Barcelona maçònica (Viena Edicions) és una guia única per recórrer la ciutat seguint la petjada maçònica des dels manobres del Gòtic. Casinos explica, per exemple, que l’estàtua de Sant Roc a la catedral de Barcelona mostra la ferida a la cama dreta, i no a l’esquerra, com és tradició, perquè probablement l’autor de l’obra era maçó. Pont confirma que, efectivament, en el ritu d’iniciació en la maçoneria cal mostrar nua la cama dreta, però també mig pit i un braç, com a senyal de transició, de pas endavant per conèixer-se un mateix.

Diferències per a la dona

La seu del carrer Vallès acull 16 lògies que componen la GLSE: en total són uns 500 membres. No és la Gran Lògia més gran d’Espanya, ho és la Gran Lògia d’Espanya (GLE), amb seu a Barcelona i que té prop de 3.000 membres, segons informa en la seva pàgina d’Internet. La GLE també admet visites organitzades i té una botiga online. Però si la GLSE té la casa mare a França, la GLE depèn de la Gran Lògia Unida d’Anglaterra, la de més dimensió al món. Les diferències van més enllà: si els Principis Generals de la GLSE estableixen que “cada francmaçó interpretarà la invocació del Gran Arquitecte de l’Univers segons li dicti la seva consciència amb el respecte més gran cap a les diferents interpretacions i cap als Germans que les sustenten”, la GLE indica que el francmaçó ha de creure “en un principi superior o causa primera de tot allò creat, a qui denominen comunament com a Déu”. Una diferència notòria és que la GLE no accepta les dones com a membres.

Les similituds són més grans que les diferències. Aquestes dues grans lògies es basen en la Il·lustració i els principis de la Revolució francesa de “llibertat, igualtat i fraternitat”. Moment fonamental de projecció de la maçoneria moderna a Espanya és la invasió napoleònica de la Península. Les lògies han estat reprimides per igual pel feixisme i l’Església catòlica. Casinos, al llibre Barcelona maçònica, relata que el capellà Joan Tusquets va ser “el gran ideòleg antimaçònic de Franco”. Tusquets va publicar el 1939 un famós pamflet contra la maçoneria prologat per Ramon Serrano Suñer. Tusquets va establir durant la República una cadena de delators entre les lògies que afectava directament l’antiga seu dels maçons del Gran Orient de França a Barcelona: “Juntament amb un altre sacerdot, Joaquim Guiu Bonastre, Tusquets va organitzar una xarxa de confidents que va reclutar entre membres de la societat secreta que li facilitaven informació sobre el que es deia a les lògies. Per a la seva empresa, Tusquets utilitzava mètodes poc propis d’un religiós, com el robatori o incendis provocats. Al carrer Avinyó hi havia un dels temples maçònics més importants de la ciutat. Al costat hi havia una farmàcia, on a la part del darrere vivia una tieta de Tusquets. Aprofitant aquesta circumstància, els dos sacerdots van poder espiar directament els maçons”.

Vuitanta anys després, Pont, que és advocat i catedràtic de Dret Tributari, explica que la presència de la maçoneria a la societat s’ha anat normalitzant però que encara hi ha molt per fer: “Hi ha coneguts meus que quan em veuen als mitjans em donen l’enhorabona i d’altres em comenten que per què faig aquestes coses rares. Aspirem a normalitzar el nostre paper, però queda molt per assolir la normalitat de països com els Estats Units, Suïssa o fins i tot França”.