Selecciona Edició
Connecta’t

Mortadel·lo i Filemó cobren 8 euros… a la setmana

Ibáñez sotmet els seus dos personatges a la precarietat laboral a ‘Jornalets més aviat justets’

Una de les vinyetes del nou treball d'Ibáñez 'Jornalets més aviat justets'.
Una de les vinyetes del nou treball d'Ibáñez 'Jornalets més aviat justets'.

Quant cobren Mortadel·lo i Filemó? Doncs vuit euros… Però no a l’hora, no… a la setmana. Sí, les retallades de sou i la precarització laboral també han arribat a la T.I.A: el Ministeri els ha escanyat el pressupost, com és ben visible a les 46 pàgines de Jornalets més aviat justets (Edicions B: tirada de 15.000 exemplars en castellà; 2.600, en català), el nou lliurament de les aventures dels mítics personatges creats el 1958 per Francisco Ibáñez.

La misèria salarial comporta una obligada i tragicòmica pluriocupació, i els conseqüents enganys en l’enunciat de les ofertes laborals, que arrenca ja a la portada (la feina d’alta perruqueria no deixa de ser una poc glamorosa ocupació d’esquilador de burros) i afecta tots els estrats de l’agència: Ofèlia fa hores extres de cabaretera en una revista musical de seixantines; el professor Bacteri, unes feinetes com a lampista i fins i tot el Súper agafa al vol unes suplències com a escombriaire. Mortadel·lo i Filemó transportaran a peu taüts d’una funerària, treballaran de valent al camp, destrossaran una obra de construcció o traslladaran malalts sense ambulància per mitja Espanya.

La pluriocupació del còmic té molt de la realitat que vivien els espanyols als anys cinquanta. “És clar que ho vaig patir: treballava en un banc com a escarràs fins al migdia i després me n’anava corrent a casa a dibuixar; ja estant en l’ofici, he estat molt de temps sense vacances: vaig arribar a treure sis àlbums l’any; quan fer 15 pàgines d’historieta a la setmana era gairebé impossible, jo ja en feia vint…; però avui no em sap gens de greu haver-ho fet”, comenta Ibáñez, pel que sembla incombustible malgrat els seus 80 anys ja ben complerts: aquest ja és el seu tercer àlbum del 2016, després d’El capo s’escapa (en al·lusió a la fuga del Chapo Guzmán) i el sempre puntual especial quan hi ha uns Jocs Olímpics: aquesta vegada, els de Rio de Janeiro.

En qualsevol cas, Ibáñez té clar que les aventures de Mortadel·lo i Filemó no estan al servei de la crítica social: “No és la seva funció ni hi penso; la seva essència és el gag generat per ells mateixos, el gag continuat, una mica copiat d’aquell cel·luloide ranci que veia de petit, els curts de Charlot, Harold Lloyd o La Pandilla,” enumera. A això, ens diu, hi afegeix algun personatge d’actualitat, algun cameo gràfic, com ara un de Rajoy o de Barack Obama (Barrac Moixama en aquest àlbum), o més d’un gest de complicitat verbal, com és ara treure a passejar un gossot d’una potentada anomenada Koplovilla o la presència d’un executiu de sou milionari i posseïdor, és clar, de targetes black. “La seva presència és una excusa per justificar certa actualitat, però només abordo temes polítics o socials candents quan crec que duraran anys, com a El Tesorero, sobre Bárcenas, o Eleccions!; el dels jornalets, desgraciadament, va en aquesta línia: estarem així temps”.

Els meus personatges no estan al servei de la crítica social: no és la seva funció ni penso en això; la seva essència és el gag generat per ells mateixos

Tot i ser, com etziba ell amb humor, “a l’Estació Terminus, esperant entrar en la via del desballestament”, admet Ibáñez que el sector viu un moment daurat com mai l’havia tingut abans; i aquí s’emmarca el pregó de Javier Pérez Andújar, que el va citar, tot reivindicant la cultura popular, entre molts altres del gremi: “Li he de donar les gràcies per parlar de nosaltres; anys enrere, aquest reconeixement no existia: els Escobar,Peñarroya, Cifré, Raf... érem invisibles per als mitjans”. I ja instal·lat en la nostàlgia, té un record per a Víctor Mora, mort l’estiu passat: “Un home extraordinari: el vaig conèixer al diari La Prensa, una capçalera de l’anomenada Prensa del Movimento; el seu Capitán Trueno és gairebé coetani del meu Mortadel·lo; després em va ajudar molt en els meus inicis a Bruguera”.

També agraeix el recentíssim títol de Ramblista d’Honor: “És el passeig per excel·lència de Barcelona; de petit hi anava molt perquè tenia un amic que hi vivia i encara recordo quan s’hi podia córrer, abans que l’exèrcit d’ocupació del turisme el deixés intransitable.” En realitat, algun gest de complicitat tàcit amb Barcelona hi sol haver sovint a les seves obres; així, a Jornalets..., hi ha referències a les llargues obres de la Línia 9 del metro i hi apareixen uns manters africans (presència polèmica a la capital catalana), a qui Mortadel·lo i Filemó, treballant en el servei de neteja municipal, tiren les seves coses a un camió d’escombraries confonent-les amb una bossa d’escombraries.

En la propera aventura, Ibáñez situarà Mortadelo i Filemó en un hipermercat de poble encadenant gags, clar, en cadascuna de les seccions del centre comercial

Infatigable, Ibáñez ja està rumiant la nova aventura llarga (s’acosta ja a les 200) dels seus dos desastrosos agents: “Abans d’acabar una historieta ja estic pensant en la següent”, admet. Sembla que els ubicarà en un hipermercat de poble encadenant gags, és clar, en cadascuna de les seccions del centre comercial. Respira una mica perquè el guió sempre ha estat la faceta que més l’ha amoïnat: “És més important que els dibuixos: si no funciona, estàs condemnat al fracàs”, resumeix. Un cop té el tema i el maleït guió, ataca la part gràfica: “Començo a fer gags sobre ells, les primeres vinyetes.” Després ve allò de passar-ho ja a un paper en blanc formal “i llavors refaig la idea si cal i veig, amb el llapis a la mà, què no funciona”. I a continuació toca passar-los a tinta, “procurant que els dibuixos no siguin plans, que surtin de la pàgina, com si tinguessin relleu.” Només llavors és quan Ibáñez admet que comença a delegar: “Molts dibuixants joves no saben crear històries, però sí passar molt bé a tinta”.

A donar-hi color ja fa molt de temps que Ibáñez no s’hi dedica. “A Bruguera, quan en parlava, em deien: ‘No es preocupi, d’això ja s’encarreguen al taller’. I quan els feia veure que en una pàgina una jaqueta era verda, en una altra ja era blava i en la següent, rosa, em contestaven: ‘No res, home, nimietats, tot es ven; vostè a crear i a crear'”. I això és el que continua fent.

MÉS INFORMACIÓ