Selecciona Edició
Connecta’t

Santi Vila assegura que la cultura catalana és “espanyolíssima”

El conseller de Cultura repassa l’actualitat de la seva conselleria i el moment polític al bell mig de la legislatura

El conseller de Cultura, Santi Vila, durant l'entrevista.

Encara sonen aplaudiments a fora quan entra el conseller de Cultura de la Generalitat, Santi Vila. La sensació és que surt d’alguna representació artística. Però els aplaudiments els ha provocat a la cambra el discurs del president Carles Puigdemont, durant el debat de política general. L’entrevista amb Vila té lloc al despatx número 9 del Parlament en un descans de la sessió. El conseller, elegant amb un toc modern (corbata curta, americana estreta: com han canviat els consellers des dels temps de Max Cahner i Joan Rigol), apareix molt distès, cordial i parlador.

Des del principi busca la complicitat —fins i tot amb l’afalac— i s’obstina a mostrar un tarannà obert, moderat i dialogant, recreant-se en la seva imatge de rara avis del Govern sobiranista de Puigdemont. En diferents moments de l’entrevista les seves afirmacions poden sorprendre —a qui no el conegui— i signifiquen una singular excepció en un moment polític caracteritzat per la tensió i la radicalització. Declara Vila haver arribat al sobiranisme “arrossegant els peus”, i davant la consideració que no hi havia una altra sortida. El referèndum li sembla “una última i agònica expressió de dignitat”.

“Construir una cultura pròpia seria un error”, sostindrà en un moment a tomb de per on s’hauria de separar la cultura catalana de l’espanyola en un escenari d’independència. “La cultura catalana sempre serà espanyolíssima”. “Defenso el procés sobiranista per raons polítiques, de repartiment de poder, i no culturals”, explicarà. Vila posa al centre de la seva política la qüestió de la transmissió de la cultura, mentre que l’aposta per les “grans estructures culturals d’Estat”, com el MNAC, el TNC o el Liceu i l’èmfasi que la política cultural també és social són algunes de les prioritats de seva actuació.

Pregunta. Hi ha una manera de fer política diferent que vostè encarna? Vostè, diuen, es mulla.

Resposta. Sóc un perfil de transició. Tinc 43 anys, m’he criat en aquesta democràcia, però sóc conscient que hi ha una sèrie d’estructures i institucions obsoletes; les primeres, els partits polítics convencionals, que ja no estan a l’altura del que la ciutadania reclama. Som polítics amb data de caducitat. Som servidors uns anys i ja està. Hem de regenerar o posar al dia aquesta democràcia que hem heretat, però això de vegades provoca reaccions en contra. És però una de les meves obligacions.

Interior de la plaça de toros de la Monumental a Barcelona. ampliar foto
Interior de la plaça de toros de la Monumental a Barcelona.

P. En quin moment està la cultura?

R. Estem patint moments tensos i inquiets, perquè alimentem un debat visceral, que és el de la transmissió que fem de la cultura. La nostra societat, i això té conseqüències polítiques, té al davant com es posiciona en aquesta qüestió, la transmissió de coneixement i de l’herència, el bagatge, com passa amb els plans d’arxius, de museus o amb la cultura popular, però la missió del Departament de Cultura hauria d’estar encaminada a donar eines al ciutadà perquè sigui lliure, per educar una sensibilitat i tenir criteri propi. Això no té res a veure amb l’herència, i sí amb un compromís de ciutadania, amb un patriotisme constitucional, que és el marc des del qual els ciutadans accedeixen a la cultura. Això, de vegades, és difícil d’explicar. Jo he plantejat que ara que ens preocupa la identitat col·lectiva de Catalunya ens hauríem de comprometre més que mai amb les llibertats personals dels nostres conciutadans. I la cultura és el principal instrument per tenir ciutadans lliures. El taló d’Aquil·les és que a Catalunya, diguin el que diguin, ens assemblem molt a la resta de l’Estat espanyol, i tampoc es considera aquí que la cultura formi part de les polítiques socials. I quan el Govern de Catalunya i el Parlament decideixen que aquesta és una legislatura amb una marcada agenda social, el més paradoxal per al conseller de Cultura és veure que la cultura no forma part d’aquesta agenda, malgrat que qualsevol ciutadà ha de tenir accés a tota una cartera de serveis culturals, perquè el contrari lesiona la possibilitat d’ascens social.

Santi Vila, davant de la Sagrada Família, escenari escollit per ell mateix pocs dies després de la polèmica sobre l’obra de Gaudí. ampliar foto
Santi Vila, davant de la Sagrada Família, escenari escollit per ell mateix pocs dies després de la polèmica sobre l’obra de Gaudí.

P. On estaria el tall entre la cultura catalana i l’espanyola en una possible independència? Lluís Pasqual, per exemple, és un gran expert en Lorca...

R. Seria un error construir una cultura pròpia. Defenso el procés sobiranista només per raons polítiques, de repartiment i d’organització de poder. Hi ha una atròfia d’organització i repartiment de poder de l’Estat que ha portat Catalunya que se senti incòmoda. Hi ha un repartiment econòmic injust i polític distorsionat que disloca. És evident que la cultura catalana sempre serà espanyolíssima, i espero —i això és un desig polític— que cada vegada sigui més mestissa, oberta i plural. No imagino cap escenari polític amb un posicionament monocolor amb relació a la llengua, la història, les tradicions.

P. Què li va semblar el pregó de Javier Pérez Andújar a la Mercè?

R. Un punt nostàlgic, però deliciós des del punt de vista literari. Les al·lusions al còmic em van recordar el meu pare. Culturalment impecable. Vaig trobar molt indelicada la contraprogramació. És respectable que es fes, però que es justifiqui perquè el pregoner no està a favor del procés és d’escàndol. Només faltaria que no poguéssim convidar persones que no pensen com nosaltres.

P. Alguns debats identitaris han quedat vells?

R. Absolutament obsolets. A propòsit de la llengua, estem presenciant els darrers espasmes i expressions d’una època que s’acaba. El Govern ha de continuar afavorint els drets lingüístics personals d’una llengua com la catalana. Si no els protegim es posaran en risc, però la societat sap que no necessita la justificació lingüística per afirmar-se, i l’única cosa que els justifica és el projecte polític de present i futur.

P. I el debat sobre els toros?

R. És un debat que té a veure amb un temps que no és el nostre. Alguns, des del sector més apassionat del nacionalisme espanyol i català, ho consideren un tema identitari, però jo crec que no ho és. Avui dia s’imposa una nova espiritualitat que té a veure amb la vida en general i que és respectuosa amb els animals, que se sent incòmoda amb qualsevol espectacle que fa servir la violència contra els animals.

P. I si el Tribunal Constitucional tomba la decisió de prohibir-los?

R. Estarem atents amb l’argumentari del Constitucional, si és cultural, perquè es tracta de la festa nacional i preval aquest criteri sobre qualsevol altre, o perquè es tracta d’un tema de competències i el Parlament es va extralimitar. Jo, més que protaurí, sempre he estat contrari a la prohibició, que no és el mateix. És un tema que s’ha de morir de mort natural. Per als nostres avis, i en els àmbits rurals, els animals tenien un component utilitari. L’espiritualitat és una altra, i la sensibilitat al conjunt d’Espanya és una altra. És una oportunitat magnífica de plantejar-nos què fem amb la Monumental. I ho farem parlant amb la propietat. És injust que només tinguin llicència per fer toros i que no els donem alternatives. Amb la propietat ens hauríem de conjurar perquè la plaça sigui un gran equipament en el qual passin grans coses. Des de concerts de format mitjà per a 10.000 persones fins a un centre d’interpretació o memorial que recordi que els toros són una gran expressió mediterrània, espanyola i també catalana.

P. Ha estat molt ben rebut pel món cultural tot i no ser del gremi. No deu ser perquè va començar prometent obrir molt l’aixeta econòmica? Està a la meitat del seu mandat?

P. Vaig ser molt ben rebut, i tinc la percepció que tinc la complicitat, que segueix sent gran, amb el teixit empresarial i amb els creadors. La cultura té un component molt institucionalitzat, cal crear condicions perquè la creació i la innovació floreixin amb garanties. Però no tota ha de ser afí a l’Administració, al contrari. Un indicador de la salut d’un país és que la cultura tingui un cert punt de conflictivitat. Això ho assumeixo com una virtut. Comencem comprometent-nos amb una inflexió pressupostària; s’ha acabat l’etapa dels ajustos i comença la de la regeneració pressupostària amb l’horitzó de l’1% en aquesta legislatura, però amb l’horitzó del 2% el 2025, que ha de ser l’Estació Terminus d’un país avançat de veritat. L’agenda política va fer ensopegar aquest propòsit i hem perdut l’any 2016. Ara tenim l’últim trimestre de l’any per consolidar la posició. Un altre dels projectes és que el 2017, quan els nous pressupostos estiguin aprovats, llançarem un nou pla de biblioteques sí o sí: hem d’aconseguir partides per regenerar les adquisicions, renovar els estocs i retornar la fidelitat dels usuaris.

P. Que s’ha fet malament en el tema dels béns de Sixena perquè sigui més complicat que fa deu mesos?

R. No sé si les coses estan pitjor, perquè estaven judicialitzades i la situació era terrible, amb dos governs que es parlaven al jutjat. Dit això, i amb un punt d’ingenuïtat, el Govern d’Aragó i nosaltres comencem un marc de relacions institucionals positiu i correcte que no s’ha trencat, tot i que té un punt de conflicte judicialitzat relacionat amb la jurisdicció civil. El tema és que hi ha una compravenda que el Govern d’Aragó considera que és nul·la, però nosaltres pensem que, al final, ens donaran la raó. I quan tots ens asserenem, com que és un patrimoni compartit, el podrem gestionar de manera conjunta. Hem complert parcialment l’execució de la sentència, i confio que l’Audiència i el Suprem acabaran donant-nos la raó. Per això vaig escriure a la jutge argumentant de forma raonada i demanant un principi de prudència, tot argumentant que no estem violentant res amb plantejaments bizantins del tipus “no passaran” ni res d’això. Potser m’hauré de menjar les meves paraules, però m’agradaria pensar que estem entrant en el camí de la moderació i la prudència.

P. I les pintures murals?

R. Aquí hem estat més intransigents, perquè estem convençuts que moure-les seria lesionar-les d’una forma irreparable. Hem contactat amb grans institucions culturals del món perquè diguin què pensen i ajudin a formar opinió política. No només amb el Ministeri de Cultura, que ho té clar, encara que el ministre no ho hagi dit explícitament. Hem d’aconseguir que les autoritats d’Aragó ho vegin així.

P. Cultura descentralitzada?

R. Hi ha unes institucions que són de capçalera. El MNAC té la responsabilitat de dinamitzar tota la xarxa de museus que depenen d’ell. La col·lecció no és del MNAC, és de tots, i ha de poder estar a disposició de tots. Per exemple, en l’Any Casas, l’exposició de referència es farà a Sitges i no al MNAC, amb peces diverses de museus i col·leccions privades, però amb una gran aportació del MNAC. Hem d’aconseguir que els diferents museus vegin el MNAC com el seu primer aliat. Amb relació al TNC, el primer no és saber com va de públic, sinó si està en condicions de revisitar els clàssics, de crear programacions de risc. I un indicador d’avaluació serà si realitza produccions d'àmbit internacional, no només local. Les institucions de capçalera tenen una funció fonamental. La descentralització és evident. Encara que soni a eslògan: que el codi postal no condicioni més que el genètic. A algú que visqui fora se li ha de garantir el mateix accés que a algú que visqui a Barcelona.

P. Quin ha de ser el paper del Liceu en l’ecosistema cultural català? Hi ha, fins i tot, certa gelosia amb el Teatro Real de Madrid…

R. El Real torna a anar bé, com un llamp, amb una direcció empoderada i suport polític i de mecenatge molt fort. El Liceu està sortint d’una situació crítica, d’un greu dèficit acumulat, provocat en part per la retirada econòmica de l’Estat, i això té un impacte. Per això no tenim un entorn prou motivador per al mecenatge. També li hem dit a la direcció que ha de jugar un paper d’institució cultural de capçalera, i aquí les administracions hi jugaran, estimularem el patrocini privat, però hem de demanar una programació d’òpera i dansa. En defensa del Liceu cal dir que, a la Scala de Milà, entre els primers grans patrocinadors hi ha la autoritat de l’aeroport de la ciutat. Han vist mai que Aena faci això? Quan estrenes a Madrid, aquell vespre hi ha l’Ibex-35 en ple.

P. Però la societat civil catalana fa el que ha de fer?

R. És que també és un tema de repartiment del poder: clarament, és més competitiva una inauguració del Real, amb ministres i grans empreses; aquí tot és molt més contingut.

P. Caldria canviar el perfil de l’equip directiu del Liceu per aconseguir més patrocini?

R. Em sembla prou qualificat, li cal estabilitat, només. Amb relació a la presidència, és sabut que hi ha uns condicionants personals, delicats, que podrien propiciar un relleu en breu. Estem expectants de com evoluciona l’estat de salut de Joaquim Molins. El cos no l’acompanya. La presidència del Liceu és molt important per a aquesta feina de mecenatge, cal que sigui molt activa per teixir complicitats. Estem calibrant-ho tot. Però, en darrera instància, el ciutadà ha de percebre que el Liceu és una institució de capçalera i que és a l’abast de tothom, no només de rics i experts.

P. Que el ministre digui que vol venir a la inauguració és un bon senyal d’alguna cosa?

R. Nosaltres tenim una relació fluida amb el Ministeri, que tot i això no s’ha traduït en compromisos econòmics importants. Ells neguen que s’hagin tractat de restriccions per qüestions ideològiques i afirmen que es comprometran de nou amb el MNAC o el Liceu superada la crisi… Ja ho veurem.

P. Com ha vist el debat sobre l’estàtua de Colom?

R. És un tema de transmissió, un cop més. Estem instal·lats en un moment d’excés d’ocurrències. Això de Colom forma part de la memòria col·lectiva: hi ha coses tan singulars, especials i característics que posar-les en crisi ens portaria a una societat tan asèptica i asexuada que a mi em faria terror. És un acte d’anacronisme jutjar tan severament la figura de Colom, tal com és una ocurrència i una excentricitat parlar tan despectivament de la Sagrada Família, total, per fer una gràcia i riure una estona amb sectors molt determinats.

P. Per això ha escollit vostè fer-se la foto de portada allà?

R. És que sóc un fan del modernisme.

P. La Sagrada Família d’avui és modernisme? És Gaudí?

R. Això és l’evolució de l’herència i la gestió del que hem heretat. Si som prou honestos i distingim cada etapa, des del punt de vista intel·lectual és legítim. A algú se li acut anar a la catedral de Mallorca i no visitar l’espai que ha fet ara Barceló o l’àmbit de Jujol? No hi veig cap conflicte: la vida s’obre camí. Barcelona, internacionalment, és Gaudí, però també la ciutat creativa, oberta, la ceràmica, el mosaic trencadís… La gràcia és el mosaic, que exemplifica la pluralitat i la diversitat… En qualsevol cas, el que m’agradaria és aconseguir sintonitzar més l’objecte fundacional del temple i la gestió i l’explotació de la Sagrada Família amb els objectius polítics del Departament i de la ciutat. I aquí hi ha feina a fer des del punt de vista cultural, que en frueixin més els veïns, el seu pla director… Des d’aquest vessant s’entén la turbulència generada.

P. La fotografia seva no té, doncs, càrrega política?

R. L’opinió política sempre és lliure.

P. Si no hi hagués aquesta atròfia de l’Estat que vostè denuncia, seria avui independentista?

R. Sempre he confessat que jo vaig arribar a l’independentisme arrossegant els peus. Amb frustració, fins i tot: de nou, Espanya és incapaç de fer de la diversitat un valor, la converteix en un problema. No encaixa la pluralitat cultural, lingüística i també nacional. Sorprèn com no és capaç de repartir el poder polític, d’organitzar el poder econòmic, de situar les infraestructures i les inversions al servei de l’economia i no només de la cohesió i el reequilibri territorial al marge de resultats. El que més m’agrada del procés és l’apel·lació al compromís cívic i polític dels ciutadans, a convidar-los a ser millors, a il·lusionar-se amb un projecte que només es justifica pel compromís de fer una societat millor; això és impecable. El que és inaudit és que això, que motiva més de dos milions de ciutadans, tingui per resposta la més absoluta indiferència de l’Estat. Un amic enginyer italià, quan es va fer la consulta del 9-N, em va enviar un tuit que vaig reenviar a un ministre i que deia: “Tant els costa dir ‘per què no us quedeu’ i, en canvi, només saben dir ‘no us en podeu anar?’”.

P. Com s’arriba a un referèndum vinculant i pactat?

R. Apel·lant contínuament a la radicalitat democràtica. En un país normal, amb una democràcia de qualitat, un conflicte d’organització del repartiment del poder s’hauria de resoldre votant. M’encantaria que veiéssim una campanya ben raonada en la qual uns defensin que junts ens aniria millor i els altres, legítimament, puguin aspirar a constituir un Estat propi i reorganitzar el repartiment del poder en el conjunt de pobles de la península Ibèrica. Això ha estat possible en contextos com el britànic i el canadenc, però, potser per poca tradició democràtica a Espanya, aquí sembla impossible. És terrible. I això desemboca en una situació maniquea, de bons i dolents, de —per usar termes taurins— sol i ombra, el gran desastre espanyol.

P. És realista parlar de referèndum unilateral en el context d’Europa?

R. És una última i agònica manifestació de dignitat i també una expressió i apel·lació a l’esperit democràtic dels ciutadans d’Espanya. Espanya és molt més moderna des del punt social i econòmic que institucional. Tinc el convenciment que els ciutadans espanyols són en general moderns, progressistes, viatjats i llegits, i que els seus polítics no estan a l’altura; el microclima de les Corts és un microclima vuitcentista i obsolet, que no està a l’altura de les circumstàncies. I així ens va.

P. Va fer un polèmic tuit el dia de les eleccions gallegues en què es congratulava del resultat perquè el va atribuir a un possible canvi de tendència i a un vot més centrat, i se n’alegrava. Alberto Núñez Feijóo és el centre?

R. Responc amb una altra pregunta: és possible que un polític obtingui una majoria absoluta si no el voten els centristes? Si només el votés el militant del PP, el públic nítidament conservador, no crec que hagués aconseguit aquests resultats. Potser la gent s’autorepresenta més centrista del que és, però no ho crec.

P. Del seu predecessor han quedat algunes carpetes obertes. Per exemple, com està el Pla Nacional de Fotografia?

R. S’han fet diverses reunions amb gent del sector, hi ha una gran complicitat, s’han adquirit moltes obres i, més enllà, hem d’acabar de decidir a finals d’any si volem i si ens cal un equipament o no.

P. El Museu Nacional d’Arquitectura es farà? L’Ajuntament de Barcelona diu que no està per la feina.

R. Sigui com sigui, abans d’acabar l’any encarregarem el projecte museogràfic. Tenim l’absoluta determinació i disposició a tenir, com a mínim, un relat precís que expliqui la història de l’arquitectura en aquest país i per què és tan important en la nostra societat. I, la veritat, confio que ho farem amb la ciutat de Barcelona. Amb això som molt respectuosos: la decisió de la ubicació física l’ha de decidir la ciutat, però és absolutament necessari que el tinguem.

P. Dins del DHUB?

R. Per què no? Però el lloc no serà un punt de conflicte: l’important és fer-lo. I a final d’any, l’encàrrec del projecte museogràfic estarà signat.

P. Com tenim el projecte de l’Esplanada dels Museus davant del MNAC?

R. En aquest projecte, és absolutament urgent, com a mínim, resoldre l’ampliació del MNAC en la seva primera fase. Tenim un gran forat a l’hora d’explicar què han estat les avantguardes des dels anys quaranta fins als vuitanta, quan el Macba agafa el relleu. Aquí tenim un buit de 30-40 anys molt important: són els Ràfols-Casamada, tot el Dau al Set, que necessita ser explicat amb urgència. A més, tenim un seguit de col·leccionistes privats, amb milers d’obres, que han contactat amb el Departament, disposats a cedir les seves obres per fer aquest relat, un relat que, és clar, revaloritzarà les seves obres. Amb alguns hem arribat a signar preacords de cessió a 10 o 15 anys vista, però que necessiten una ubicació física. Aquí no ens ha ajudat gens un any sense govern a la ciutat. Però a l’agenda bilateral Departament-Ajuntament tenim, com a tema número u, l’ampliació del MNAC per atendre aquest període històric.

P. Hi haurà al final Museu del Còmic?

R. Aquí no puc ser tan contundent. Les autoritats locals ho veuen molt clar; alguns col·leccionistes, també; però ningú me n’ha explicat la viabilitat econòmica l’endemà que l’inaugurem. Aquí cal ser més caut.

P. Està resolt el contenciós de la taxa del cinema català?

R. No tenim sentència ferma, però se segueix cobrant; tot aquest temps ha estat providencial, i encara ho serà més. I estem estudiant totes les argúcies possibles per poder interpretar-la en el sentit més ampli possible en què el puguem aplicar.

P. Com portem els papers de Salamanca?

R. Està tot igual; ara per ara, és un tema força secundari en la meva agenda.

P. Avui, EL PAÍS Catalunya i Elpais.cat fan anys. Com veu el panorama de la premsa en català?

R. Els mitjans de comunicació, però també els polítics, passen per un moment molt crític i que té conseqüències en la credibilitat i la solvència. Les retallades que ha patit l’Administració fa que el ciutadà la percebi com menys eficaç. Les retallades dels mitjans han fet que cada vegada existeixin menys mitjans amb memòria i que siguin professionalment solvents. La precarització de la política i el periodisme ha estat tan gran que costa poder fer coses amb solvència.

P. I sobre la llengua?

R. El català necessita la nostra protecció, però això no vol dir que les polítiques culturals del Govern siguin monolingüistes, el nostre és un país bilingüe, i és evident que el paper de la llengua catalana millora, però continuem tenint una posició fràgil de garantia d’accés al català pel que fa a la informació i a la cultura. Això és especialment dur en el cinema, on tenim molts problemes. Aquí cal afavorir la subtitulació i deixar cada cop més la versió original: ja no té sentit aquell debat de la traducció al català, allò de Dallas i el JR. Això és segle XX… Però haurem de continuar afavorint la garantia a aquell accés, fruit del drets lingüístics.

P. Hauria de tornar a l’àmbit del Departament de Cultura la cartera dels Mitjans de Comunicació, ara sota l’ègida de Presidència?

R. Hi ha molta cosa alterada de l’organització competencial del Departament. Algú entén que no hi hagi polítiques dels espais de memòria? Jo no ho entenc. I més en equipaments que cada cop hauran de ser més funcionalment promiscus. Si tens un centre a Corbera d’Ebre —com tenim—, hi han de passar moltes coses si te’n vols sortir: exposicions, pintures, presentacions de llibres, club de lectura… Si no, acaben com estem avui: la clau la té un veí i si vols veure el centre t’obre ell. Visca la memòria històrica…

P. Això és fruit que som un país anòmal?

R. Més que anòmal, és fruit que tenim una organització de govern massa distorsionada, acumulada d’aquest període tan convuls i extraordinari que vivim.

P. Vostè és conseller de Cultura per convicció o perquè forma part del seu cursus honorum per aconseguir fites més grans?

R. De les acusacions més injustes, una és aquesta: sóc molt honorat de ser conseller de Cultura, voldria ser-ho molts anys. El que més m’incomoda de l’especulació sobre si podria optar a l’alcaldia de Barcelona o altre és que pressuposa que el meu pas per Cultura és un cursus honorum. Vaig intentar fer d’alcalde a Figueres donant el màxim de mi mateix i em van rellevar; i de conseller de Territori em van rellevar, també, en un moment molt dolç, perquè d’aquell període han sortit tres lleis de les quals presumirem aquesta legislatura: impost d’habitatges buits, la llei de l’arquitectura i la del canvi climàtic. En tots el casos ho vaig intentar fer amb passió i el màxim d’anys…

P. És frustrant que aquest mandat tingui només 18 mesos?

R. És un mal menor a favor d’un bé superior. Tinc idees pròpies, m’agrada molt la cultura, però una legislatura així… La política, com la vida, també és assaig i error i cal un temps mínim. Per exemple, el Pla de Dansa. Hem de fer una companyia nacional o no? Jo crec que sí, però hi ha gent del sector que et diu que no. Doncs he proposat que fem assaig i error: jo doto pressupostos per fer una producció i garantim que tots els teatres que tinguin més de 500 places d’aforament gaudeixin d’una producció feta des del Mercat de les Flors. Crec que hi ha d’haver una companyia nacional, o digueu-li catalana, de dansa. Això demana, és clar, una figura, però també temps perquè el sector ho vegi, que no interpreti que hi ha dirigisme…

P. I també vol diners.

R. Sí, uns 2,5 milions d’euros, que havíem estudiat finançar a terços: taquilla i venda de produccions, mecenatge i administracions. Amb els diners que a vegades es fan malbé amb bestieses…