Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS

Adam i Eva

A Catalunya, el poder, del signe que sigui, polític, cultural o eclesiàstic, no tolera el talent

El déu Jahvé.
El déu Jahvé.

Hi havia una vegada un paradís terrenal on Jahvé va col·locar els nostres primers pares. Era un món de pura delícia, sense el mal, sense el sofriment i sense la mort i, a més a més, no calia treballar. Una veritable bicoca, vaja! Nostre Senyor va dir a Adam i Eva que podien menjar els fruits de tots els arbres del paradís tret d’un: l’arbre de la ciència. Amb aquestes, no va trigar a venir el dimoni, disfressat de serp, que els va temptar. Com que tots dos van gosar menjar la fruita prohibida, Jahvé els va degradar a una brutal condició inferior, a ells i a tota la futura humanitat. I ara, per culpa de la serp, d’Eva i d’Adam, tots estem castigats a guanyar-nos el pa amb la suor del front, a haver de suportar el mal, el sofriment i la mort.

D’aquesta història tan sinistra, que vaig aprendre de petit, sempre m’ha sobtat que Nostre Senyor ho organitzés d’aquesta manera. Per què ell, coneixent el futur, va dictar aquella prohibició si ja sabia el terrorífic final de la pel·lícula? Però el més interessant d’aquesta història, crec jo, és que l’arbre de la ciència proporcionava coneixement, i es veu que a Jahvé no li agradava gaire que Adam i Eva es fessin gaire savis.

La història ve a tomb perquè fa poc he sabut que la Generalitat de Catalunya s’està comportant com Jahvé. No tolera que els estudiants del país vulguin saber més i els ha imposat un càstig si gosen mossegar la fruita de l’arbre prohibit, que és una segona matriculació. Si ho fan, han de pagar un quaranta per cent més de la matrícula, cosa que exclou justament els que, sense ser fills de pares rics, tenen més interès per aprendre. No sé de quin cervell ultradisminuït ha sortit aquesta normativa. No crec que s’hagi vist mai que d’una manera tan explícita la política catalana prohibeixi el desig de saber més. Vegeu, si no, el Decret de la Presidència 268/2016 del 5 de juliol.

Penso que tot això ve de lluny. A Catalunya, el poder, del signe que sigui, polític, cultural o eclesiàstic, no tolera el talent. Des de Verdaguer fins a Ferrater, els millors escriptors i intel·lectuals han estat vexats, explotats i maltractats per la mediocritat. I a la que surt una veu discordant, que mostra la més petita dissensió, immediatament apareix el poder (o qualsevol dels seus sequaços) per fer callar aquestes veus, sovint d’una manera sibil·lina. ¿És el resultat de la mediocritat, satisfeta de viure en la mediocritat? ¿O és potser la reminiscència de l’avara povertà que ens atribuïa Dante? Quina precisió, si ho interpretem com una pobresa intel·lectual que, a més a més, és avara! És a dir: que frueix estant submergida en la pobresa de la mediocritat i exigeix que tots ens hi mantinguem submergits. Si hi ha algú que pensa que la independència pot posar remei a aquesta patètica tradició, sisplau, que m’ho expliqui. Tinc ganes d’aprendre.