_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

El ministre no fa broma

Amb les seves cerimònies, inhumanitat i sarcasmes sobre els refugiats, Fernández Díaz pretén passar el forrellat de la insolidaritat

José María Mena

El drama dels qui fugen de les guerres i dels conflictes del Pròxim Orient i del nord d’Àfrica no es pot oblidar ni postergar, per molts problemes domèstics que tinguem. Encara a risc de semblar repetitiu, desgraciadament segueix sent un tema d’obligat tractament. Desenes de milers de persones segueixen intentant arribar a la nostra Europa acomodada fugint en massa dels seus països, buscant refugi i pau. Davant aquest drama els ciutadans europeus, inicialment, van donar mostres exemplars de compassió i solidaritat. Però després la Unió Europea va ensenyar el seu rostre fred de pragmatisme polític i va acabar signant amb el Govern de Turquia un tractat sobre retorn de refugiats que alguns han qualificat de tractat de la vergonya. És una farsa politicojurídica per justificar decisions d’expulsió massiva.

Els governs de la UE, i entre ells el Govern en funcions de Rajoy i Fernández Díaz, es desentenen de les seves obligacions d’empara i refugi. Han pactat traslladar forçosament els qui demanen refugi, lliurant-los al Govern de Turquia, tot i que saben el seu dubtós respecte pels drets humans.

No tenim dret a oblidar que són en llocs d’internament massificat, veritables camps de concentració, en els quals romandran privats de llibertat, de drets i d’esperança, per temps il·limitat, i amb la possibilitat imprecisa de retorn forçat als seus països, on la seva vida corre perill. Els qui no són lliurats a Turquia romanen a Grècia, amuntegats i desatesos en camps similars. L’atenció pressupostària de la UE, grollerament insuficient, els condemna a condicions de vida insuportables.

El nostre ministre de l’Interior en funcions és expert en aquestes arts de rebot insolidari, de concertines dissuasives i de devolucions en calent. Quan li van criticar la seva insolidaritat envers els qui busquen refugi, després de mofar-se del “bonisme” dels crítics, va demanar que li donessin una adreça on proporcionin treball i manutenció a “aquesta pobra gent”. “Els asseguro que els hi enviem”, va dir, amb el que pretenia ser un agre i inhumà sentit de l’humor, i només era un cruel sarcasme impropi de la seva responsabilitat i d’un assumpte tan necessitat de respecte i serietat.

El ministre tampoc feia broma en altres ocasions que, no obstant això, sí que podrien moure a la hilaritat. Per exemple, quan, posant en evidència la seva ineptitud, els seus espies el van espiar en el seu despatx, destapant els seus plans de malversació de recursos públics amb una injusta finalitat política partidista.

No feia broma, encara que ho semblés, quan organitzava actes liturgicocastrenses per a condecoració de verges. Encara que ni tan sols era idea seva aquesta espècie de farsa pseudoeclesial. Era un invent de Franco, el nul sentit de l’humor del qual era proverbial. Tampoc practicava el sentit de l’humor quan va aconseguir que el nomenessin cavaller del Sagrat Orde Militar Constantinià de Sant Jordi. Perquè, encara que resulta increïble, aquesta orde existeix, amb el seu gran prior, els seus comanadors, cavallers i dames, ultraconservadors nostàlgics de l’edat mitjana. S’atribueix la seva fundació a l’emperador Constantí, que va ser el que va inventar una de les estratègies més fructíferes i duradores de la història: la fusió entre l’Església i l’Estat. Un model, sens dubte, per a Fernández Díaz.

Amb aquest model el nostre ministre sembla que es considera habilitat per a la pràctica de les seves aficions litúrgiques i d’ordres sacremilitars, i s’estima absolt de la seva entusiasta adhesió al tractat de la vergonya. Potser amb aquesta convicció es creu legitimat per abordar el drama dels refugiats amb sarcasmes agres, amb gestos sorruts i irritats, irrompent en un tema tan delicat sense respecte ni pietat, com un cavall en una cristalleria. O millor, com el cavall de Santiago Matamoros, mític protagonista del crit bèl·lic de Santiago y cierra Espanya, a qui encara podem veure en imatges d’esglésies espanyoles trepitjant caps d’agarens.

Ara es trepitgen caps d’una altra manera. Amb insolidaritat, amb mesquinesa en la concessió d’asil, amb garreperia en les quotes d’acolliment. Tancant-los la nostra porta. Recordem com Sancho Panza preguntava al Quixot per què diuen Santiago y cierra Espanya? Espanya està, per ventura, oberta i de manera que és menester tancar-la, o quina cerimònia és aquesta? Té raó el bo d’en Sancho. Espanya està oberta, però no és menester tancar-la. És el ministre, amb les seves cerimònies, inhumanitat i sarcasmes el que pretén passar el forrellat de la insolidaritat. I si després del bloqueig polític segueix manant ell, o un altre com ell, tornarem a comprovar que aquesta gent no fa broma.

José María Mena va ser fiscal en cap del TSJC.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_