Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El tema del mandat

La superilla és el resultat de resoldre un problema a la brava, des d'una perspectiva més conceptual que pràctica

Confesso que esperava veure passar un cérvol per Almogàvers, com en el cartell d’aquella pel·lícula distòpica dels germans Pastor. Tal era la soledat, el desordre, que hi havia a la superilla una tarda de dia feiner. És cert que a qualsevol espai inaugurat, com als arbres, se li ha deixar temps per créixer. Però aquí ja hi ha poca gent d’antuvi i no existeix cap atractiu especial per venir-hi, ans al contrari: l’estètica és lletja i confusa. Els vehicles formen una mena de caravana de dromedaris vorejant obedients l’illa, i la gent (tanta o tan poca com fora del reducte pacificat) camina rutinàriament per la vorera, deixant al mig carrers amplíssims i vacants. Això produeix desconcert, perquè és on hi han improvisat mobiliari i presumpta activitat, que no funcionen: la gent no s’asseu perquè hi hagi cadires sinó perquè entén que aquest és un bon lloc per reposar. I aquí passa massa l’aire, no hi ha res que sigui acollidor. Pitjor encara, aquesta pacificació ha convertit les bicis en el principal depredador, perquè elles sí que van a lloure per tot arreu i et vénen a sobre sense que t’ho esperis. En definitiva, aquí hi manca ordre i ciutat. És desolador.

És el resultat de resoldre un problema a la brava, des d’una perspectiva més conceptual que no pas pràctica, cosa que sempre duu a la radicalitat. La improvisació ja és una característica pròpia d’aquest mandat: primer fer i després repensar. Tot i que no estan inventant res. Barcelona té un Pla de Mobilitat escrit ja fa quatre anys i que s’estén fins al 2018. Hi ha dibuixades totes les superilles. I més coses. Com tots els plans teòrics, juga amb elements que no existeixen i que no existiran en un futur pròxim. Per entendre’ns, explica que Rodalies haurà fet el desdoblament de la via de Vic, un clàssic en totes les planificacions d’aquest segle, que encara no té la primera pedra. I la línia ferroviària orbital! Vull dir que és un estudi seriós de totes les variants, incloent-hi el trànsit metropolità, crucial, i la famosa DUM (furgonetes de repartiment), que la superilla del Poblenou es va oblidar de considerar.

Ara bé, l’estudi és ideològic. “La pèrdua d’espai del vianant ha erosionat el concepte de ciutat”, diu. Va en la mateixa línia que la paraula “recuperació” aplicada a l’espai públic. No obstant això, la ciutat és una mixtura d’usos que comparteixen l’espai, perquè és sobretot una combinació d’interessos i activitats, de nivells: la ciutat domèstica, la ciutat de jugar al carrer a la porta de casa (ara també els adults infantilitzats) és una ciutat que ja no existeix. Tampoc existeix la ciutat que arrasava rambles per posar-hi cotxes. Cal tendir a un equilibri millor, partint de la base que la mobilitat de Barcelona és sostenible i la metropolitana, no. Ho va dir molt bé el RACC aquesta mateixa setmana, i amb solucions concretes. I cal tenir en compte dues coses que ningú no diu: que els autobusos són els principals contaminants (soroll i gasos) i les motos, els segons. El Pla de Mobilitat vol potenciar-los tots dos. Després cal tenir en compte que aquests estudis tenen un punt d’obsolescència, perquè la relació amb el cotxe està canviant en els joves, que tendeixen a compartir-lo. I que un any o altre Europa prohibirà els cotxes de gasolina com abans va prohibir la gasolina amb plom.

Estem posant la ciutat de cap per avall per solucionar un problema que s’equilibrarà tot sol en pocs anys. Això sí, atès que la política social té una visibilitat nul·la i que els resultats en turisme són poc tangibles, em temo que la croada contra el cotxe serà el tema emblemàtic d’aquest mandat. Veurem accions temeràries. Si fins ara les superilles s’han fet amb èxit en llocs adequats, trencar la dinàmica de l’Eixample —en nom del pobre Cerdà, que estava obsessionat amb la mobilitat— és un despropòsit, tenint en compte que hi ha recursos més tènues, com ara les zones 30. No hi ha res pitjor per governar una ciutat que el fanatisme, el fet d’arribar-hi per canviar-ho tot, escoltar poc i prendre els conceptes com manaments. Però si així es cullen aplaudiments, també s’entomen miquels.

Per cert, la consulta de Salt estava mal plantejada. La pregunta pertinent no era si valia la pena un IKEA en el projecte de futur, sinó aquesta: “Vol vostè que Salt continu sent el pati del darrere de Girona?”

Patricia Gabancho és escriptora.