Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Paraulotes universalistes

Ja sigueu acadèmic, pagès o oficinista, pertanyeu a una tribu; i no només això: heu de saber que l’únic que importa en la discussió moral i en el debat polític és la tribu

Segons Jordi Graupera, “la llibertat dels liberals estatistes, la igualtat dels socialistes i la fraternitat dels federalistes” són les paraulotes que fan servir els universalistes per amagar la submissió de les minories culturals —com la catalana— a les majories culturals (La batalla universal, ElNacional.cat, 17 de setembre de 2016). La llibertat, la igualtat o la fraternitat són invocades per imposar estils culturals específics, i amb això espais morals particulars, per part d’una comunitat cultural a una altra. Els supòsits cosmopolites són tan provincians com els que apel·len a la seva pròpia història, cultura o llengua, per conformar la seva identitat política o cultural. “Us en faríeu de creus (sic)”, diu Graupera, “de com de similars són les vides d’acadèmics de grans ciutats de tot el món: llegeixen els mateixos textos, mengen els mateixos burritos, i tenen por de decebre les mateixes autoritats intel·lectuals. Són una tribu.”

Així que ja ho sabeu, benvolgut lector, tant si sou un acadèmic, un pagès o un oficinista, pertanys a una tribu; i no només això: heu de saber que l’única cosa que en última instància importa en la discussió moral i en el debat polític és la tribu i les opcions que delimiten aquesta tribu. El racionalisme és una empresa desesperançada, buonanotte, il·luminisme.

A continuació exposo algunes breus observacions a les idees de Graupera.

Primer. Per Graupera, la validesa dels principis morals sembla dependre de quines siguin les tradicions morals de la tribu. I si en una tribu està permès lapidar dones infidels, llavors dir que una cosa així viola l’autonomia de les dones és voler imposar els valors de la nostra tribu. Acceptaria Graupera una cosa així? Suposo que no, ja que, segons les seves pròpies paraules, ell no està compromès amb la idea que “totes les maneres de veure el món siguin iguals o tinguin el mateix valor”. Però noti’s que l’expressió entre cometes és una afirmació universalista. Així que sembla que sí que hi ha un cert espai per a l’universalisme. El que passa, potser, és que en la boca d’un antiindependentista universalisme és una paraulota assimilacionista, però en la d’un independentista a la Graupera, no. Potser aquesta és una de les màximes vigents a la tribu a què pertany Graupera.

Segon. Si igualtat és una paraulota universalista que amaga la voluntat d’imposar opcions morals a les altres cultures se suposa que en el si d’una mateixa tribu la igualtat funciona de la mateixa manera: amaga la imposició d’opcions d’un membre de la tribu a un altre. Així que més val rendir-se a l’evidència: oblideu el vell somni noble que les persones gaudeixen de drets iguals (en això, entre altres coses, consisteix la igualtat). I si Graupera, en canvi, afirmés que la igualtat no sempre amaga la imposició d’opcions? De nou estaria afirmant una tesi universalista. Pel que sembla Graupera pot abraçar, de manera legítima, alguna forma d’universalisme, però un socialista que invoca la igualtat és un assimilacionista. Visca la tribu.

Tercer. Segons Graupera, “l’assimilació constitucionalista o el bescanvi d’interessos del catalanisme de sempre són una forma de tancament: implica acceptar els amors dels altres, les seves obsessions i preferències”. Ara els catalans estem obligats a estimar les persones i coses que els espanyols ens prescriuen i, a més, tenim obsessions i preferències espanyoles (confesso que la idea que hi hagi obsessions “espanyoles” i “catalanes” és d’un fetitxisme deliciós). Però suposo que Graupera —que dóna suport a ERC (un partit d’esquerres i republicà, diuen els rumors) i per a qui, recordem-ho, llibertat, igualtat i fraternitat són paraulotes universalistes— està parlant en realitat dels catalans independentistes. Seguint el fil argumentatiu de Graupera, no es veu per què en una Catalunya independent els no-independentistes no estarien acceptant els amors, les obsessions o les preferències dels independentistes. Per coherència, aquesta situació seria igual d’injusta que l’altra. O potser no, i les preferències dels independentistes valen més que les dels altres. Potser a això es referia Graupera quan deia que no totes les maneres de veure el món tenen el mateix valor.

Tot el que s’ha dit aquí, podria argüir Graupera, és fruit de la meva pertinença a la meva tribu i de les meves obsessions, amors i preferències espanyoles. Pobre de mi, jo que sempre vaig creure que subscrivia la queixa de Ferlosio a Vendrán más años malos y nos harán más ciegos: “Odio Espanya!!! Us juro, amics, que no puc més.”

Pau Luque és investigador a l’Institut d’Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic

Pau Luque és investigador en l'Institut de Investigaciones Filosóficas de la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic