Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Ínclits barons ubèrrims

Quan Díaz sigui la secretària general i guanyin els barons, un bon grapat més de votants del PSOE s’haurà lliurat a Podem

El sabotatge des de dins ha llançat a les pantalles els de dins i els de fora per obrir foc discrecional, començant pels telenotícies al·lucinants de TVE i acabant per les declaracions atropellades a peu de micròfon de qualsevol líder i sobretot del PSOE. Foc amic desfermat i foc enemic, tots a l’una. Ningú el vol veure governant, o intentant-ho, ni en pintura. Tanta enemistat deu ser per alguna insensatesa greu de debò, per algun risc sistèmic molt, molt elevat o per alguna causa monstruosa enterrada en algun gen avariat, en algun virus maligne conreat sense escrúpols a Ferraz, potser fins i tot en una ominosa proposta de govern de centre-esquerra i esquerra.

Ara com ara, és evident que és un misteri sense res de misteriós. Però un marcià recentment aterrat no entendria res. Creuria de bona fe que són del mateix partit polític els quadres del PP i de Ciutadans i la presidenta andalusa, Susana Díaz, quan repeteixen amb les mateixes paraules i la mateixa música que primer és Espanya i després el partit. Caldria explicar al marcià que pertanyen a partits adversaris; caldria remuntar-se als dos últims anys i explicar-li que el boicot a Pedro Sánchez, i fins i tot el sabotatge des de les mateixes files socialistes, va comparèixer una vegada i una altra als mitjans en les dues últimes campanyes generals. Ínclits ubèrrims barons semblaven animar que Pedro Sánchez no tragués bons resultats electorals perquè això significaria la seva continuïtat a la secretaria general i el risc que aspirés fins i tot a governar. Pedro Sánchez ha passat de ser un instrument transitori del futur de Susana Díaz a un traïdor per als interessos d’Espanya.

O Pedro Sánchez no n’encertava ni una, o hi ha una causa oculta i impronunciable. El que falta en aquest relat s’anomena Podem. La sospita més viscosa neix del fet que com a mínim la meitat del vot que va a parar ara a Podem abans era del PSOE. L’abandonament ha estat sobretot responsabilitat d’un partit que va quedar noquejat i va desistir, ara fa gairebé cinc anys, de la seva funció d’esquerra socialdemòcrata, va perdre el nervi i les ganes d’oposició i va abandonar el pla i els platós per voluntat pròpia, per negligència o per astènia política. Aquest espai no l’hi van robar ni l’hi van usurpar els telegènics muppets de Podem: el va regalar per abandonament el PSOE. Però ningú no va saber preveure llavors que la pèrdua del nord socialista, o que la derrota mateixa de Carme Chacón contra Pérez Rubalcaba per la secretaria general, conduirien directament a la reducció d’un partit desproveït de confiança, d’estratègia i de discurs polític. Aquella manca de reflexos no sembla exactament culpa de Pedro Sánchez, i aquella manca de reflexos per detectar el que passava al carrer tampoc. Perquè als qui més va afectar la incompareixença del partit en la brega política, esclafats per les majories absolutes del PP a tots els nivells, va ser als votants. Van desertar del PSOE fins que l’emergència de Podem va oferir una sortida potser poc convincent, però almenys activada, prolífica i sorollosa.

La treva de l’estiu al PSOE es va acabar. Vista ja la incapacitat política de Rajoy per formar govern, tots estan d’acord a culpar Sánchez del bloqueig, en una confluència inèdita i extravagant d’interessos que té una mica de tripi d’àcid lisèrgic. Van tots plegats braç a braç en la batalla contra Pedro Sánchez i sense dissimular-ho gens: Ciutadans, el PP, l’antiga Convergència, ERC i, fins i tot el PNB i, si me’n deixo cap, que em disculpi, però també està en contra.

Podem no està contra Sánchez, però ja dóna igual. Quan Susana Díaz sigui la secretària general del PSOE, quan guanyin els barons i liderin, ja per fi, una nova etapa d’esplendor, un bon grapat més dels seus votants d’avui ja s’haurà lliurat definitivament a Podem i aliats. Fins ahir dubtaven encara de votar-los perquè prefereixen el tremp socialdemòcrata de Sánchez a la impaciència digital i temperamental de Podem. Però una vegada es reinstal·li al capdavant del PSOE el nou equip renovadorament catòdic i analògic, no hi haurà cap dubte de què votar i l’avançament de Podem estarà assegurat, una altra vegada sense haver-se mogut, o gairebé. El PSOE va engendrar la bèstia per incompareixença i el PSOE haurà deixat que l’engoleixi, atònit, la seva pròpia criatura.

Jordi Gracia és professor i assagista