Selecciona Edició
Connecta’t

Al rescat de l’altre Clavé

‘L’aplec del Remei’ mostra al TNC la cara oculta d’un pioner del teatre líric català

Els banyistes de Caldes cantant mentre beuen en porró.
Els banyistes de Caldes cantant mentre beuen en porró.

Vivim en un país que és pur disbarat. Mentre que el Liceu, vaixell almirall de l’òpera, ni estrena ni fa gran cosa per recuperar el teatre líric català, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) li dóna una lliçó de fe en la difusió d’aquest patrimoni oblidat amb la reestrena de L’aplec del Remei, de Josep Anselm Clavé, primera sarsuela en llengua catalana que es conserva i que, per a més inri, es va estrenar al Liceu, i amb èxit, el 1858. L’alma màter del rescat és Xavier Albertí, director del TNC i d’un espectacle que reivindica tant el Clavé compositor com el federalista republicà i activista revolucionari que va patir persecució i exili per defensar els seus ideals progressistes.

Transvestit per a l’ocasió com l’“aclamada” directora polonesa Wanda Pitrowska, Albertí empunya la batuta amb energia per donar-li una segona oportunitat a una de les moltes relíquies del teatre líric català que acumulen pols als arxius. I la mereix, sens dubte, L’aplec del Remei, triada per obrir la temporada del TNC amb una curta agenda de funcions a la seva Sala Gran que acaba aquest diumenge.

Si Josep Anselm Clavé (1824-1874), a qui només es recorda avui dia com a referent del moviment coral, hagués nascut a França, probablement seria un autor respectat en el gènere de l’opereta que va fer cèlebre Offenbach; segueix el seu model en la sarsuela bilingüe de costums L’aplec del Remei —ajuntar-se és el remei— per oferir, sota aparença festiva, una crítica feroç de les misèries polítiques de la societat del seu temps i, segons sembla al TNC, també del nostre.

Clavé no deixa canya dreta en satiritzar, i de pas fer arribar a la societat els valors republicans, la reina regent, Maria Cristina de Borbó, i la seva filla Elisabet II, que van anar a Catalunya a prendre els banys com a la peça fan Doña Socorro i la seva filla en una visita a Caldes. Tampoc la classe política es deslliuren dels seus dards enverinats.

Llàstima que en comptes d’una representació teatral en tota regla, el que ofereix el TNC és una versió de concert disfressada i amanida amb gags i accions teatrals obertament deutores del genial i surrealista univers de Carles Santos; s’emporten la palma el cor de banyistes de Caldes que canten bevent amb porró i l’ascens en grua de Tuietes, la noieta protagonista, mentre puja a l’agut en la gran ària de coloratura... pur homenatge a Santos.

Bravo a les veus. El baríton Josep Ramón Olivé llueix una veu de color bell en el seu duo amorós amb la soprano María Hinojosa, magnífica en els números de més importància belcantista; Antoni Comas, el tenor fetitxe de Santos, treu bon partit a les coples breus de Giménez en un caló inventat, però, maleïda la gràcia, ha de fer d’invident que no para d’ensopegar i caure per l’escenari, recurs teatral penós i de mal gust. Completen amb bon nivell el repartiment la mezzosoprano Marta Fiol, el baríton Miquel Cobos i l’actor Roberto G. Alonso.

Bravo també a la Orquestra Simfònica de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), ben ensinistrada en els assajos pel director d’orquestra Xavier Puig, i a l’encertadíssim Cor de les Glòries Catalanes. Tots van excel·lir a bona altura en la funció de divendres, amb la sala plena de públic.

La partitura té set números, en edició crítica de Francesc Cortés, així que, per ampliar la durada de l’espectacle (una hora i 25 minuts) s’afegeixen peces com Els xiquets de Valls, La Maquinista i L’Euterpense, fantasia simfònica sobre motius de Clavé de Nicolau Manent, amb arranjaments de Jordi Cornudella. La creu del muntatge són les arengues que enalteixen fins a afartar les virtuts de Clavè i que l’actor Oriol Genís defensa, amb la millor voluntat del món, en uns parlaments una mica tediosos.