Selecciona Edició
Connecta’t
Art

Xiuxiueig

Crítica de les exposicions sobre Joan Furriols i Francisco Bores

Una de les obres de Joan Furriols exposades a la galeria El Quadern Robat.
Una de les obres de Joan Furriols exposades a la galeria El Quadern Robat.

L’abstracció informal italiana dels anys cinquanta va exercir una influència enorme en l’art català i espanyol de l’època, bastant més que l’expressionisme abstracte nord-americà, tret dels casos d’Esteban Vicente i Juan Guerrero, perquè llavors vivien a Nova York i s’hi havien integrat. La petja intensa de Lucio Fontana, Piero Manzoni o Alberto Burri es troba de diferents maneres en les obres immediatament posteriors d’Antoni Tàpies, Romà Vallès, Joan Vilacasas o Enric Panasdurà —quan va deixar l’abstracció geomètrica, els primers anys seixanta— i també en alguns membres del grup madrileny El Paso, com Manolo Millares, Luis Feito, Manuel Rivera o el tangencial Lucío Muñoz. Els italians aportaven un sentit estètic i un gust refinat per les textures molt diferent del gest enèrgic i el cromatisme contundent dels americans, i la seva obra va connectar molt bé amb la sensibilitat meridional, tot i que uns (Millares, Feito o Rivera) hi afegirien drama, i uns altres (Tàpies) un reeixit impuls de transcendència.

Joan Furriols (Vic, 1937) pertany a una segona generació informalista que enllaça, però, amb membres de la primera, perquè alguns d’aquests van començar tard a fer abstracció, com ara Josep Guinovart o Albert Ràfols Casamada. Les obres primerenques de Furriols, però, les de finals dels anys cinquanta, ja estan immerses en l’abstracció, perquè llavors l’informalisme s’estava consolidant de pressa i era més accessible inscriure-s’hi sense haver de patir el gran dilema de triar entre figuració o abstracció, com havien sofert els seus antecessors. Tot i amb això, el món acadèmic recalcitrant encara regnava i tardaria molts anys a acceptar la modernitat.

A El Quadern Robat, la galeria que, de la mà d’Anna Belsa, ha heretat la línia més oberta de la reconvertida Artgràfic de la Joan Prats, hi ha dues d’aquestes obres inicials de Furriols, en la petita retrospectiva dedicada al pintor, escultor i assemblatgista de Vic. Obres i espai encaixen a la perfecció, tot sembla fet a mida. 17 obres sense títol, nom de l’exposició, és un viatge circular al món de Furriols. Comença amb una fusta i un ferro perforats, a la manera de Burri i de Fontana, en els quals s’estableix un joc estètic entre la distribució dels forats i el dibuix i la textura dels materials, deixats tal qual, sense pàtina, vernís ni pintura, lluint a base de bé. Després, però, tot i que la part formal es desplega de manera harmònica i molt coherent, els materials abandonaran la realitat per esdevenir de forma gradual aparença mitjançant el maquillatge de la pintura, en una el·lipsi que recupera la continuïtat a partir dels anys noranta. Al final, el cartró esdevé metall, i les esponges i el plàstic, pedra, en un joc irònic de l’artista sobre si mateix. Primer tot era el que era i després res serà el que sembla, però visualment tot segueix essent igual. L’italianisme continua en Furriols, i les seves pedres d’esponja, de suau i estudiat cromatisme apagat, remeten a les formes flonges i allunyades de les natures mortes de Giorgio Morandi. També planeja en les capses vitrina exposades (el millor de la tria) la discreció poètica de Joseph Cornell, però sense cap referència simbòlica, més enllà del misticisme còsmic que poden desprendre els objectes grisosos i monocroms de vibrant picallejat.

Francisco Bores (Madrid, 1898 - París, 1972) també és un artista que pintava en veu baixa. Un cop va assolir un estil propi, al París dels moderns de finals dels anys vint, no se’n va moure i va desplegar una estètica de formes sinuoses i planes, a mig camí entre la figuració i l’abstracció, amb colors entonats, sense estridències. Una producció molt personal que es reconeix al primer cop d’ull i manté un gran paral·lel amb la d’André Beaudin, un dels artistes de la segona generació de pupils del marxant André-Henri Kahnweiler que també, en un moment donat, va tenir Bores sota contracte. Dolors Junyent presenta 13 obres de Bores, entre teles, guaixos i dibuixos, la majoria de petit format, en un recorregut que va del 1929 al 1970. És una exposició senzilla, sense pretensions, en la qual destaquen alguns interiors dels anys quaranta i cinquanta i, també, dos papers més grans del 1970, d’un any abans de morir, que mostren molt bé com l’artista madrileny va saber mantenir el to fins als darrers moments.

JOAN FURRIOLS, 17 OBRES SENSE TÍTOL

El Quadern RobatCòrsega, 267, Barcelona

Fins divendres 

BORES, MESTRE DE LA FIGURACIÓ I L’ABSTRACCIÓ

Dolors Junyent Galeria d’ArtAragó, 268. Barcelona

Fins al 28 d’octubre