El rondo emocional d’Iniesta
Iniesta no es limita a revelar els seus pensaments més íntims sobre el gol que va donar el Mundial a Espanya
Andrés Iniesta salta al terreny editorial per oferir un relat commovedor del nen que va ser a Fuentealbilla i de la persona que és. Per això tria un metafòric rondo en què companys, rivals, entrenadors, família, amics i periodistes il·luminen el seu striptease biogràfic. Iniesta s’expressa com juga. I per donar vida a aquest rondo imaginari es recolza en l’ofici de Ramon Besa i Marcos López, dos dels periodistes més ben informats sobre el Barcelona, la selecció, el futbol i l’esport i que han seguit els seus passos més de prop.
Iniesta no es limita a revelar els seus pensaments més íntims sobre el gol que va donar el Mundial a Espanya, o sobre el dia en què va decidir abandonar Albacete per ingressar a la Masia, o quan va quedar fora de l’alineació inicial de la final de la Champions el 2006, o sobre el transcendental gol en l’últim minut al camp del Chelsea el 2009. Iniesta desgrana les seves reflexions més íntimes sobre el futbol i sobre la seva vida, però anhela una mirada panoràmica, de 360 graus. No concep la seva autobiografia sense el contrapunt extern, el de molts que l’han acompanyat al llarg de la seva vida i de la seva carrera, començant per Mari, la mare que el va parir, com titula l’últim capítol del llibre.
Les pàgines es xopen de llàgrimes al tercer, “La nit més trista”, la de la seva entrada a la Masia. Aquell episodi, la pèrdua de la innocència, era una bestreta dels mals moments als quals es va haver de sobreposar, inclosa la pèrdua d’un fill. La frase més esgarrifosa l’escriu Iniesta al vuitè capítol, titulat “A la vora de l’abisme”. Just quan arrossega una lesió, i durant la pretemporada als Estats Units, li comuniquen la mort del seu amic Dani Jarque, capità de l’Espanyol. “No sé si sona massa fort, però ‘entenc’, entre cometes, les persones que en un moment determinat fan una bogeria”. Jessica, la vídua de Jarque, demana un impossible. “No vull que la meva part del llibre entristeixi”. Explica com, un any després de la mort de Dani, es posa per primera vegada davant la tele per veure un partit. “Intuïa que alguna cosa havia de passar”. I va passar. Va marcar Iniesta. I Jessica es va tapar la cara i es va posar a plorar. La seva mare va haver d’insistir perquè mirés, perquè veiés la dedicatòria a Dani a la samarreta que Andrés va mostrar al món sencer.
Iniesta, una mica profeta, posseeix el do de transmetre la seva fe i la seva confiança. A l’elaborada confecció de la samarreta amb la dedicatòria a Jarque, s’afegeixen una sèrie de vaticinis. Després d’un Mundial sub-17 el 2001, va signar una altra samarreta amb Fernando Torres en la qual deia: “Algun dia tu i jo guanyarem un Mundial”. Al seu representant, Ramon Sostres, amoïnat perquè el dia de la final del 2011 davant del Manchester havia d’anar a un casament, el va tranquil·litzar tot predint un 3-0 i va ser un 3-1. En l’entrenament previ a la final de l’Eurocopa del 2012 va anticipar a Jordi Alba que guanyarien Itàlia per 4-0. Així va ser.
Ramon Besa i Marcos López, dos periodistes d’ofici i dels més ben informats sobre el Barça i l’esport, il.luminen el ‘striptease’ biogràfic d’Iniesta
Més que un auguri, va ser tota una prova del seu caràcter la manera com va entrar al vestidor de Guardiola, després de l’estrena del tècnic amb una derrota davant el Numància i un empat davant el Racing. “Ho guanyarem tot! Estem en el bon camí. Seguim així, d’acord? Juguem que t’hi cagues. No canviem res, si us plau”, va implorar. De la mateixa manera es va abraçar a Del Bosque després que es consumés l’eliminació d’Espanya al Mundial del 2014, un dels moments més delicats en la carrera del seleccionador.
Es mostra agraït amb Van Gaal. “Va deixar Riquelme a la banqueta i em va posar a mi”. Tenia 18 anys. Però no és complaent. Se sincera: “En el poc temps que hi van ser (Antich i De la Cruz), no vaig jugar ni amb l’un ni amb l’altre. El mateix em va passar el primer any amb Rijkaard”. “Ramon, crec que em mereixo jugar”, li va dir al seu representant quan es dirigia a l’escenari de la final de la Champions. I sobre la seva sortida de l’Albacete: “Vaig tenir la impressió que, dins del club, alguns van voler deixar-nos a mi, i sobretot a la meva família, com els dolents de la pel·lícula”.
El llibre trenca etiquetes que li van posar. Era golejador, tenia i té una capacitat aeròbica destacable, és tossut i té els seus moments de mala llet. Qui llegeixi La jugada de la meva vida, podrà saber més coses del jugador perquè també coneixerà més bé la persona. I perquè, com diu Agustí Gasol, el pare de Pau i de Marc, en totes les històries hi ha una cara B.
Sobre la firma
