Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

La noia de Stalingrad

Anna Andreievna s'ha reinventat a Barcelona després de deixar enrere la ciutat del Volga

La font dels nens i el cocodril a Stalingrad el 1942.
La font dels nens i el cocodril a Stalingrad el 1942.

Vaig conèixer la noia de Stalingrad gràcies a Anna Karenina, que ja és intermediari. Jo portava la novel·la de Tolstoi sota el braç i ella, una altra Anna, s'hi va fixar. Una relació que comença amb Anna Karenina no és una relació qualsevol. Anna Andreievna té 28 anys, és prima i espigada. El primer que crida l'atenció del seu rostre són uns ulls grossos, grisos o blaus segons la llum, i que, amb la seva expressió de malenconiosa sorpresa, semblen pintats per Andrei Rublev, el mestre de les icones portat al cinema per Tarkovski, i al davant de les seves obres —i és que un és sensible— vaig passar hores petrificat al Museu Rus de Sant Petersburg. L'Anna també és pintora, i bastant coneguda, sota el nom d'Anna Dart (6.000 seguidors a Facebook, exposicions com la que prepara per al novembre a Santa Mònica, en el marc d'un projecte pluridisciplinari), tot i que es guanya la vida com a vigilant i guia de museu, cosa que li dóna una curiosa visió de l'art i del públic. A més de treballar al Museu de les Cultures del Món, ho fa en les visites nocturnes teatralitzades a la Pedrera.

No vaig saber que era russa fins al cap d'un temps, cosa que diu molt de la seva reserva i també de la meva oïda. Les seves aquarel·les, sobretot retrats, tenen alguna cosa hipnòtica. Són d'una expressivitat que et deixa embadalit. Sembla que capturen fragments de vides i històries romàntiques i molt sensuals amb un desenllaç que se t'escapa, encara que intueixes que no serà feliç. "El meu art és figuratiu però sentimental. L'últim que pinto són els ulls, els guardo com a postres. Com va dir Modigliani: quan et conegui l'ànima et pintaré els ulls".

No va ser fins a la nostra tercera trobada que Anna Andreivena em va dir que era de Stalingrad (actualment Volgograd, però no sempre: seguiu llegint). El meu interès per ella va créixer exponencialment. Tinc una fixació amb Stalingrad —no tanta com la de Hitler— que arrenca des que era petit, quan el meu besoncle, el de la División Azul, ens explicava històries del front rus. Ell va estar en un altre setge, el de Leningrad, però un setge és un setge i els dos acaben en -grad.

La jove evoca una ciutat industrial, grisa i insípida, molt contaminada i mig abandonada, on la gent no és feliç i de la qual ella va marxar gairebé com una fugida

Vaig descobrir la realitat d'aquella terrible batalla decisiva al costat del Volga en la monografia de Geofrey Jukes a Editorial San Martín i després ja van arribar Vassili Grossman, amb Vida i destí, i Antony Beevor amb el llibre d'història definitiu. I els films de Vilsmaier (Stalingrad) i Jean-Jacques Annaud (Enemic a les portes). La fàbrica de tractors Octubre Roig, d'on sortien els tancs que s'acabaven de construir per lluitar contra els nazis a 200 metres, i on es van lliurar esfereïdors combats cos a cos, és com casa meva, i Von Paulus, com el meu cosí (de fet, vaig conèixer el notable home que li va ensenyar a jugar al bridge durant la captivitat). Ja us podeu imaginar la meva excitació quan em vaig assabentar d'on venia l'Anna: una russa que conec i resulta que és de Stalingrad. Quina sort que tinc!

Dimarts vaig convidar a esmorzar Anna Andreievna (dit així sembla el diari de Txékhov) amb la finalitat que m'expliqués coses de la seva ciutat. Hauria d'haver mesurat millor les meves forces (un error comú quan es tracta de Stalingrad, com testifica el Sisè Exèrcit). L'Anna es va espantar una mica amb la meva vehemència. El cas és que ella vol separar completament la seva activitat artística de la seva biografia. El seu ideal sobre aquest tema és Bansky. "Si dius que ets una artista russa et vénen al cap moltes idees preconcebudes", opina. "Prefereixo que la gent vegi la meva obra i que l'autor sigui un enigma".

No sembla que tingui bons records de Stalingrad. La jove evoca una ciutat industrial, grisa i insípida, molt contaminada i mig abandonada, on la gent no és feliç, i de la qual ella va marxar gairebé com una fugida. "És una ciutat on la gent sembla que té pressa per morir, com en molts altres llocs de Rússia. Tot és precipitat, tot s'ha de fer als vint anys. És un món de somnis incomplerts on París és un lloc tan llunyà com la lluna".

Em va sorprendre sentir que encara existeix la fàbrica Octubre Roig (s'ha de veure com pronuncia l'Anna "Karsni Oktiabr"). Allà, a Stalingrad, on els estornells havien après a imitar el xiulet de les bales, com explicava Grossman, s'han quedat els seus avis, la Valentina i el Guenadi, i la seva mare, l'Elena, enginyera aeronàutica. "El meu avi m'explicava històries de quan la guerra, de com a l'escola no hi havia res i escrivien en l'interlineat dels diaris". Ella mateixa recorda de la seva infància la neu, com no podies ni pensar de tan fred que feia. El clima tan extrem, dels 40 graus a l'estiu als -30 a l'hivern. El racionament dels anys noranta. "Les russes som primes no només per la moda sinó per la falta de menjar". Una vegada a una amiga li va dir: "Vaig al supermercat com a un museu".

Saps què és un T-34, Anna Andreievna?, m’obstino. “Un tanc, o un avió, no m’importa”

La meva il·lusió per Stalingrad es desinflava. Vaig palpar a la meva bossa la clàssica gorra d'infanteria soviètica de la II Guerra Mundial que em va portar de la ciutat tan amablement fa uns anys Mònica Tarrés i que pensava demanar-li a l'Anna que es posés, per fetitxisme. Ja no m'hi vaig atrevir. A ella no li interessa en absolut el passat heroic de la seva ciutat, més enllà que troba "bonic" l'èpic monument a la Mare Pàtria en l'ensangonat turó del Mamàiev Kurgan. Davant la meva cara de desil·lusió, a veure si m'animava, em va explicar que cinc vegades l'any, inclòs el 2 de febrer, data de la rendició de Von Paulus (1943) i el 9 de maig, dia que Rússia commemora la victòria sobre el nazisme (1945), Volgograd torna a anomenar-se oficialment Stalingrad. Val més això que res.

Anna Andreievna, després Anna Dart, volia ser ballarina. No va poder. Des de petita dibuixava. Part de la seva biografia m'està vedada –de fet, ella voldria que ho estigués tota–. Hi ha trossos que gairebé freguen la novel·la d'espies: va treballar com a dibuixant en una ciutat secreta dedicada a projectes d'aeronàutica militar? "Vull escapar-me del meu passat rus. A Barcelona ha nascut una altra Anna", afirma fent-se una trena. Saps què és un T-34, Anna Andreievna?, m'obstino. "Un tanc, o un avió, tant me fa".

"A Rússia tot ve del patiment, és el clima extrem, potser; sempre estàs dient adéu. Per això m'agrada ser l'Anna catalana. Prendre'm la vida amb tranquil·litat. Hi ha tant patetisme a Rússia”. Acabem parlant de Puixkin, dels bedolls, d'Esenin, el seu poeta preferit (el seu pintor és Sargent). I d'Anna Karenina, és clar, que hauria d'haver agafat aquell tren en lloc de llançar-se a la via.

Penso en l'Anna i em ve al cap la famosa font amb l'escultura dels nens ballant en rotllana a l'entorn d'un cocodril que s'alçava al centre de Stalingrad. Estava inspirada en un poema de Kornei Txukovski. Ara hi ha una rèplica. L'original la va immortalitzar com a símbol de la resistència en una foto inoblidable Emmanuil Iezverikhin el 23 d'agost del 1942. Aquell dia, 40.000 civils van perdre la vida pels bombardejos nazis. Per mi, l'Anna és la nena de la font que mira cap a fora i sembla que vol fugir. Del cocodril i dels altres nens. I de la ciutat que crema heroica però irrespirable, invivible, al seu voltant. Adéu, Stalingrad. Adéu, Anna Andreievna.

'Dissolving', aquarel·la d'Anna Dart.
'Dissolving', aquarel·la d'Anna Dart.