Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS

La força centrípeta

El conte de Monzó podria relacionar-se amb els avatars judicials d’Artur Mas i Francesc Homs

Italo Calvino deia que “la prova del temps” servia per distingir entre els llibres que en el moment de la lectura divertien indiscutiblement —però que de seguida s’oblidaven— i els que, per unes raons complicades i tot sovint misterioses, encara que envellissin, sempre tenien alguna cosa a dir a totes les edats i a totes les generacions. Quan l’octubre de fa vint anys va arribar a les llibreries el cinquè recull de contes de Quim Monzó, tothom va celebrar que entrés en una fase de maduresa personal i que literàriament depurés encara més els recursos estilístics i narratius: amb les seves frases curtes conjuntava l’acrobàcia i la prestidigitació, aconseguia que la celeritat de les escenes de cop i volta s’interrompés i quedés com suspesa a l’aire gràcies a la selecció exacta dels detalls significatius, i el sentit del ritme de cada conte —glacial— no esdevenia mai previsible ni gratuït, sinó que admirava, impactava o sorprenia.

Els lectors que fins llavors només havien sabut veure la seva obra com un joc gratuït, i creien que es devia a la simple voluntat d’entreteniment, van descobrir que a Guadalajara Monzó els raonava per què la vida encara podia ser més dura del que havien imaginat, que els somnis i la recança pels desitjos fugaços i les ocasions perdudes eren tan sols unes estratègies per emmascarar uns pressentiments o unes conviccions, que cada dia s’assemblava molt a l’angoixa i que constituïa un laberint sense sortida possible: les aparences, el destí i la mort hi apareixen de forma obsessiva.

Potser els contes de Guadalajara que més costen de creure que han superat la prova del temps siguin els que reelaboren mites clàssics, les relectures de llegendes populars, els que practiquen la intertextualitat; de totes maneres, Calvino deia que, a vegades, el pas dels anys li feien venir ganes de llegir uns textos que havia considerat avorrits i que llavors se li revelaven extraordinaris. És inqüestionable, però, que aquí s’hi troben alguns dels contes més exemplars de Monzó: El dia de cada dia, per exemple, un elogi de la ficció i del poder de la paraula a través de la història d’un mentider compulsiu i de la necessitat de la gent del poble per creure’s coses inversemblants; o La força centrípeta, on cada vegada que el protagonista vol sortir al replà de casa seva, de cop i volta es troba una altra vegada al rebedor, a punt de sortir. Com que una virtut de les faules i els apòlegs —que és el que són la majoria de contes de Monzó— és l’ambigüitat i la multiplicitat interpretativa, el primer podria relacionar-se amb els avatars judicials d’Artur Mas i Francesc Homs; el segon, és clar, amb el bucle reiterat de cada 11 de setembre a Barcelona.